D'aquí uns anys ja no tindrà sentit parlar d'això, perquè la globalització ho haurà barrejat tot fins a tal punt que es podrà menjar de tot a tot arreu o potser no es podrà menjar res enlloc. Mentrestant, però, encara podem distingir alguns trets fonamentals d'aquestes dues escoles.
Els gelats valencians són lletosos, més dolços i generosos, fins i tot desproporcionats. Excel·leixen en la llet merengada, la canyella, el torró... però quan toquen la fruita l'arruïnen, diluint-la en un mar de lactosa i de sucre. Els italians són més esmolats, més àcids, més mesurats. La fruita és el seu fort i també el cafè i la xocolata, negres s'entén, perquè a aquestes altures totohom té clar que les expressions 'xocolata amb llet' i 'cafè amb llet' són una contradicció en els termes, com també ho és parlar de la intel·ligència militar.
La prova del cotó per diferenciar ambdues escoles està en el gelat de maduixa, de fragola per dir-ho amb propietat. La versió italiana manté el gust de la maduixa intacte, respectant magistralment l'equilibri entre l'acidesa i la dolçor; no arriba a ser un xarrup, però s'hi acosta.
Trobar gelats com aquest a casa nostra és molt difícil i m'ha costat més d'un peregrinatge infructuós. A Barcelona, per exemple, només n'he trobat a dos llocs, i estan ben a la vora: un al carrer de Jaume I i l'altre al de l'Argenteria. També al port de la Corunya hi ha una gelateria on dominen la qüestió. Quant a Itàlia, la meca dels gelats és en un carreró de Florència, proper a la Santa Croce. Només hi ha gelats, sense galetes ni cucurutxos, elements propis de l'escola valenciana adoptats pels ita lians, a excepció dels puristes.
Que els gelats defineixen el caràcter dels pobles és un axioma que crec estar en condicions de provar. Recordo el primer cop que els meus pares em van enviar a passar un estiu a Anglaterra. Vaig viure amb una dona de Cheltenham, la senyora Wright, que em va preparar un enorme gelat com a regal de benvinguda. Era un gelat de vainilla immens, amb un coulis calent de gerds i trossos de fruites variades. Cada cop que veig les pameles d'Ascot, em ve al cap aquell gelat.
El caràcter valencià, i per extensió el del llevant peninsular, és més recarregat, més farragós, més lletós i mòrbid que l'italià, però també més dolç i generós. A algú li podria semblar que Itàlia és el país de la despreocupació i el desordre i això és un tòpic. El caràcter italià és com els seus gelats: esmolat, lleuger i calculador. Tot plegat es reflecteix a la seva arquitectura i, fins l'arribada de Berlusconi, també a la seva política.
Estaria bé poder fusionar aquests dos caràcters. Recordo que a finals d'estiu, pels volts del dia de Sant Lluís Rei de França, el meu avi feia a Montblanc un gelat de crema que tenia la dolçor i la suavitat de l'escola valenciana tot conservant la mesura i la puresa dels gustos dels gelats italians. Fa vint anys que no tasto aquell gelat. El seu gust, ja quasi oblidat, és el reflex d'un caràcter a mig camí entre la passionalitat hispànica i la lleugeresa italiana. Qui sap si aquell tarannà, ja perdut, era el veritable caràcter català...
2 comentaris:
Si no has probado los helados de la Plaza de la Revolución estás obligado a hacerlo antes de volver a Andorra o te acusarán de no haberte documentado lo suficiente antes de escribir tu artículo (glups!, había puesto helado).
Un dia, quan ens trobem a Menorca (potser ja vellets) et convidaré a un bon gelat menorquí. El tercer caràcter. I també et contaré la història d'un noi català que va anar a Itàlia i va demanar un "gelato di fica", que no és altra cosa que el sexe femení i el venedor li va respondre: "Con qualque pelaggio?"
Publica un comentari