De l'ultralocal a l'universal

Allò que és ultralocal, fins i tot personal, adquireix ple sentit en la mesura en què participa d'una reverberació universal. De la mateixa manera, allò que és universal només té sentit si podem extreure'n alguna aplicació ultralocal o, fins i tot, personal. Si les nostres experiències tenen algun interès és perquè d'elles se'n deriva alguna cosa que ens supera a nosaltres mateixos. És amb aquesta perspectiva que em vaga de parlar del meu avi patern quan es compleixen 20 anys de la seva mort.

L'octubre de 1989 jo només tenia sis anys i aquell va ser el meu primer contacte amb la mort. Encara ara em sorprenc de com en són de vius els records que tinc de l'avi, ja que d'altres persones que van morir pocs anys després no en recordo gran cosa, i és el normal, perquè amb sis anys hi ha poc temps d'acumular vivències. Tampoc es pot dir que passés aquells sis anys al seu costat, ell vivia a Montblanc i jo a Barcelona i, per tant, els nostres contactes no devien anar gaire més enllà d'alguns caps de setmana i algun tros de vacances a l'estiu. Sospito que si aquells records encara em vénen sencers i plens de sentit a la memòria és perquè en ells hi ha alguna cosa tan ultralocal, tan personal, que ha esdevingut universal.

Si recordo l'avi amb la memòria complexa i intel·lectual d'un adult i no pas amb els records fragmentats i excessivament sensorials d'un nen és perquè ell sempre em va tractar com un igual. L'expressió quan siguis gran ho entendràs, que és la més injusta que se li pot adreçar a un nen, no va estar mai a la seva boca. Jo devia tenir quatre o cinc anys, però ho podia entendre tot; i no més tard, sinó ara. I l'avi era l'únic que ho sabia. Per això, per a gran desassossec de la resta de la família, em va explicar la història de la República espanyola, de la Guerra Civil i de molts altres episodis sobre els quals sempre hi ha algú que vol passar-hi de puntetes. Em va explicar la seva versió, és clar, però ho va fer de tal manera que després no em va costar incorporar les versions dels altres.

El bon conservadorisme
L'avi era un conservador, amb tota la grandesa que atresora aquesta paraula, un magnífic pastisser amb un refinament poc evident i menys habitual, un d'aquests petits burgesos, hereus de menestrals i botiguers, que van fer Catalunya gran. M'hauria agradat discrepar amb ell, jugar a ser l'enfant terrible de torn per, finalment, donar-li la raó en moltes coses. M'hauria agradat veure la seva reacció davant aquest daltabaix econòmic; ell, que no tenia per l'economia financera i especulativa més simpaties de les que professava pel comunisme. Li hagués agradat veure, per poques setmanes no hi va ser a temps, la caiguda del mur del Berlín, amb totes les reverberacions històriques que allò tenia, i suposo que li hauria fet gràcia la recent victòria d'Angela Merkel, convertida en la demòcratacristiana més clàssica i més centrada, ben allunyada de la deriva fonamentalista dels seus futurs socis liberals.

En un temps en què molts dels que es fan dir empresaris en realitat no ho són, en què bancs i administracions públiques han fet amb els diners de tots el que el comerciant menys curós no hauria fet mai amb els propis, i en què ha primat durant massa temps el benefici immediat per damunt de la feina ben feta, aquest record ultralocal i personal em serveix per extreure'n un plantejament universal. El de la necessitat d'una nova aristocràcia, l'aristocràcia de l'esperit, que no es compra ni (per desgràcia meva) s'hereta.