Crede ut intelligas!

Fa temps que vaig aprendre que, tot i que és important entendre per creure, el veritablement fonamental és creure per entendre. Devia ser fa uns 15 anys, a principis de setembre, poc abans del dia de les verges perdudes, un dia d'aquells en què a Montblanc l'última calor de l'estiu fa olor de coca grossa, d'ensaïmada, de lioneses de crema, de tucinillu... Era mig matí i l'àvia, cosa rara, havia deixat en mans subalternes el comandament en cap dels taulells, les balances i la caixa registradora, i rondava pel primer pis, entre la seva habitació i el cuartu dels dos llits, també conegut com de la Puríssima. Quan dic rondava no vull dir que s'hi estés, ja que l'àvia pertany a una classe de persones, cada vegada més escassa, que no fan mai res pel simple fet de fer-ho, que desconeixen l'acció desvinculada d'un objectiu concret, que si per a ells el diccionari no contingués la parula "oci" no s'hi perdria gran cosa... És a dir, alguna cosa devia estar fent, ni que fos comprovar que tot seguia en ordre, en el mateix ordre en què s'havia mantingut des de sempre i en què s'havia de mantenir fins sempre.

Jo, en canvi, sí que devia estar perdent el temps i en el meu anar i venir per la casa m'havia entretingut a analitzar, posant-me de puntetes i acostant-me tant com podia, l'urna de vidre que guarda els ossos de Sant Severí Nen. Temps enrere, ja havia escrutat aquell altre petit relicari que guarda un trosset del vel de Santa Rosa, un os de Sant Malaquies i ves a saber quantes coses més... però aquella urna, amagada entre unes columnes daurades i sempre tènuement il·luminada, m'havia fet fins aleshores una por reverencial. Aquell matí, però, m'hi havia acostat amb un esperit científic, il·luminista, i, al capdavall, vaig comprovar que no n'hi havia per a tant. Devia tenir un rampell descregut i iconoclasta, perquè vaig sortir de la petita habitació de la relíquia i, en trobar l'àvia al passadís, li vaig dir: ¿qui ens diu que no són ossos de conill això? Ai! No cal recordar la catilinària que em va caure a sobre, però sí que va ser suficient per fer-me veure que, en les coses essencials de la vida, l'important no és entendre per creure, sinó creure per entendre.

Per això m'he sorprès i m'he decebut quan he llegit avui al Periódico que Benet XVI ha fet analitzar el sarcòfag que conté les restes de Sant Pau, trobat fa tres anys a Roma, amb una sonda. Després de les proves del carboni 14 i altres, que conclouen que el contingut són les restes d'un home que va viure a l'època de l'Apòstol dels Gentils, el Papa ha proclamat que està confirmat que aquell és el sarcòfag que conté les despulles de Pau de Tars i que això l'omple de satisfacció. A mi, tot això m'omple de tristesa, perquè em demostra que aquell ordre que s'havia mantingut des de sempre i que s'havia de mantenir fins sempre (sicut erat in principio et nunc et semper), aquell ordre està ple d'esquerdes.

¿Des de quan el Papa necessita recórrer al carboni 14 per saber si un sarcòfag conté o no les despulles d'un sant? ¿Des de quan l'Eslgésia demana anàlisis? ¿Des de quan la religió s'inclina davant una cosa tan vil, tan abjecta i tan mundana com és la ciència? ¿De què va servir l'esbroncada de l'àvia davant la meva pregunta insolent si ara surt el Papa i diu que uns científics li han desvetllat on està enterrat Sant Pau? A un Papa se li apareix la Verge i li indica el lloc o una cort d'àngels li revela la veritat... o ho sap, i punt, i no dóna explicacions a ningú perquè el Papa és el Papa i la resta no cal que entenguin res, el que han de fer és creure. ¿De què serveix recuperar la indumentària dels Bòrgia, les misses en llatí i la Santa Inquisició si després va el Papa i fa analitzar el sarcòfag de Pau de Tars amb una sonda i el sotmet a la prova del carboni 14? Si Benet XVI no en té prou amb la seva fe, que plegui.

I ara em vénen al cap unes altres paraules de l'àvia. D'això ja fa menys temps, era el febrer del 2006 i jo acabava de tornar d'un viatge a Roma. Li havia enviat una postal des del Vaticà i referint-se a ella em va dir: "Està igual que sempre. Està bé veure que hi ha coses que mai no canvien". És cert, i que bell seria si fos veritat!

"Les religions moren quan es demostra que són certes. La ciència és el registre de les religions mortes" Oscar Wilde