¿Per què no sóc nacionalista?

Potser són els efectes d'un consum immoderat d'aigua oxigenada o potser només són ganes de tocar el voraviu, però el cas és que la meva bona amiga Maria Foret no perd l'oportunitat, cada cop que ens veiem, de recordar-me que això de ser socialista, socialdemòcrata o esquerranós no fa per mi, que no és més que una pose. "Ja se li passarà...", és la resposta habitual, acompanyada de mirades més o menys còmplices amb altres amics, especialment amb els del clan Foret, és per això que no puc evitar relacionar-ho amb el consum d'aigua oxigenada. Amb el "ja se li passarà" només volen dir una cosa: tranquils, ja acabarà venint a la casa del pare, és a dir, a Convergència.

El cas és que, fins avui, no he trobat arguments prou consistents com per convèncer els meus amics que el dia que tots els joves progres de mocadoret palestí i concertets de Manu Chao hagin guanyat quatre duros, perdut uns quants cabells i, com a conseqüència de tot plegat, hagin passat a l'altre costat de la barricada, jo seguiré, impenitent, proclamant les virtuts del liberalisme socialdemòcrata i de la lliure determinació.

No els he convençut fins avui i tampoc no espero poder-los convèncer a partir d'ara. Però he trobat, sense buscar-la, una nova manera d'explicar perquè, tot i que sóc socialdemòcrata, catalanista i, gràcies als separadors de les altres Espanyes, separatista sobrevingut, no sóc ni seré mai (espero) nacionalista. I no els tinc cap odi als nacionalistes de Convergència, ben al contrari, acostumen a ser gent encantadora i no estan pas a les antípodes d'allà on sóc jo ni de bon tros. És, senzillament, que hi ha un petit abisme, una paret de vidre, un je ne sais quoi, que fa que, tot i poder compartir moltes coses, no siguem exactament el mateix.

La manera d'explicar-la l'he trobada llegint un llibre en què jo esperava trobar-hi música, molta música, però hi he trobat moltes més coses. Els Reis em van portar les Memòries de viva veu de Victòria dels Àngels, en què la gran soprano repassa la seva vida en una llarga conversa amb el periodista Jaume Comellas tres anys abans de morir. En un moment de la conversa, la cantant recorda la polèmica desfermada el dia que el Govern de la Generalitat, aleshores presidit per Jordi Pujol, va decidir atorgar la Medalla d'Or de la Generalitat a Montserrat Caballé i, el mateix dia, la Creu de Sant Jordi (una insignia menor) a Victòria dels Àngels.

La decisió era insultant i incongruent. Incongruent, perquè, posats a valorar els mèrits de totes dues, Victòria tenia un timbre de veu inigualable, una dicció perfecta, una cultura musical extraordinària, una tècnica que feia d'ella una cantant tot terreny, un rigor inqüestionable, una exquisidesa sempre al servei de la bellesa i mai subordinada al lluiment personal i el virtuosisme vocal i un legato i un fraseig que no són d'aquest món... Jo no en sé gaire de música, només el que he pogut anar escoltant, i només puc dir que la Caballé és una gran cantant, amb uns pianissimi estremidors i atrevida pel que fa al repertori. Però Victòria dels Àngels estava en un nivell superior, el nivell del mite, al qual només poden accedir molt poques persones. A l'època daurada del Metropolitan, en què Victòria va ser la primma donna assoluta durant més d'una dècada, un crític de Nova York ho va definir millor que ningú: "Victòria dels Àngels és una de les dues millors cantants de tots els temps. L'altra, la deixo a elecció del lector." A fora, això sí, ho sabien veure, però aquí, ai!, la Montserrateta, tan catalana ella... tan nostra! País d'estripaterrossos! Prou que ens mereixem les cadenes de llautó amb què ens ha premiat la història!

Però ja que parlem del país, i de les contribucions a la causa. Si pregunteu qui va posar les cançons de Mompou, de Toldrà, de Granados, de Montsalvatge i d'altres noms insignes de la música catalana al nivell dels lieder de Schubert o de Brahms, la resposta és només una: Victòria dels Àngels. Les cançons catalanes mai no van faltar als seus recitals, i no només per ser catalanes, sinó també per ser bellíssimes. I què va fer la Montserrateta? Cantar cada any al Liceu per passar els Nadals a casa (i cobrant) i fer aquell 'magnífic' Barcelona amb Freddy Mercuri, cantat a duo en anglès i... en castellà! La lengua común.

Tornant a l'afer de la medalla, el president Pujol es va adonar de l'error (comès per algun dels seus subordinats) i va rectificar concedint la medalla d'or a totes dues. Victòria la va acceptar, però no va voler cap acte públic: només un dinar privat amb Pujol, Ferrusola i el conseller de Cultura a la Casa dels Canonges. Durant el matí, la cantant s'havia reunit amb el president al seu despatx. Deixem que sigui ella qui ho expliqui: «Vaig anar al seu despatx i vaig fer les confessions pertinents. Li vaig dir: "Vostè no s'ho imagina, en aquella època, en aquella Barcelona dels anys vint, amb un pare andalús i una mare castellana... Jo vaig aprendre el català al col·legi que per fortuna vaig tenir. El meu primer recital el vaig fer amb set anys, cantant cançons de Schubert traduïdes al català i davant del president Macià. Quan vaig començar a fer gires portava totes les banderetes catalanes que em posaven als rams de flors als Casals Catalans de Sud-amèrica. Vaig fer un recital de cançons catalanes a Madrid el 1947, s'ho imagina? L'únic defecte que tinc és que els meus cognoms són López i García, aquest és el defecte.»

Per tot plegat, m'ho passo molt bé imaginant-me la cara que se li devia quedar a la senyora Ferrusola i a tots aquests cervells estrets de la Catalunya catalana el dia que van llegir a la premsa que Montserrat Caballé, la gran Montserrateta, la nostra, tan catalana ella, havia estampat la seva signatura al Manifiesto en defensa de la lengua común i s'havia alineat amb el bo i millor de l'espanyolisme centralista. Aquell, juntament amb el dia que vaig saber que la Mare de Déu de Montserrat té molts números d'haver estat esculpida a Sevilla, va ser un dels moments culminants de la catarsi col·lectiva catalana.

Exemples com aquest refermen el meu compromís amb la socialdemòcracia i el catalanisme (no confondre amb un compromís amb un partit que traeix els seus líders i els substitueix per grisos empleats de funerària). Per tant, ja ho veieu bons amics del vent del sud-oest, vosaltres a la casa del pare, jo a la del fill i l'Esperit Sant a la de tots.

I, per si un cas, ho aviso, que ningú interpreti les meves paraules en funció de les seves conveniències. Hi ha nacionalismes molt més autodestructius i cecs que el català (perquè tenen més poder). Que ningú es pensi que estic trencant una llança en favor de l'Espanya eterna, ni dels Boadelles i Espadas disfressats d'il·lustrats racionalistes. Per ells, també hi ha un missatge que he trobat a les Memòries de viva veu: «Des d'aleshores, amb Pujol vam establir una molt bona relació. El que no hauria fet, com han fet altres, és anar a Madrid a plorar i dir: "A mi m'han fet això, a mi la Generalitat no em tracta bé...". No, això no, de cap manera. Això és pels que no valen prou.»