Avui, primer dia d'un any històric

Avui és un dia important, i no pas perquè comenci la campanya electoral més curta de la història constitucional d’Andorra . És una gloriosa efemèride, i no pas perquè es compleixin 78 anys de la proclamació de la IIa República Espanyola. És quelcom més gran, quelcom que seguirà recordant-se quan totes les eleccions, totes les repúbliques i tots els principats del món siguin cosa del passat. Tal dia com avui, un 14 d’abril de fa 250 anys, al número 25 de Brook Street, al londinenc barri de Mayfair, va morir als 74 anys George Frideric Handel.

Molts el recordaran per aquell pompós Hallelujah del Messies o per haver posat música a pel.lícules com ara 2001 Odissea a l’espai, Les amistats perilloses o La bogeria del rei George. Molts, sense saber-ho, li retran aquesta nit homenatge quan s’asseguin davant la televisió per veure com el Barça remata el Bayern i escoltin l’himne de la Champions, que no és altra cosa que una versió del primer Coronation Anthem.

Tot plegat és una prova més que Handel continua sent aquell compositor mai oblidat, però no sempre ben conegut. I és culpa seva, en part, perquè sempre va preferir l’èxit fulgurant a la posteritat, la comercialitat a la puresa artística, el geni a l’esforç, la rapidesa a la cura... Handel estava ple de sang: era irascible, generós, cosmopolita, poliglota, golafre fins a extrems inconfessables i no podia, ni volia, aturar-se en els detalls ni perdre’s en els matisos.

A diferència del seu contemporani Bach, nascut el mateix any, Handel defuig les subtileses metafísiques. Mentre Bach es passa interminables minuts donant voltes i voltes a una mateixa melodia, Handel la despatxa en deu segons i passa a un altre tema, i després a un altre i un altre... i les melodies se succeeixen amb una rapidesa esfereïdora. No pot aturar-se, perquè ja hi ha una altra música que truca a la porta, que vol entrar dins les seves partitures. La creativitat, i Handel ho sabia, consisteix a ser com un tub i deixar la bellesa flueixi a través nostre, sense intentar posseir-la ni domesticar-la.

Però tot això no s’entén si ens entestem a fer de Handel un home sota una gran perruca, un autor del seu temps, un compositor barroc com els altres, dedicat a la música sacra que, tal com diria Horace Walpole, «dóna una idea exacta del Cel, on tots canten: els que tenen bona veu i els que no». L’Hallelujah i els oratoris són només una cara d’una figura polièdrica. Són la recta final d’algú que havia consagrat la seva vida al teatre, a l’òpera. I aquí és on surt el Handel més autèntic, el gran catalitzador: en les seves partitures hi ha tota la tradició musical europea elaborada fins aleshores i, el que és millor, prediccions de tot el que vindrà. A les òperes de Handel ja hi batega Mozart, i el bel canto i Verdi i, fins i tot, Puccini o Richard Strauss.

I Handel mai no va voler ser un catalitzador eclèctic ni tampoc un renovador visionari. Mai no va ser un teòric ni es va preocupar per l’evolució de la música més enllà de la temporada al Covent Garden i els beneficis que li reportaria. La seva principal preocupació, si és que en tenia alguna més enllà de les dones, el vi de Borgonya i el pernil de Parma, era la transmissió de les emocions. I això és el que el converteix en intemporal, el que fa que la seva música sigui molt més actual que la dels seus contemporanis i que la de molts dels que han vingut després.

Si algú volgués fer una antologia de les emocions humanes reflectides a la música, s’hauria de remuntar forçosament a Handel. Ningú no és capaç de plorar com ell, o de riure com ell, o d’estimar o odiar com ell. Handel és el Shakespeare de la música. Quan algú vulgui transmetre una emoció a través d’una melodia, ha d’assumir que no està fent res que sigui radicalment nou: tot allò que es pugui dir amb la música, no per la forma, però sí pel contingut, ja ho va dir Handel. En ell hi ha tot el ventall de passions que agiten l’ànima humana, de les més elevades a les més vils, exposades sense intermediaris, de forma directa, colpidora. «Té els efectes d’una tempesta», diria d’ell Mozart. «Ell és la veritat», hi afegiria Beethoven.

La música de Handel és plena de carn i de matèria, no té res d’etèria ni de reflexiva i, precisament per això és molt més espiritual que qualsevol altra. La seva música, un cop redescoberta i polida per obra i gràcia de l’historicisme, no és una raresa de museu, no és un art mental, intel.lectual i esnob. Handel no és aquell tipus de compositor que hom descobreix als 40 anys quan li apugen el sou, li abaixen els ideals i es vol donar una envernissada cultural. Handel és un compositor per a consum de les masses i així seria si la música clàssica no estigués a les geloses mans d’una tropa de sords.

Com que per culpa d’aquests sords l’òpera suscita aversió a la massa, una bona manera d’iniciar-se en Handel és la versió dels Concerti Grossi op.6, enregistrats per Il Giardino Armonico a L’Oiseau Lyre. Apassionadament corporals.