Rule Britannia!

Vull pensar que no és la infraestructura la que condiciona la superestructura, sinó a l'inrevés: que és l'esperit el que té subjugada a la matèria. És per això que vull creure que darrere la superioritat cultural anglosaxona no hi ha només diners i canons, no hi ha només l'imperi, sinó alguna cosa més.

Hi ha alguna cosa en la manera de fer dels anglesos, dels britànics en general, que els ha fet produir obres més directes, més suggerents, més humanes que les de les cultures continentals. Alguns diran que és la seva mentalitat pràctica i el seu instint comercial, però aquí tornaríem a caure en la idea que són les coses les que condicionen les idees i jo per aquí no hi penso passar.

Una vegada vaig pensar que Anglaterra era un tros del Mediterrani encallat al Mar del Nord i, tot i que aquesta idea em va semblar descabellada, vaig descobrir que algú altre ja ho havia dit abans que jo. Ho deia perquè Anglaterra és un país de bàrbars romanitzats o de romans corromputs pels bàrbars, mai no sabrem en quin sentit van les influències. Aquí és on dorm el secret: A diferència de la resta de cultures europees, a Anglaterra mai no ha dominat cap de les dues tendències. Anglaterra no ha deixat mai de ser gòtica i, a la vegada, sempre ha estat profundament clàssica.

El món clàssic té artistes més bons, idees més profundes i un estil més elegant i depurat. Ara bé, la cultura gòtica, nòrdica i celta, és molt més rica en imaginació, amb personatges més vius posats sovint, però, al servei d'artistes maldestres. Només cal pensar en Homer i en Ludovico Ariosto. El primer és un poeta genial amb uns personatges de marbre, mentre que el segon és un escriptor més modest que va crear, però, un univers molt més complex i interessant. A la Península el contrast és força notable: A la Catalunya grecorromana l'art i la cultura són terres àrides cultivades per agricultors enginyosos i perseverants mentre a la Galícia celta uns agricultors descurats es dediquen a collir els inesgotables fruits d'una imaginació sempre fecunda.

Crec que només els anglesos han asconseguit la síntesi, perquè allà mai no se sap on comença el clàssic i on acaba el gòtic. A Anglaterra la romanització no va ofegar l'esperit celta, simplement el va civilitzar. Si Shakesperare és el més gran escriptor de tots els temps és perquè utilitza uns mites clàssics amanits amb la riquesa i la frescor dels bàrbars i també perquè sap donar a les històries bàrbares la profunditat i la grandesa dels relats clàssics. Una cosa i l'altra són indissociables del caràcter anglès, per això en arquitectura han fluctuat sempre entre l'estil palladià i el neogòtic i no hi ha qui els pugui moure d'aquí.

En d'altres literatures ens trobem sovint amb què les obres mestres són d'un avorriment insofrible mentre que els llibres populars simplement estan mal escrits. A Anglaterra això no passa gairebé mai: allò que és magistral és quasi sempre popular i a la inversa. I no és que el públic britànic tingui un gust més refinat, és simplement que la seva illa està situada en el lloc adequat, a mig camí entre Roma i la geografia imaginària i mística de Tolkien i de Yeats, respectivament

Allò que és veritat en la literatura també es pot estendre a la resta de les arts. La música britànica sempre s'ha mogut magistralment entre el vulgar i el sublim: és el que es podria dir de Purcell, de Handel o de Queen. Per tot plegat, m'agradaria pensar que si han venut més discos i més llibres i més de tot és, entre d'altres coses, perquè són millors.