Al fons de la bóta

Com són les coses, estimat lector, que per segon dissabte consecutiu començo aquesta secció recordant l'amable Hume. Ho faig perquè fa una setmana se'm va quedar alguna cosa al tinter. Una cosa més vaga, menys definida, no tan original, però també potser més gran.

En part, això d'avui és una compensació pel d'ara fa set dies. Fa una setmana vaig fer quedar Hume com l'origen de tot el furor escèptic i iconoclasta que ha assotat durant dècades l'art i, per extensió inevitable, la vida. L'il·lustrat escocès va carregar amb vehemència contra els cànons i, en certa manera, va ser el pare, el rebesavi, del tot s'hi val. Hume va ser un tenaç enemic de la metafísica i, és clar, no es poden llençar els déus a la foguera sense que en el mateix lot hi vagin les nocions universals de la Justícia, la Bondat o la Bellesa.

Jo no parlaré de l'ètica, sinó de l'estètica. En primer lloc perquè és més divertit i, en segon lloc, perquè, malgrat les aparences, és més útil. No tota lliçó ètica ens aporta una lliçó estètica, però en canvi de les lliçons estètiques en podem extreure conclusions ètiques molt profitoses. Crec que alguna cosa així pensava Kant, defensor i detractor de Hume en tantes i tantes coses.

Com a bon setcentista, Hume és agradable i lleuger. Al segle XIX això es va perdre, perquè la gent es va tornar massa seriosa; tot un símptoma de fanatisme, perquè si una cosa no suporten els fanàtics és que no se'ls prenguin seriosament. Tornant al savi escocès: com que ell és amable de llegir i jo tinc massa pressa per aprofundir en obres voluminoses, m'agrada el seu Tractat sobre la norma del gust, que bé podria ser llegit com un tractat sobre la norma de la vida. Partint d'un rebuig frontal a tot dogmatisme, Hume es guia per allò de què la bellesa es subjectiva i resideix als ulls de qui contempla.

Això té dues conseqüències: una alegre i l'altra devastadora. La primera és que l'art, i per extensió l'ètica i la vida, ja no és una cosa elitista, ja no és un codi d'expressió, sinó l'expressió d'un codi que cadascú porta gravat a les entranyes. Diderot i Hegel creien en les elits, Hume i Kant no. La conseqüència funesta és que l'absència de dogmes pot acabar (i així ha passat diverses vegades) anorreant la bellesa i, per extensió, la vida. Volent lluitar contra el fanatisme d'aquells que s'arroguen la veritat Hume va contribuir a crear un nou fanatisme: el d'aquells que neguen qualsevol veritat.

En el seu Tractat, però hi ha un detall curiós. Com que la bellesa és subjectiva, l'únic que podem fer és acumular impressions (experiències, si ho traslladem a la vida). I cita el savi un fragment del Quixot en què Sancho explica a l'escuder del cavaller del Bosc una història d'uns avantpassats seus, experts catadors de vins. Ambdós enòlegs van tastar el vi d'una bóta, un li va trobar un reguts a ferro i l'altre un regust a cuir. Tothom va riure, veient que els criteris dels experts eren tan dispars, i van concloure que qualsevol criteri era subjectiu. Passats els anys, però, la bóta es va buidar i al fons hi van trobar una clau de ferro lligada amb un cordill de cuir.

Amb aquesta anècdota Hume expressa la grandesa dels escèptics de bon cor, que són escèptics fins i tot amb el seu escepticisme. D'alguna manera, essent un kantià avant la lettre, acaba gairebé admetent que les veritats hi són, però que ningú no pot apropiar-se'n al 100% perquè cap de nosaltres hi serà el dia que la bóta s'hagi buidat del tot i veiem què hi ha al fons. Necessitem que les veritats metafísiques hi siguin, que hi siguin i prou, perquè són el fonament de qualsevol construcció.

Tota una lliçó d'humilitat, la de Hume, per a alguns predicadors de l'estètica (i per extensió, de la vida) avantguardista i postmoderna. Ells tenen el pitjor de Hume i el pitjor de Diderot: el que fan acostuma a ser una porqueria i, a sobre, ens volen fer creure que està reservat per a uns quants escollits.