And here's to you, Mrs Robinson

Quan la senyora Robinson li fa prometre al seu jove amant, Benjamin Braddock, que no es fixarà en la seva filla Elaine, l'un i l'altre saben que la petició és inacceptable i que la promesa és falsa. En això resideix l'encant de El graduat, que és la història d'un amor impossible, però no des d'un punt de vista malaltís i sentimental, sinó perquè simplement és bo que sigui així. Em sap molt greu si desvelo a algú el final d'una pel·lícula estrenada fa 42 anys, però és que n'hi ha prou de tenir dos dits de front per veure, pràcticament des de la primera escena, que el jove Ben acabarà fugant-se amb la filla de la senyora Robinson.

És per tot plegat que l'afer, com totes les aventures entre un home jove i una dona madura, té sempre alguna cosa de tràgic. Però no en el sentit sentimental del terme, sinó de tragèdia grega. Tots coneixen el seu destí i l'acaben acceptant. Això és el més satisfactori, perquè consola saber que les coses no podien ser d'una altra manera.

Ara bé, sospito que això no ho sabien ni l'autor del llibre, Charles Webb, ni el director del film, Mike Nichols. La sensibilitat americana encara no està educada per a la tragèdia. Als americans, és a dir, als romans de torn, això del destí no els consola gens i s'afanyen a córrer cap al final feliç sense pensar gaire en el camí recorregut. Els europeus, com que ens toca fer el paper de grecs, ja hauríem d'estar acostumats als cànons de la tragèdia.

¿Com és doncs que dos autors americans van saber reproduir l'esquema sense tenir la sensibilitat adequada? Perquè tot allò que no és tradició, és plagi, i aquesta història ve de molt enrere. Ja Ulisses va tenir un afer amb la maga Circe, que, tot i tenir l'aparença d'una joveneta (per alguna cosa ha de servir la màgia), era uns quants segles més gran que l'heroi d'Ítaca. El mateix li va passar, mil·lennis més tard, a un incomptable nombre de cavallers amb bruixes encantadores a les pàgines dels llibres de cavalleria. I Handel, Mozart i Rossini ho van recollir a les seves òperes. Tots ells sentien una gran simpatia per aquelles dones que la tradició havia volgut fer malvades només pel fet de ser capaces de seduir homes joves.

El segle XX va saber donar a la història una tonalitat agredolça, molt ben ajustada. Els que més la van encertar van ser Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal a Der Rosenkavalier. La Mariscala sap que el jove Octavian l'abandonarà i fins i tot, sense voler, facilita l'acostament entre ell i Sophie. Intenta plantar cara, però al final es retira. És Sophie, victoriosa, la que descriu millor la simbologia del cas: "Sento una barreja d'agraïment i enuig per aquesta dona, perquè m'ha donat Octavian, però s'ha quedat amb una part d'ell que jo no tindré mai".

L'evolució és positiva, però sempre es trenca alguna cosa i aquí és on l'afer deixa de ser purament sentimental per participar d'una reverberació universal. No és casual que la Mariscala, integrant de l'alta noblesa del segle XVIII, es retiri en favor d'una jove burgesa, com tampoc no ho és que Strauss escrivís l'òpera el 1911, a les vespres de la Gran Guerra, quan tot un món, el "món d'ahir", tal com l'anomena Zweig, estava a punt de desaparèixer. Estava escrit, tots ho sabien. Qualsevol promesa sobre l'eternitat d'un determinat ordre de coses és una promesa falsa. Però sempre es perd alguna cosa pel camí. Els d'ahir, que vivien pitjor que els d'avui i els de demà, van tenir alguna cosa bona i bella que nosaltres no tindrem mai.