Hi va haver un temps en què el món de la música estava dividit entre els partidaris de la força dramàtica de Maria Callas i els defensors de l’efusivitat lírica de Renata Tebaldi. Uns veien en la primera una tècnica i un potencial interpretatiu insuperables; altres adoraven la segona per posseir una bellesa tímbrica mai escoltada. Era impossible posar-los d’acord fins al punt que els déus van decidir intervenir i fusionar en una sola persona el millor de totes dues: i va ser així com van fer néixer a Barcelona aquest miracle que va dur el nom de Victòria dels Àngels.
El món de l’òpera acostuma a ser massa amanerat. El públic identifica el virtuosisme amb els pinyols, les notes allargades, l’alteració del tempo amb finalitats purament efectistes i altres trucs de lluïment personal, però Victoria dels Àngels ens va demostrar que es pot ser la millor cantant de tots els temps sense necessitat de trair la partitura. Alguns van voler veure en ella una encarnació de l’ideal noucentista, com Josep Pla quan deia: “en aquest país, tan esgavellat, Victòria dels Àngels ha arribat a crear un oasi deliciós d’ordre, de precisió i de correcció sorprenents i extremades”.
Està molt ben dit, però Victòria era molt més que això. Com més temps passi més modèlic serà tot allò que va fer. Es considera que les seves versions de La Bohème, Manon o Carmen són definitives. Però intentar limitar-la a una intèrpret privilegiada de Puccini i òpera francesa és quedar-se curt. Es diu, per exemple, que el paper de Violetta no era del tot adequat per a Victòria dels Àngels, més lírica que dramàtica. És el paper indiscutible de la Callas. Però l’altre dia escoltava l’Addio del passato del tercer acte cantat per Victòria i se’m va acudir comparar-lo amb el de la Callas. ¡Ai! D’aquí a 10 anys, La Traviata de Victòria dels Àngels haurà superat la de Maria Callas. Que em perdonin els mitòmans, però el temps tot ho va posant al seu lloc. A poc a poc ens anirem adonant que Victòria també va ser magistral en Verdi i també en Wagner, tan exquisit cantat per ella que no sembla Wagner. I la comtessa de Le nozze di Figaro, és clar, aquell fraseig...
Victòria dels Àngels ho feia tot bé. Ningú ha dit la música, des de l’òpera fins als nombrosíssims lieder que va enregistrar, com la deia ella. Catalunya i Espanya tenen un deute amb ella que mai no saldaran del tot. Els catalans li devem haver posat la música de Granados, de Toldrà, de Mompou, de Montsalvatge... al nivell de les cançons de Schubert o de Brahms. I els espanyols li deuen haver sabut interpretar com ningú l’ànima de la seva música popular. Tot i el seu aspecte racial, era tot l’oposat al folklore barat i en el seu cant hi ha l’esperança que la música espanyola pot anar més enllà de les manolas i la xavacaneria.
I després hi ha la Victòria persona, l’antítesi de la diva, la humilitat extrema. La història de la filla del bidell de la Universitat de Barcelona que va començar una carrera operística només perquè en una nit guanyava el que seu pare en tot un mes i així podia ajudar a casa. Diuen que quan la UB la va fer doctora honoris causa el 1987 i entrava al paraninf acompanyada del rector Bricall ella, la prima donna assoluta de l’edat d’or del Metropolitan de Nova York, li va dir: “aquest parquet l’encerava la meva mare”. I també diuen, els que la van conèixer, que la persona era molt més gran que la cantant. Uf! Com devia ser... “una dona exquisida, intel·ligent, culta, valerosa, bona; una veritable dama”, segons Salvador Espriu.
Us deixo amb alguns exemples:
El primer és l'entrada de Mimì a La Bohème de Puccini:
http://www.youtube.com/watch?v=8mVCsvftY6w&feature=related
El segon és la mítica havanera de Carmen de Bizet:
http://www.youtube.com/watch?v=RR9AWv5TMDg&feature=related
El tercer és el monòleg de Rosina al Barber de Sevilla de Rossini:
http://www.youtube.com/watch?v=m7W5fScBRQ0&feature=related
El quart l'ària de Violetta del tercer acte de La Traviata de Verdi:
http://www.youtube.com/watch?v=JgKRnFZiRk4
El cinquè és en el rol d'Elisabeth del Tannhäuser de Wagner:
http://www.youtube.com/watch?v=mZKFU5DuqKg&feature=related
El sisè és An die musik, un lied de Schubert amb Gerald Moore al piano:
http://www.youtube.com/watch?v=3z-2mkT9Row&feature=PlayList&p=94C5E76EDA2CB625&playnext_from=PL&playnext=1&index=13
El setè és el duetto buffo dei due gatti de Rossini amb Elisabeth Schwarzkopf:
http://www.youtube.com/watch?v=FpNtUaIJ4IM&feature=related
El vuitè és Damunt de tu només les flors de Mompou acompanyada pel mateix compositor:
http://www.youtube.com/watch?v=WxhL33vqxU4&translated=1
El novè és un fragment del recital al Palau de la Música el 1989, quan tenia ja 66 anys:
http://www.youtube.com/watch?v=zecd1tUwkvA&translated=1
Us deixo amb alguns exemples:
El primer és l'entrada de Mimì a La Bohème de Puccini:
http://www.youtube.com/watch?v=8mVCsvftY6w&feature=related
El segon és la mítica havanera de Carmen de Bizet:
http://www.youtube.com/watch?v=RR9AWv5TMDg&feature=related
El tercer és el monòleg de Rosina al Barber de Sevilla de Rossini:
http://www.youtube.com/watch?v=m7W5fScBRQ0&feature=related
El quart l'ària de Violetta del tercer acte de La Traviata de Verdi:
http://www.youtube.com/watch?v=JgKRnFZiRk4
El cinquè és en el rol d'Elisabeth del Tannhäuser de Wagner:
http://www.youtube.com/watch?v=mZKFU5DuqKg&feature=related
El sisè és An die musik, un lied de Schubert amb Gerald Moore al piano:
http://www.youtube.com/watch?v=3z-2mkT9Row&feature=PlayList&p=94C5E76EDA2CB625&playnext_from=PL&playnext=1&index=13
El setè és el duetto buffo dei due gatti de Rossini amb Elisabeth Schwarzkopf:
http://www.youtube.com/watch?v=FpNtUaIJ4IM&feature=related
El vuitè és Damunt de tu només les flors de Mompou acompanyada pel mateix compositor:
http://www.youtube.com/watch?v=WxhL33vqxU4&translated=1
El novè és un fragment del recital al Palau de la Música el 1989, quan tenia ja 66 anys:
http://www.youtube.com/watch?v=zecd1tUwkvA&translated=1
4 comentaris:
A casa, no ens ha agradat mai gaire l'òpera. El meu avi Antoni, un gran melòman que adorava Bach i tots els barrocs en general, deia: ja està bé, l'òpera, llàstima que cantin...! Però Victòria dels Àngels, ja és tota una altra cosa. Venint com vinc d'una nissaga de gent treballadora, sempre m'he mirat de reüll les grans dives, tan "pijas". La Callas, la Caballé..No m'hi sentia gens atret. Però la Victòria era una de nosaltres. I això es notava fins i tot quan cantava. Ni pinyols ni amaneraments. Senzillesa, aquest era el seu secret.
M'ha fet il·lusió que hagis volgut retre homenatge a una cantant de moltíssim mèrit (La seva "Habanera", la millor del món, i "Damunt de tu, només les flors" m'ha encantat, no la coneixia). Però és injust relacionar la simplicitat de les maneres de la cantant amb la infància més o menys privilegiada que hagi pogut tenir. És interessant veure que en fem, de la nostra vida, però el fet de nàixer en un lloc o l'altre, en una família o l'altra, no és la CAUSA de la nostra biografia ni del nostre art. Llegeixo que "va començar una carrera operística només perquè en una nit guanyava el que seu pare en tot un mes i així podia ajudar a casa" i aquest "NOMÉS" em sap greu...
La relació entre els orígens de la cantant i la seva carrera artística no l'he fet jo, sinó el meu bon amic anònim. Ha estat ell qui ha dit que la seva senzillesa es reflectia a la manera de cantar. I el "només" que tant greu et sap, Alexandra, no és meu, sinó de Victòria dels Àngels, així ho explica a les seves memòries. I no crec que sigui un rebuig cap a la música, sinó cap a la parafernàlia que acostuma a envoltar una carrera operística.
Jo no sé si els orígens d'algú condicionen la seva manera de fer música. Voldria pensar que no. Penso, a més, que Victòria dels Àngels posseïa una distinció molt poc comuna, que és la de l'aristocràcia de l'esperit. Jo voldria pensar que si el seu art era depurat i sense excessos, era per una qüestió de bon gust més que no pas d'orígens humils. Al capdavall, la Caballé i els seus excessos, per molt "pijos" que puguin semblar, no són més que els excessos de la filla d'una modista.
Vaja, que no sé si hi ha aquesta relació de tall naturalista i social que l'amic anònim vol veure en el binomi vida-art de VdlA, però el que està clar és que era una cantant d'un bon gust excepcional, com també ho eren el seu refinament, la seva exquisidesa... Ho feia tot bé, repeteixo, i com més temps passi més gran serà.
Una cosa és certa, vinguem d'on vinguem, sempre va bé estar orgullosos dels nostres pares, i dels padrins. I quant a Victòria dels Àngels, tots tres estem dient el mateix: era una gran cantant i una gran persona.
Publica un comentari