On dorm el geni

Quantes vegades en entrar a la sala d'un museu, ple fins a vessar de pintures barroques de gust dubtós, no hem vist un quadre que destacava entre la multitud per la seva llum, la seva força, el seu poder suggestiu i, en atansar-nos-hi, hem exclamat: "Ah! Caravaggio! és clar..." I aquí és on comencem a errar, on menyspreem l'instint en nom de la civilització, on la pretensiosa intel·ligència pren el seu tron daurat a la intuïció, on el pensament foragita els somnis. Perquè allò que dóna força a Caravaggio, que fa d'ell un geni, és aquell sobresortir entre la massa i no pas el seu nom. "Les roses serien igual de belles encara que tinguessin un altre nom", li diu Julieta a Romeu al balcó de Verona.

Quan els nostres ulls són atrets per un Caravaggio, la Santa Caterina d'Alexandria, posem per cas, col·locat al bellmig de tota la parafernàlia del primer barroc estem atansant-nos a un dels reialmes més desconeguts i insondables: el lloc on dorm el veritable geni. És una sensació que no només experimenten els sentits, sinó també la ment quan, per exemple, Lear desperta de la bogeria al final del quart acte de la tragèdia de Shakespeare i diu, adreçant-se a Cordèlia: "Sou injustos en treure'm de la tomba. Tu ets un àngel i jo estic lligat a una roda de foc i les meves llàgrimes m'escalden com el plom quan es fon".

No hi ha res més vàlid que aquells moments en què una pintura, una melodia, un text, una fotografia... revelen certa elevació, mostren alguna cosa que no és del tot d'aques costat del temps. Davant d'aquestes intuïcions totes les teories del món són misèries de la vanitat humana. Com diria Hume, l'únic que podem fer és anar recopil·lant experiències, una darrere l'altra, i tot el que passi d'aquí és metafísica recreativa. Però per molt empiristes que volguem ser, i el mateix Hume ho reconeix a l'Assaig sobre l'estàndard del gust, hi ha alguna cosa més, un je ne sais quoi, en paraules de Leibniz... alguna cosa comuna a tots aquells racons on habita i dorm el geni. Creure que algun dia serem tan savis com per definir-ho és una de le creences més estúpides en què podem caure. L'art no és cosa d'experts i per apreciar la bellesa està tan capacitat un escombriaire com un catedràtic... és més, segurament la majoria d'escombriaires tenen l'instint menys atrofiat que la majoria de catedràtics. Ho dic, com a mínim, per aquells que he tingut l'ocasió de conèixer.

Tot i que no podem ser tan vanidosos com per pensar que algun dia en treurem l'entrellat, no podem evitar preguntar-nos, de tant en tant, què fa que alguna cosa sigui genial, que vagi més enllà dels límits de les obres d'art normals i corrents. Cal estar avorrits, és clar, com jo aquest vespre quan pujava de treballar i anava escoltant les sonates per violí i piano de Mozart. Estava adelantant un cotxe, un d'aquells francesos que no redueixen a temps i s'ofeguen, als túnels de Sant Antoni quan se m'ha aparegut un d'aquells moments dels que parlava abans. Un moment en què Mozart ja no era Mozart, ja s'havia alliberat de la seva perruca empolsinada i saltava d'un segle a l'altre amb una facilitat sorprenent. I la sonata K 296 en Do major ja no era la sonata K 296, sinó un quartet de Brahms, un instant d'una jam session, un fragment d'alguna cosa que encara ha de venir... Un moment fugaç en què podem tocar amb les puntes dels dits el secret més ben guardat, aquell que mai no podrem conèixer. "És tan modern!", hauria exclamat, si no m'ho tinguessin prohibit... per pesat, és clar.

He adelantat al francès, he creuat la Massana sense frenar, perquè Mozart no es pot adequar al ritme tediós de la circulació obedient i, al capdavall, ¿què és un peató de més o de menys quan de música es tracta? Quan he arribat a Ordino el moment en qüestió s'havia repetit tres vegades i, com que l'únic que val és la pràctica, el millor és que ho escolteu vosaltres mateixos. És la codetta de l'exposició del moviment de sonata que apareix cap al minut 1:47, es repeteix al 3:44 i es reexposa modulat al 6:10. M'hagués agradat enviar-vos-ho en la versió d'Anne-Sophie Mutter i Lambert Orkis, més descarnada i directa, però ens haurem de conformar amb la d'Itzhak Perlman i Daniel Baremboin, que té un punt de romanticisme mal digerit que no m'acaba de convèncer, però bé, no es nota gaire i al YouTube no hi havia gran cosa més.

N'hi ha prou d'encendre els altaveus i fer click aquí