L'excusa perfecta

Vet aquí que aquest diari em dóna l’oportunitat de desbarrar lliurement cada dissabte en una pàgina tota per a mi; l’última, no fos cas que algú s’espanti. Perquè, en el fons, no t’enganyis estimat lector, això de la mesura humana és una excusa, un pretext per parlar de tot i de res. Com el savi, jo (que no ho sóc) també afirmo que res del que és humà més aliè i mai no he pogut amagar una enorme curiositat per totes les coses, una curiositat que està més a prop de la xafarderia superficial, ho reconec, que no pas de la voluntat de coneixement profund i metòdic. La vida corre massa de pressa per poder-la subsumir en un sistema. Així doncs, si un leitmotiv ha de tenir aquesta secció és defugir sempre el mètode, la sistematització... l’avorriment. Tot allò que no contradigui aquest dúctil principi hi tindrà cabuda.

Avui, però, per començar, voldria omplir de contingut l’epígraf que encapçala la secció. Advertint que no ha de servir de precedent, avui parlaré sobre la mesura humana. “L’home és la mesura de totes les coses”, deia Protàgores, i no devia ser una mala filosofia, ja que la tradició diu que va viure més de 100 anys. Cal, doncs, que busquem allò que millor s’adapta a la mesura, a la proporció, a l’equilibri o, si més no, allò que està carregat d’humanitat encara que les circumstàncies ho hagin tornat desequilibrat i excessiu. Pensar en la mesura humana és passejar per la Rambla de Catalunya, tan vitruviana, tan accessible i propera comparada amb el seu veí, el Passeig de Gràcia. És també la vall d’Ordino o la d’Incles, que estan fetes per a les persones, i no com la de Canillo, que sembla feta només per a ús i gaudi de titans. A Andorra, i sobretot en el món de la política i la cosa pública, la mesura humana no s’hauria de perdre. I que consti que no ha de ser sinònim de personalismes i caciquismes, sinó de proximitat i de senzillesa.

Si del menjar es tracta, la mesura humana és el magret d’ànec de la Lydia de Pal, els calamars a la romana del Corsari de Sant Feliu de Guíxols, els escamarlans del Cal Siscu a Cambrils... és Rossini, tan bon gastrònom com músic; és, ja en un altre ordre de coses, la veu de Victòria dels Àngels o de Cecilia Bartoli. És el futbol de Pep Guardiola (només un boig o un déu podria no admirar-lo). És la prosa de Voltaire, tan elegant, tan lleugera, tan lluminosa; és la mirada de Virginia Woolf, que se’ns fa estranya de tan natural i tan directa com és. I si hi ha un poble absolutament posseït per la mesura humana de les coses, aquest és Itàlia, que té la llengua més bella, la gastronomia més sòlida i el caràcter més lleuger. També Anglaterra, per contraposició al continent, té alguna cosa que la fa molt humana, potser és perquè els anglesos sempre han preferit el sentit comú, molt més domèstic, que no pas la Raó, que és una senyora amb moltes ínfules que prefereix la companyia dels déus a la dels homes.

Per acabar, també hi ha la mesura humana desmesurada, que pot semblar una contradicció, però és més aviat una paradoxa. Es tracta d’aquells casos en què impera l’extravagància, la desproporció, la dissonància, però que no són fruit de la rebel·lia, ni de la voluntat d’épater les bourgeois, ni d’un ego mal digerit, sinó d’una sinceríssima humanitat. El prototip de tot plegat seria Shakespeare, tan brutal, tan colpidor, a voltes tan vulgar, tan commonplace que dirien els seus compatriotes... però tan genial i tan proper, perquè la seva humanitat, en definitiva, el redimeix.

Doncs bé, és sota aquest prisma, que elogia la mesura, condemna el desequilibri i redimeix tot allò que és humà, que vull escriure cada dissabte. En el fons, i no ser si això és humà o inhumà, he acceptat l’encàrrec per obligar-me a ser disciplinat. Espero que surti bé.