Els camins de la veritat i de la bellesa

Jo també era d'aquells que creien, seguint l'amable Hume, que la bellesa resideix únicament en els ulls del que mira, en l'oïda del que escolta. Aquest axioma, però, portat a les seves últimes conseqüències té uns resultats devastadors. És bonic pensar que tot el que té a veure amb l'estètica és subjectiu i que no hi ha veritats absolutes. Dóna una certa idea de democràcia, però quan falten les veritats absolutes tant la democràcia com l'art acaben en mans d'una tirania adornada de populisme.

No es tracta només de la conveniència que algunes veritats absolutes, les justes i necessàries, existeixin; és que és així: existeixen. Sense buscar-ho, jo m'he topat de cara amb una d'aquestes veritats.

En el seu llibre Sobre els fonaments de la música, Boeci atribueix un dia de la setmana (i per tant un astre) a cadascuna de les set notes. Així doncs, el do és dimecres i, per tant, Mercuri; el re és dilluns, la Lluna; el mi és dissabte i Saturn; al fa li correspon dijous, Júpiter; al la diumenge, el Sol; i al si divendres, Venus. El filòsof llatí no es molesta en explicar el perquè de tot plegat. Aleshores (a diferència d'ara) el paper era molt car i l'enginy molt abundant i n'hi havia prou de presentar les premisses per a què el lector n'extragués les conclusions.

Jo no sóc tan llest com Boeci i vaig haver de fer càlculs i indagacions. Els romans, copiant a grecs, egipcis i babilonis van establir aquesta relació aplicant l'ordre celest a l'escala musical. Consideraven (amb més o menys encert) que l'ordre dels astres, de més a menys llunyà de la Terra, era el següent: Saturn, Júpiter, Mart, el Sol, Venus, Mercuri i la Lluna. Així van fixar l'escala començant pel mi i no pel do com estem acostumats a fer-ho ara.

Si l'ordre dels planetes era aquest ¿per què van atribuir a cada astre (a cada déu) un dia de la setmana seguint un ordre diferent? Doncs perquè començaven atribuint cada hora a un astre. Així doncs, si comencem atribuint la primera de les 24 hores d'un dia a Saturn, la segona a Júpiter, la tercera a Mart i anem repetint la seqüència la primera hora del dia següent li tocarà al Sol. La primera hora del segon dia serà per a la Lluna, la del tercer dia per a Mart, la del quart per a Mercuri, la del cinquè per a Júpiter, la del sisè per a Venus i la del setè dia per a Saturn. L'ordre és el de la setmana: de diumenge fins a dissabte.

Si ara canviem els dies per notes l'ordre que ens queda és la, re, sol, do, fa, si, mi. Aquest ordre pot semblar caòtic a algú que no sàpiga res de música, però per a un estudiant de grau elemental ja diu alguna cosa: és l'ordre del cercle de cinquenes, perquè entre una nota i l'altra hi ha tres tons i un semitò, és a dir, una cinquena justa. La cinquena justa és el que dóna sentit als dos modes musicals universalment coneguts: el major i el menor. La cinquena justa separa la nota rectora de la tonalitat, per exemple un do, amb la seva dominant, en aquest cas el sol. Precisament allò que denota que la música és tonal i no atonal és la successió de dominants i tòniques.

Creient en l'absència de veritats absolutes, els avantguardistes de fa un segle es van dedicar a trencar la tonalitat per crear un ordre nou totalment atonal: el dodecafonisme. Des d'aleshores, compositors com Schönberg o Berg ens han torturat amb música inhumana i elitista. Per això ens sentim més còmodes emparats per la tirania del populisme musical. Però Boeci ja ens va ensenyar pels volts de l'any 500 que la música no és tonal (major o menor) perquè sí, sinó perquè així es desprèn de l'ordre natural de les coses.

Quan es va produir el trencament entre el conservador Richard Strauss i els avantguardistes de Schönberg, el primer els va dir: “Vosaltres heu triat el camí de la veritat i jo he escollit el camí de la bellesa”. Encara va ser modest perquè el seu era el camí de la bellesa, cert, però també el d'una profunda veritat.