Diuen que fa 20 anys de la desaparició del bloc comunista, però a mi em sembla que el comunisme no ha desaparegut. No em refereixo a Cuba o a Corea del Nord, que són residus, sinó a Occident. Jo no sé com eren les coses abans de la caiguda del mur de Berlín -amb prou feines tenia sis anys quan el van tirar a terra-, però sospito que la fi del teló d'acer va provocar la barreja dels dos sistemes i, com que els llatins tenim una devastadora tendència a igualar sempre per baix, ens hem acabat quedant amb el pitjor del capitalisme i el pitjor del comunisme.
Tot plegat em recorda aquell acudit de dos russos que es troben una bona pila d'anys després de la desintegració de la Unió Soviètica. Un diu que està molt deprimit perquè "tot allò que ens havien dit del comunisme era mentida" i l'altre li respon que hi ha encara una cosa pitjor: "Que tot allò que ens havien dit del capitalisme era veritat".
La crisi que vivim ens ha ensenyat que la socialització no ha desaparegut de la capa de la Terra: fins fa 20 anys, mig món privatitzava beneficis i riscos i l'altre mig ho socialitzava tot. Ara privatitzem els guanys i socialitzem les pèrdues. Però això s'ha dit i repetit tant que seria poc original insistir-hi.
A mi, que tinc el cor d'un liberal --fet que m'ha portat sovint a actuar com un socialista i a pensar com un conservador-- el que més em dol és el càstig que pateix el talent. L'adoració pels diners i la por d'agafar les regnes del propi destí són els dos grans enemics del talent. Sovint es critica el sector públic per la grisor i la mediocritat que produeix, però ¿realment el sector privat promou coses millors?
No. En la majoria dels casos, el sector privat només es diferencia del públic per una major precarietat laboral, però a l'hora de copiar els defectes ha demostrat tenir una capacitat d'evolució sorprenent. Cada cop hi ha més empreses privades que apliquen criteris funcionarials, en el pitjor i -si es vol- més injust significat del terme. El que més pesa a la majoria d'empreses a l'hora de promocionar els seus empleats és l'antiguitat, és a dir, els anys que fa que escalfen la cadira. A vegades se li dóna a aquest concepte la denominació gens subtil d'experiència, que és el nom que alguns donen a l'acumulació d'errors sense esmena.
La part més perversa d'aquest sistema és el tracte que es dóna a les vocacions. Sovint aquells que fan una feina que els reporta una major realització personal són els menys afavorits econòmicament. Té lògica, com que fan el que els agrada no els calen gaires incentius. Però és una lògica perversa que em fa pensar en una altra anècdota soviètica: Aquella que diu que quan va triomfar la Revolució al tenor titular de l'òpera de Moscou li van dir que ell i el conserge cobrarien el mateix: "Que canti el conserge", va ser la resposta. Com que tot evoluciona, ara trobaríem conserges que cobren més que alguns tenors.
Si assumim la lògica més despietadament capitalista haurem de concloure que el salari ha de dependre exclusivament de la riquesa creada. Però és que ara ni tan sols és així. ¿Algú es pensa que els graduats sorgits de les prestigioses escoles de negocis creen gaire riquesa? No, el que passa és que han pagat quantitats astronòmiques pels seus estudis, no pas per aprendre alguna cosa, sinó simplement per comprar un lloc de treball.
Però un no tria ser tenor o ser conserge. I els déus al final són favorables només amb aquells que segueixen la seva vocació, que no defalleixen mai, que perseveren.
11 comentaris:
hmmm aquest va dedicat a algú en particular?
jijiji
Doncs no, pepe, no ho he escrit per ningú en concret. No acabo de pillar la teva suspicàcia. (Ja m'ho explicaràs en privat).
Ostres Iago, hi ha massa coses a comentar de tot el que escrius, amb les quals algunes hi estic plenament d'acord. Però crec que generalitzar sempre és un gran error perquè fent-ho castigues, sense voler, al privat que no segueix les premises que tu li atorgues en l'escrit. I, des de l'experiència, hi ha molt privat que creu i aposta pel talent i no en la grisor i copia defectes, molt privat que aposta per la innovació i la creació (de riquesa també) i sovint, molt sovint, sense cap ajut, amb la suor i el seu esforç... i malauradament la grisor s'ha quedat enquistada en altres viaranys. Però com diuen (no sé de qui és la frase): de tot hi ha a la vinya del senyor... i el teu escrit peca d'excessiva generalització. O potser és que parlem de privats diferents.
Albert, jo no parlava de cap privat en concret, però si del que he pogut anar veient. He procurat no dir "tots els privats" o "tots els públics". Si que és cert que he dit "la majoria dels privats", és la majoria del que jo conec, és clar; però la meva generalització no arriba a tots. També hi ha gent brillant i emprenedora al sector públic.
El que simplement volia constatar és que el privat assumeix tics del públic i que ambdós s'influencien sovint en el pitjor sentit de la paraula.
Admeto que tot es pot matisar, però no sóc gaire partidari de sacrificar l'estil i l'efectivitat a l'altar de la precisió.
Potser aquesta vocació que tan admirable consideres i que els déus han de premiar no tothom se la pot permetre, i hi ha qui treballa per necessitat i no pot perdre ni un mes sense sou per trobar la feina que el motiva. La vocació està molt bé, però recorda que normalment la gent treballa per guanyar-se la vida, i que es pot ser feliç sense tenir la feina dels teus somnis si a la teva vida i tens altres coses que t'omplen.
Accepto el que dius, Nerea, però crec que no és el tema del meu escrit. Jo parlava d'un problema d'incentius en un sistema que no premia el talent, sinó que el castiga.
D'altra banda, no m'ho crec això que la gent no es pugui permetre tenir una vocació. Tothom la té i s'ha de treballar per a què tothom la pugui desenvolupar (sabent que de limitacions materials n'hi haurà sempre). Gairebé tothom, tingui vocació o no, ha de treballar per viure. Potser en situacions molt extremes hi ha persones que no es poden permetre tenir una vocació, però no és el cas de la immensa majoria de la població del món occidental. És clar que tot requereix esforços, renúncies i sacrificis. I, per damunt de tot, voluntat.
I a mi em sembla molt bé que, malgrat tot, si algú no hi arriba se l'ajudi, però no que es subverteixi el sistema.
I trobo del tot fora de lloc que em recordis que la gent treballa per guanyar-se la vida. ¿Per què et penses que treballo jo?
No, no! si ha sonat a que t'estava dient nen pijo o alguna cosa així, ho sento, però el que volia dir és que no m'agrada la crítica a la gent que no segueix la seva vocació perquè em sembla que poder treballar del que t'apassiona és més una sort que un mèrit (tot i que està clar que un ha de posar de part seva). I no he volgut dir-te que tu no treballis per guanyar-te la vida. Ni molt menys, no era un atac personal sino una defensa, més aviat.
Efectivament parlem de privats diferents, o d'experiències diferents. He tingut la sort de treballar vocacionalment en el privat, però també he tingut la mala sort de treballar en el privat per sobreviure... i també la malasort de patir el públic que vol ofegar/no deixar viure el privat perquè no li agrada el que diu (i això ja és collita meva, no ho dius tu ni tans sols ho has insinuat,però em permeto aquesta llicència. Sé que me la sabràs perdonar)
Albert, et pots permetre les llicències que vulguis. No hi ha res a perdonar. Quan algú vol ofegar algú altre em sembla que el que menys importa és la condició, pública o privada, de l'ofegant i l'ofegat.
Nerea, està clar que no ens hem entès. Però tot arreglat. No problem.
Nere, la majoria de gent de clase mitjana en amunt pot seguir la seva vocació. Si jo ho he fet segurament tu també pots.
Albert, acabo de fer una generalització contundent. Justament per l'esperit individualista propi del capitalisme les generalitzacions estan molt devaluades, però sense elles els periodistes hauriem de callar i la nostra funció social -també devaluada però fonamental- seria impossible d'acomplir. Fins i tot quan exposem un cas concret -com fa molt sovint la premsa anglesa- ho fem per il·lustrar una realitat que es repeteix, un fenòmen que acaba de sorgir o que ja existeix però s'està reproduint molt.
Està clar que hi ha empresaris privats emprenedors que arrisquen molt. Se'n podria fer un article i se n'han fet molts llibres. Però m'imagino que el Iago volia incidir en una tendència molt extesa que aprofita la crisi per reproduïr-se amb una gran virulència: la explotació laboral. Crec que ho ha fet amb molta subtilesa i fonament. I a sobre ha aconseguit concloure amb un missatge positiu, encoratjador per a tothom que ha decidit dedicar-se a ser tenor, quan el sou de conserge és tan temptador.
Make more post like this one
[url=http://www.venditascarpe.com/]gucci shoes
[/url]
Publica un comentari