Carta a un jove economista

Parlo amb tu, estimat lector; tu, que acabes de fer-te economista. Et convido a enrolar-te en un vaixell, gran i antic, que et durà fins a les costes de Lisboa. Un cop allà, una tempesta terrible portarà la teva nau fins a les portes del desastre. A la coberta hi trobaràs el doctor Pangloss, cèlebre filòsof racionalista expert en metafísica, el seu deixeble Càndid, un home anomenat Jacques, que professa la fe anabaptista, i un forçut mariner. El balanceig de la nau és tan terrible que el mariner perd l’equilibri i cau per la borda. Jacques s’abalança sobre l’home i el salva, però no pot evitar caure ell a l’aigua. Amb sorpresa veus que el mariner no fa res per salvar el pobre Jacques, que no sap nedar. Si ningú no el rescata, les onades aviat l’engoliran. Càndid és a punt de llançar-se a l’aigua, però el savi Pangloss li ho desaconsella “demostrant-li a priori que la badia de Lisboa havia estat formada per a què aquell home s’hi ofegués”.

Ni Càndid ni tu no teniu temps de reflexionar: en pocs segons el vaixell s’esberla d’una punta a l’altra i tots plegats arribeu com podeu fins a la riba. Un cop a Lisboa, comença el terrible terratrèmol que va assolar la ciutat el 1755. Enmig de la mort i la devastació el savi Pangloss exclama: “Aquí hi ha d’haver algun benefici. ¿Quina deu ser la raó suficient d’aquest fenomen?” Si no estiguessis tan impressionat per la tragèdia que t’envolta, escoltaries de fons un riure jovial i sarcàstic: És el riure amb què Voltaire i els seus lectors es burlen de l’absurd optimisme de la metafísica de Leibniz.

Guarda aquest riure, jove economista, perquè l’hauràs menester sovint. No t’hi amoïnis, que no s’acaba mai, és un bé inesgotable, potser és per això que molts dels teus col·legues no han sabut mai donar-li el valor que té. Conserva’l i no oblidis mai ficar-lo a la maleta cada cop que vagis de viatge. És aquest sarcasme volterià la millor protecció contra aquesta entelèquia del mercat de competència perfecta regit per les lleis de l’oferta i la demanda, que funcionen com uns principis a priori no sotmesos a cap condició que no sigui la voluntat d’uns individus que, curiosament, sempre són racionals i lliures. Recorda’t de Càndid i del doctor Pangloss cada cop que algú et vulgui explicar que si una fàbrica europea es trasllada a la Xina no és perquè els xinesos treballin com esclaus, és perquè són més competitius. O que quan els ciutadans d’un país decideixen evadir impostos, amb el menyscapte que això suposa per als serveis públics, és perquè els impostos eren injustos, perquè un individu racional mai no evadiria uns impostos justos.

Com el doctor Pangloss, molts d’aquells que t’han precedit, especialment en les darreres dècades, han cregut que aquest era el millor dels móns possibles, en què tot obeïa a una raó suficient, en què tot era òptim i, per tant, tot estava bé. Han trobat explicacions per a tot i han construït models matemàtics capaços d’aguantar les idees més descabellades. S’han presentat davant de tots nosaltres com els sacerdots d’una ciència, la de l’economia, capaç de rivalitzar amb la física de Newton. I els hem lloat i hem admirat el seu saber com el més preuat de tots. Som de bon conformar. Al segle XVIII adoraven la metafísica de Leibniz perquè provava científicament l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima; ara en tenim prou amb la maximització del benefici.

De tu depèn, jove economista, que el teu saber tingui la dignitat que li correspon. Com molt abans la metafísica, l’economia ha estat darrerament la reina de totes les ciències. Potser arribarà també la moda de menysprear-la a cada instant. Qui sap si algun dia, com diu Kant que li va passar a la metafísica, no veurem a l’economia lamentar-se com Hècuba, reina de Troia: “Fins ahir era la més poderosa de totes, admirada per tots els meus fills, i ara em veig, sola i sense pàtria, desterrada com una miserable”. No vulguis per al teu saber, jove economista, la vana dignitat de les ciències. L’economia hauria de ser una tècnica, un art, que dirien els romans, com també ho són la política, el dret o el periodisme. Els que fan de l’economia una ciència algun dia la veuran lamentar-se com Hècuba.

Ja ara es comença a evidenciar que alguna cosa no funciona. Enmig d’aquest terratrèmol econòmic, enmig d’aquesta devastació a escala postmoderna i petitburgesa, ens adonem que potser el seu saber no és tan preuat. Ens van dir que liberalitzant el sòl i fent-lo tot edificable, els preus dels habitatges baixarien. No han baixat, però ens expliquen que si no s’hagués liberalitzat el sòl encara haurien pujat molt més. “Si aquest és el millor dels móns possibles”, es pregunta el pobre Càndid, “¿com deuen ser els altres?” Ens van explicar que la desregulació dels mercats financers obriria una etapa de creixement sostingut del qual tothom se’n beneficiaria. El creixement ha durat pocs anys i encara són menys aquells que se n’han beneficiat. Però, és clar, en el millor dels móns possibles si la realitat no s’ajusta a la teoria, pitjor per a la realitat. Ara ja sabem, ens diuen, que si tot ha fallat no és per manca de regulació, és perquè encara n’hi havia massa... i perversa, a més, perquè tota intervenció de l’Estat, ho saps millor que jo, es presumeix sempre nociva; i la presumpció no admet prova en contrari.

És una llàstima que no suprimissin a temps, per nocives, les beques que van permetre estudiar a Harvard a un conegut economista de vestimenta extravagant de casa nostra. N’has de saber molt, ¿em sents? Tant com per a què algun dia puguem fer amb ell el que Voltaire va fer amb Leibniz. No tenim el talent de Voltaire, és cert, però els nostres rivals no li arriben a Leibniz ni a la sola de la sabata. No és només que Friedman fos més mala persona que Galbraith, és que, a més, era molt més estúpid; i això últim, t’ho asseguro, no hi ha qui ho arregli. Aparta’t sempre dels estúpids, són molt pitjors que els malvats. I no afluixis. Sigues dúctil i fes petites trampes si la causa és noble. Però no afluixis. I que els déus et siguin favorables.