Des de setembre he escrit gairebé quaranta contraportades i ja no puc més, ho reconec. No és que se m'hagin acabat les idees, és que em costa seguir amb aquest leitmotiv de la mesura humana. Tanta pretensió noucentista m'embafa. Tinc ganes de començar alguna cosa nova, de cedir el protagonisme a en Càndid amb les seves irreverències i idees escabellades. Però això serà -¿qui sap?- després de l'estiu. Abans he d'acabar amb aquesta sèrie i no sé ben bé com. Després d'escriure la setmana passada sobre Victòria dels Àngels ja no puc anar més enllà. Des d'aleshores depenc de la seva veu fins a tal punt que no puc ni vull pensar en res més.
Dijous al vespre, cansat de tant buscar alguna cosa per omplir aquesta pàgina, vaig decidir que m'havia de tocar l'aire. Amb alguns amics vam anar a sopar i després ens vam deixar caure a la Fada Ignorant. Com tots els dijous, hi havia actuació i, la veritat és que em feia molta mandra. Hi ha hagut dies a la Fada que no m'he pogut treure del cap allò que li diu lady Wotton a Dorian Gray quan es coneixen: "M'encanta Wagner, la seva música és tan sorollosa que permet mantenir una conversa privada sense que la resta del teatre l'escolti". Lady Wotton tenia sort; va viure en un temps en què no s'havien inventat els altaveus. Ara hi ha música tan sorollosa que no permet ni tan sols tenir una conversa privada.
Però dijous al vespre la música a la Fada no era eixordidora. Era el torn de El sobrino del Diablo, un cantautor amb dots de monologuista i una obsessió per fer participar el públic en les seves cançons. Això segon no sempre és d'agrair; per fer barreges i experiments se n'ha de saber una mica. I el nebot de Llucifer en sap una mica, una mica molt. La seva actuació era prou suau per permetre mantenir converses i prou fort per a què aquestes siguin privades i la resta de la sala no se n'assabenti. Però ningú no parlava.
Una descoberta interessant aquesta del Sobrino del Diablo. Domina les distàncies curtes amb el públic com pocs ho saben fer, desprèn bon humor a l'engròs i a la menuda. Hi ha enginy a les seves lletres, enginy senzill i sense pretensions, però brillant. Té alguna cosa dels Manel -o aquests d'ell, caldria veure qui va ser primer-, però més sardònic. A mi em va recordar el que, també a l'escenari de la Fada, li hem vist fer més d'un cop a l'amic Marcel Tuyet. Ell em va explicar que el sobrino va començar al metro, i d'allà als bars i a les sales de concerts. En Tuyet és de Berga, i frissa perquè el metro hi arribi. No ho diu, però n'estic segur.
El sobrino diu que tornarà a Andorra aviat. Els de la Fada farien bé de tornar-lo a cridar. Molts l'anirien a veure a carrera feta i consumirien a cor que vols. Com dijous al vespre, quan vaig decidir evadir-me per oblidar la meva manca d'imaginació i allà, sense buscar-ho, vaig trobar un motiu per omplir aquesta pàgina d'avui. Omplir pàgines, heus ací el destí sisífic dels periodistes d'aquestes valls.
En sortir de la Fada jo ja tenia tema per avui i ho vam anar a celebrar a l'Studio 92, que seria una mina per a Almodóvar si un dia decidís rodar una pel·lícula a Andorra. Allà la música era wagneriana de debó. No del Wagner delicat que feia Victòria dels Àngels, sinó del que fan aquelles portentoses forces de la natura que són les sopranos de Bayreuth. Era difícil treure-s'ho del cap. I més veient com aquella valquíria bruna anomenada Elda manegava els gots i les ampolles amb una energia prussiana.
3 comentaris:
Hola Iago. Només volia posar-te quatre ratlles per dir-te, sincerament, que m’ha decebut molt la teva postura envers els acomiadaments del Diari al bloc del Rafa Mora. Sense insultar com altres han fet allà ni sense faltar-te al respecte... però no entenc com un tio de la teva alçada intel•lectual pot entrar en aquest joc tan macabre. Els acomiadaments i la precarietat al sector del periodisme, siguin del mitjà que siguin, no poden ser motiu d’alegria de companys. Comprenc que hi hagi certa tensió entre els dos grans diaris del país, però les víctimes de la crisi econòmica que estem passant no s’han de convertir en una arma, com en el cas dels fills en els divorcis. Dit això, només em queda felicitar-te pel teu treball.
No volia entrar en cap joc macabre. Em va costar escriure el comentari, però vaig intentar dir el que sincerament pensava. Jo no m'he alegrat de l'acomiadament ni de la desgràcia de ningú i que hagi defensat en Rafa de determinats atacs no vol dir que comparteixi el que escriu (i així ho vaig deixar clar al comentari). Ara bé, que algú passi per una situació complicada tampoc no significa que haguem de subscriure tot allò que opina. Qui necessiti la meva solidaritat la tindrà, però el meu criteri és meu i no hi puc fer més. Molta gent pensa (d'una banda i de l'altra) que m'he equivocat i no comperteixen el que dic. Jo també dubto, ¿qui no ho fa? Però procuro pensar el que dic i dir el que penso.
Gràcies per la felicitació.
Jajajajaja, què bo això de l'Studio i Almodóvar!
Publica un comentari