L'ideal tràgic de la política (I)

D'entre tots els polítics que juguen a la Lliga nacional, només n'hi ha tres que tinguin altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. El cap de Govern de la Constitució i el seus dos -en certa manera- deixebles polítics. Dimarts Bartumeu reconeixia que Ribas li havia ensenyat el que era la responsabilitat d'Estat i Baró podria reconèixer això i segurament més. Fa gairebé 20 anys Bartumeu va ser l'aposta arriscada de Ribas: l'antic militant de Bandera Roja convertit en ministre de Finances d'un país clarament conservador. Baró, que va heretar l'empremta britànica del mestre, es va anar perfilant com el delfí.

Aprovada la Constitució començava un futur prometedor per aquells que l'havien fet possible. Però el bloc constitucional es va trencar, el país va anar a unes eleccions que van donar un Consell molt fragmentat. El nou Govern Ribas naixia feble i inestable. En un any el Consell li retirava la confiança donant pas a més de 14 anys governats pels liberals, molts dels quals havien posat pals a les rodes al procés constituent. Les cròniques de l'època -i cal tenir en compte que a l'època no hi havia tants cronistes ni tan diversos com ara- diuen que va ser Bartumeu qui més va fer per la caiguda del Govern i d'aquí neixen no poques de les moltes passions que aquest nom ha aixecat i aixecarà en la política d'aquest país.

Sigui certa o no aquesta versió, l'evident és que l'ara cap de Govern no en podia tenir prou amb la democràcia cristiana de Ribas. Havia d'anar més enllà, era el seu destí tràgic ¿i 14 anys d'oposició començant gairebé de zero no són prova prou dura per a la voluntat?

Baró es va quedar aguantant el malmès grup de Ribas a la Casa de la Vall. Va intentar refer el centre polític una vegada i una altra, però les tensions a dreta i esquerra ho van impedir. Ara, 15 anys més tard d'aquella qüestió de confiança, es tornen a trobar: Bartumeu és cap de Govern amb un Pressupost quasi bloquejat. Baró és el número dos d'una oposició que ell voldria assenyada, formada amb els liberals -arxirivals de Ribas- i els últims vestigis del centre. I Ribas, reconeguda autoritat moral per gran part de l'arc polític, va donar suport a una plataforma que havia de ser la frontissa, però que actua com un ariet.

Ribas diu que la situació actual li recorda al "boicot al pressupost" que ell mateix va viure el 1991: El 17 de desembre declarava al Diari d'Andorra que entenia els arguments d'ApC per oposar-se als comptes de l'Estat, però que rebutjava la posició dels reformistes. En certa manera, Ribas commina Baró i els seus a buscar l'acord, a desbloquejar la situació, perquè Andorra està en un estat crític i Bartumeu, al capdavall, ha guanyat les eleccions i té la determinació de fer les reformes que tots tres han preconitzat des de sempre. Això amb una mà, mentre amb l'altra continua clamant pel Govern d'unitat, demanda que sembla més adreçada a Bartumeu.

Amb aquests elements damunt la taula, Shakespeare hauria salivat de valent. El dilema tràgic és brutal: Baró és a les escales del Senat, sota l'estàtua de Pompeu, al mateix lloc on el seu mestre va caure definitivament ara fa 15 anys, té a les mans la mateixa daga que van empunyar Bartumeu i tants altres. Davant seu hi ha un cap de Govern amb 14 consellers i un Pressupost bloquejat. I aquell que va caure allà mateix ara fa 15 anys li demana que no utilitzi la daga perquè Andorra està per sobre de tots ells. Sobre l'escena plana la sospita que potser la història no ens ha dit tota la veritat: que Brutus, el fill més estimat en la vida i en la mort de Cèsar, no el va matar, sinó que el va fer immortal. I amb aquesta sospita al cor caldrà prendre la decisió sobre si val la pena repetir la història o no.

Veient la baixesa intel·lectual i moral de la política espanyola, la gesticulació efectista i vàcua de la política francesa, ¡quina reverberació de les eternes passions de l'univers, quina grandesa espiritual en un país tan petit! ¿I el desenllaç? El desenllaç és una qüestió política i jo estava parlant de poesia.

Els ateus esperen el bisbe

Durant la Guerra Civil espanyola, al bàndol republicà va començar una campanya per eliminar qualsevol vestigi de cristianisme. L'objectiu era quimèric i absurd, perquè una cosa és una societat laica i una altra de ben diferent és una societat ignorant. Havent desaparegut les referències religioses de la toponímia i dels carrerers, hi havia persones que tenien dificultats per orientar-se.

Fins i tot s'explica una anècdota, ignoro si verídica o no, ubicada en una estació de tren, en què un viatger demana un bitllet per anar a Sant Vicenç de Calders i l'encarregat de la guixeta li respon: "No, vostè va a Vicenç de Calders". A un altre, que volia anar a Sant Andreu de Llavaneres, l'informen que ha d'anar a "Andreu de Llavaneres". Finalment arriba un tercer viatger i el de la guixeta li demana: "¿I vostè, per on vol el bitllet?"; i l'home contesta: "Per allà on vulgui, jo anava a Sants...".

Encara avui podem trobar algunes restes d'aquell laïcisme analfabet, per bé que de conseqüències menys tràgiques. Es veu que ara, de la Setmana Santa se n'ha de dir vacances de primavera i del Nadal vacances d'hivern. Tot plegat seria interessant si amb això recuperéssim la tradició pagana dels solsticis i els equinoccis, però em temo que es quedarà en un canvi superficial.

No fa gaire parlava amb algú que em defensava aquesta croada revisionista i li vaig fer notar que si volia renunciar a la connotació cristiana del Nadal es podia estalviar rebre regals el dia de Reis. Per justificar-se em va dir que no celebraria els Reis, que ell esperava la visita del Pare Noel, una figura força més laica.

Segons he pogut saber, és aquesta una opinió bastant estesa i jo, que tinc la mania d'informar, no puc estar-me de fer algunes precisions. El Pare Noel o Santa Claus no és altre que Sant Nicolau de Bari, que està enterrat en aquesta ciutat italiana, tot i haver estat bisbe de Mira, a Turquia. De fet a Holanda, on es coneix amb el nom de Sinterklaas, encara porta la mitra i el bàcul. I això que Holanda és el país de l'Europa occidental amb el nombre més alt de ciutadans que es declaren ateus.

Però és que una cosa és ser ateu i l'altra és no haver anat a escola. Jo vaig anar a una escola laica on, malgrat això, celebràvem el dia de Sant Nicolau. Representàvem la llegenda segons la qual el bisbe havia ressuscitat tres nens que un carnisser havia esquarterat set anys abans. Tot plegat tenia un punt truculent i morbós, però va servir per a què aprenguéssim que el modern Pare Noel havia viscut entre els segles III i IV i s'havia distingit per ajudar els pobres, especialment els nens, amb diners i regals. O sigui que el Pare Noel és bastant més cristià que els Reis Mags, perquè no es podia ser cristià abans de Crist.

Que el Pare Noel li ha guanyat la partida als Reis Mags és un fet inqüestionable. Però jo no me'n puc estar de recordar a aquells que l'esperen que estan esperant un bisbe que, segons la tradició holandesa, ve d'Espanya; és a dir que celebren l'arribada d'un membre de la Conferència Episcopal de Rouco Varela. I a sobre, presumeixen d'ateus.

Per contrarestar hi ha algun grup al Facebook que es declara favorable al tió i contrari a Santa Claus. Segurament sigui la del tió la tradició menys cristiana i més pagana de totes, perquè en el fons es tracta d'alimentar un tronc perquè ens doni escalfor. És a dir: si tractes bé la Natura, la Natura et fa regals.

Curiosa època, la nostra, en què els ateus esperen un bisbe, els republicans celebren l'arribada dels Reis i els ecologistes no paren de fer cops a un tronc d'arbre.

Cecilia, you're breaking my heart

El setè dia del Gènesi el món romania en silenci, contemplant el descans del seu Creador. Un temps després, fart de tanta quietud, Déu va dir: "¡que es faci la Bartoli!". I tot va ser música. Aquest huracà, aquesta encarnació perfecta de la música -no en va porta el nom de Cecilia- va passar dijous al vespre pel Palau de la Música Catalana, amb els focs d'artifici vocals que l'han propulsada, disc rere disc, a les llistes de supervendes. La cantant romana, diran les cròniques, va arribar, va veure i va vèncer del primer al darrer minut de les quasi tres hores que va durar el recital.

El públic de Barcelona, un dels que paga més cara la seva afició a la música, esperava amb ànsia Cecilia Bartoli, que en els darrers anys s'ha prodigat força per la capital catalana. I la Bartoli va tornar a superar-se a si mateixa: una veu rodona i impecablement col·locada en tot el registre, un timbre vellutat, una expressivitat magnífica i un virtuosisme inigualable.

L'únic que descol·locava una mica era el títol del concert: Handel i la seva època, el va titular el Palau quan va programar, fa mesos, l'actuació. Veient el programa de mà, i tal i com era de preveure tenint en compte el seu darrer disc, Sacrificium, dijous vam escoltar l'època, però a Handel no el vam veure fins als bisos. És igual: a la Bartoli aniríem a sentir-la a carrera feta encara que cantés música francesa.

Si fa uns anys a algú li haguessin dit que el Palau s'ompliria a vessar de gent disposada a escoltar tres hores d'òpera barroca de l'escola del napolità Nicolò Porpora simplement no s'ho hauria cregut. I Bartoli és l'única artista de música clàssica que figura invariablement entre els més venuts amb discs dedicats a l'òpera de Vivaldi o Gluck, a la carrera de Maria Malibran, al maleït Salieri o, com és el cas, a les àries d'extremat virtuosisme composades per als més famosos castrati de principi del segle XVIII.

Només una orquestra que esgarrapa les cordes com Il Giardino Armonico, encapçalada per Giovanni Antonini que fa amb la flauta i amb les mans el que la Bartoli fa amb la veu, podia estar a l'altura que exigien les circumstàncies. I així va ser.

Barroc dins el Barroc
L'òpera de Porpora, de Broschi, de Vinci o d'Araia és l'esclatant decadència de l'òpera barroca, l'hel·lenisme dins l'hel·lenisme. Després de Handel, que és alguna cosa així com l'Apol·lo de la música, arriba aquest torrent dionisíac, desmesurat i extravagant. Els castrati solien ser divos exigents i fora de si, que cobraven unes quantitats astronòmiques i que duien una vida disipada i nòmada per les corts més rutilants d'Europa. En pocs anys, van arrasar el panorama musical de Londres, on les bancarrotes de les companyies d'òpera corrien de la mà dels primers escàndols comercials i financers de l'era moderna.

Vaja, que el repertori de dijous no podia ser més adequat a l'escenari en qüestió. ¿Hi ha algun corol·lari millor per a l'escàndol Millet que l'apoteosi de la Bartoli vestida amb cuirassa daurada, pomposa faldilla de plecs vermells, botes de muntar i coronada de plomes metrallant les notes de Son qual nave de Riccardo Broschi? Hores abans, emulant Farinelli o Carestini, havia sortit a l'escenari tocada amb barret, capa i la seva veu, més poderosa que qualsevol espasa. La seva simpatia i naturalitat són avassalladores i la seva sola presència és suficient per salvar la nostra ànima. Això si, tot i no ser-ne dignes, volem que entri a casa nostra tants cops com sigui possible.

Andorra des de la torre de la catedral

Em costa fer-me una idea dels llocs que visito si no els veig des de dalt, a vista d'ocell, amb aquella mirada perpendicular que ens donen els mapes. Puc caminar durant hores pels carrers d'una ciutat i fins que no pujo a l'edifici més alt o a una muntanya per contemplar-la des de dalt, no en tinc plena consciència. Això sí, un cop tinc aquesta visió, no torno a desorientar-me i mai oblido l'esquema mental que m'he fet.

Ja de ben petit em passava que en arribar a un lloc nou el primer que preguntava era: ¿on es pot pujar? i res no em divertia tant com escalar petits turons o córrer per les claustrofòbiques escales de cargol que pugen als campanars i a les torres. Per la mateixa raó, sempre m'han agradat els plànols, les maquetes, les guies de carreteres... Crec que és per això mateix que no tinc gaire simpatia pel GPS i que el pitjor que sé fer quan parlo una llengua estrangera és orientar la gent pel carrer. Quan es tracta de la mirada a peu pla, amb els peus a terra, estic perdut.

Per tot plegat, em va fer gràcia llegir com comença aquella novel.la quasi insuperable que és La Regenta de Clarín. A l'escena inicial, Fermín de Pas, el Magistral, veritable protagonista de la trama, contempla la ciutat, Vetusta, des de la torre de la catedral amb una ullera de llarga vista. El narrador ens explica que una de les principals aficions de De Pas és pujar a muntanyes i torres per veure els llocs des de les altures: "Ver muchas leguas de tierra, columbrar el mar lejano, contemplar a sus pies los pueblos como si fueran juguetes, imaginarse a los hombres como infusorios, ver pasar un águila o un milano debajo de sus ojos enseñándole el dorso dorado por el sol, mirar las nubes desde arriba, eran intensos placeres de su espíritu altanero. Entonces sí que en sus mejillas había fuego y en sus ojos dardos". I així se'ns presenta Vetusta, l'heroica ciutat, a la novel.la: vista des de dalt, d'una sola ullada, però no superficial, sinó minuciosa, moguda per l'ambició, apassionant.

Però d'això ja fa més de 100 anys. Ara la vida, per obra i gràcia de la tècnica, ha millorat molt. Ara podem gaudir del plaer que experimentava el Magistral sense necessitat de pujar a cap torre ni a cap muntanya. Des del sofà de casa, si volem. Una bona manera de fer-ho és fullejant Vol de dia, el darrer llibre de fotografies de Jaume Riba. El fotògraf ens brinda les imatges d'Andorra que li haurien agradat a Fermín de Pas, que m'haurien entusiasmat a mi quan era petit i que encara em fascinen.

Només veient Andorra des de dalt prenem plena consciència de com és, no només des del punt de vista orogràfic, sinó a tots els nivells. Descobrim, amb una nitidesa impactant, com s'han articulat les parròquies, com han crescut els pobles, perquè les carreteres, els camins i els rius segueixen un determinat traçat. I trobem també detalls insospitats, perspectives noves. Segons quina fotografia mirem, Andorra ens sembla immensa, com un mar inacabable de muntanyes de boira i neu. En d'altres, en canvi, tot sembla estar a l'abast de la mà i indrets que crèiem allunyats entre si apareixen sorprenentment propers.

El millor de tot plegat és que les fotografies no solament revelen el territori, sinó també el caràcter, la teranyina social, les relacions humanes. Al llibre de Riba s'hi ha d'acudir amb l'esperit de veure Andorra com el Magistral es mirava Vetusta, no pas amb la fredor d'un científic, sinó amb la gana d'un gastrònom. I si això ens esgota, ens queda l'omnipresent natura, la incommovible, la serena, la plena de bellesa.