¡Un brindis per Wellington i Nelson!

No podia acabar una sèrie de contraportades sobre la mesura humana sense parlar d'Europa, que és probablement el continent més humà, amb totes les fortaleses i totes les debilitats que això comporta. El primer que sobta els europeus quan surten dels límits del vell continent és com de gran és el món, perquè Europa és petita, tant en les seves dimensions com en la seva concepció. Recordo una vegada que un nord-americà em va comentar, fascinat, que havia estat viatjant pel continent i, en un sol dia, havia estat a tres països. Als que vivim a Andorra això ens passa tot sovint.

Europa està feta de detalls, de petiteses, d'ultralocalismes, que la fan terriblement humana. No hi ha res més humà que la diversitat. Quan els revolucionaris francesos van formular la seva tríada: la de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, es van oblidar de la diversitat. Era complicat, perquè normalment el valor de la diversitat serveix d'excusa per justificar la violació d'algun dels altres tres; però no tenir en compte la diversitat és no comprendre el món. Segons Pitàgores, el número tres regeix el cel i les coses divines, mentre que el quatre regeix el món i les coses humanes. Voler agermanar els homes sota tres principis és creure que els homes són déus; i no ho són. La diferència entre el diví i l'humà queda molt clara en Voltaire, a la Prière à Dieu del Tractat de la tolerància quan diu allò de "toutes nos conditions si disproportionnées à nos yeux, et si égales devant toi".

Si els humans fóssim déus, en tindríem prou amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat per assegurar la nostra convivència pacífica; però som humans i estem carregats de circumstàncies diverses. Respectar aquesta diversitat és essencial, sempre que no atempti contra la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Tots els intents d'unificar sense tenir en compte la diversitat han acabat fracassant. Això li va passar a Napoleó, avui fa 195 anys. Les guerres són, per definició, inhumanes, però des del punt de vista conceptual no hi ha cap batalla tan gloriosa per a la mesura humana com la batalla de Waterloo. Els anglesos i prussians que van derrotar les tropes napoleòniques a Waterloo no lluitaven per conquerir res ni per dominar ningú, sinó per parar els peus a algú que amenaçava amb controlar tota Europa, algú que havia trencat els equilibris i amenaçava la diversitat. Algú que no havia entès que la llibertat, la igualtat i la fraternitat no es poden imposar.

El dia d'Europa, no hauria de ser el 9 de maig, sinó el 18 i 19 de juny, data de la batalla de Waterloo. In varietate concordia -units en la diversitat-, diu el lema de la Unió Europea, i en aquestes paraules hi batega l'esperit de Waterloo: Anglesos, prussians i hannoverians es van unir en la diversitat per parar els peus d'aquell que els volia uniformitzar. L'elecció del lema "units en la diversitat" no és casual, perquè deixa ben clar que la diversitat és una condició de possibilitat de la unitat. Sense diversitat no té sentit parlar d'unitat; això els espanyols no ho han entès mai, per exemple, i sempre han cregut que la unitat és prèvia i la diversitat és poc més que una concessió graciosa. Per això Espanya és un error des del punt de vista conceptual. És una idea mal formulada.

Per acabar: plantejo, en nom de la mesura humana de les coses, de la diversitat i de la riquesa cultural del nostre vell continent, que convertim el dia d'avui en un dia de celebració, en la festa gran d'Europa, i que alcem les nostres copes per brindar per la memòria de lord Nelson i el duc de Wellington. ¡Salut!