Des que escric tribunes a EL PERIÒDIC no he tingut l'oportunitat de parlar de la senyoreta M, una outsider del pensament que, malgrat que molts encara ho ignorin, fa ja algun temps que va recalar a les Valls d'Andorra. No he tingut l'oportunitat o, en alguns casos, la voluntat, perquè sovint hauria de parlar de M ja que és d'ella de qui manllevo bona part de les meves idees; les seves, vull dir, jo em limito a donar-los forma. Sigui com sigui, el cas és que aquesta vegada no puc evitar parlar d'ella perquè el que vull dir és tan seu que em podria demandar per violació de la propietat intel·lectual.
M és psicòloga, no pas perquè és llicenciés en Psicologia (això va ser un mer tràmit), sinó perquè té una habilitat, certament molt treballada, que fa que la seva mirada sobre les coses sigui sempre psicològica. Això pot semblar una obvietat, però no ho és, perquè hi ha molt poques persones, psicòlegs o no, que projectin aquesta mirada. Una mirada que implica que qualsevol fenomen material té una causa anímica, és a dir, psicològica; que la matèria, en definitiva, no és més que una conseqüència de l'esperit; que no hi ha res que no pugui ser desentrellat, analitzat i comprès amb unes regles molt simples que ofereixen, no obstant això, combinacions d'allò més complexes.
Com que no és psicòloga gràcies a la universitat, sinó més aviat malgrat la universitat, M s'indigna quan escolta allò de “m’encanta parlar amb tu, perquè em psicoanalitzes” o “mentre parlo em deus estar analitzant, ¿no?”. ¡Com n'és de creguda la gent! Com si valgués la pena analitzar segons què... Diguem que M detesta les etiquetes, però no de la manera en què ho fan molts, que es treuen una etiqueta per posar-se'n una altra, sinó que les detesta en el seu conjunt, en abstracte, perquè contradiuen aquelles regles psicològiques de les que abans us he parlat.
L'últim cop que vaig veure M va ser poc abans d'aquestes festes de Nadal. Estava indignada i preciosa, dos adjectius que en el seu cas sempre van plegats. El motiu és que havia estat sopant amb un grup de gent molt important, que passen per ser persones cultes, amables i generoses, un grup de gent del qual havia sentit parlar molt, però que fins aleshores no havia tingut oportunitat de conèixer. El resultat va ser decebedor: aquelles persones estaven convençudes de la seva cultura, la seva amabilitat i la seva generositat, tan convençudes que eren prepotents, el·litistes i masclistes (quedi clar que aquest darrer adjectiu és per a M un pecat d'hybris).
Ja feia temps, anys, que M m'havia advertit que molts dels que passen per importants i respectables no ho són i simplement viuen de la seva fama i els seus títols. En aquesta nutrida plèiade de gent hi ha estadistes, catedràtics, gurús de qualsevol tendència, filòsofs, economistes, científics, metges i fins i tot algun periodista. El món és ple d'entabanadors a qui tots rendim culte només perquè en algun moment van fer alguna cosa que els va valdre la posteritat en vida. Són sacerdots corruptes que un dia van creure en tot i, com tots aquells que creuen en tot, van acabar per no creure en res.
L'últim exemple el tenim en aquesta crisi financera i econòmica global que és de gran ajuda per omplir les pàgines dels diaris els dies que hi ha poques notícies. Resulta que hi havia un grapat de persones pertanyents a una el·lit econòmica i intel·lectual que sabien perfectament com regir el nostre destí col·lectiu. Eren persones preparades, que en sabien un munt d'aquesta metafísica moderna (tan buida i absurda com l'antiga) en què s'ha transformat l'economia, eren persones formades a les millors universitats, preparades com ningú. I aquesta gent tan intel·ligent ha fet amb els diners de tots el que el botiguer més agosarat no faria mai amb els propis.
Potser, com diuen alguns, caldria recuperar la humilitat i la cultura de l'esforç, però potser el que caldria seria desemmascarar d'una vegada per totes aquesta gent tan important que viuen a costa de la seva pròpia aureola. Però no, algú ha decidit que les solucions a la crisi les deixarem en mans d'aquesta tropa d'incompetents, en el millor dels casos, o d'estafadors, en el pitjor. Tot plegat fa pensar que forma part d'un sistema en què qui atorga els títols de la importància és també qui reconeix, avala i certifica aquesta importància i qui premia (amb diners, sempre amb diners) aquests mèrits ficticis que tan hàbilment ha contribuït a crear.
Sobre aquest sistema que tots contribuïm a engreixar cada dia en podríem dir moltes coses, però les resrvaré per a més endavant. Ara que ja he fet públic un dels secrets més ben guardats de la meva inspiració, no em queda sinó anar a trobar M per obtenir més matèria primera per a aquests articles. Una vegada, vaig seguir-la fins a Roma, i d'allà a Pàdua i a Venècia. Alguns, que només es fixen en el que hi ha a la superfície, podrien pensar que van ser els seus ulls blaus, o la seva boca que somriu quan fa petons o els seus tirabuixons d'or pur i no d'aquest color de palla grogós que ha usurpat el nom de l'or... però no, va ser el simple plaer de conversar amb ella. I ara, com que no voldria passar pel que no sóc, ni que se m'atribuïssin mèrits que no són els meus, ho dic amb total claredat: ella pensa, jo escric.
El president ens rep, a l'Ona (fotòrgrafa del Periòdic) i a mi, en una sala habilitada per fer entrevistes: dos butaques de pell blanques ens esperen, però Pujol prefereix una taula contígua, una taula gran, com de sala de juntes, que només ocupem ell i jo. Així pot remenar papers tota l'estona i prendre notes, gairebé més notes de les que prenia jo.
Després de preguntar-nos si som parella i, davant la negativa, voler saber d'on són (quina obsessió!) els nostres respectius, comença l'entrevista (la que faig jo vull dir). Li pregunto sobre la seva conferència al Summit, parlarà sobre l'envelliment: 'De què dius que parlaré?', em pregunta mentre la seva cap de premsa fa cara de circumstàncies i li atansa el programa del dia. 'Ah de l'envelliment... sempre parlem del mateix! Bé, després, si tinc 10 minuts, em preparo la conferència' i tira el programa unes quantes cadires més enllà. Finalment no vaig deixar-li temps de preparar-se res i dono fe que va parlar, durant una bona estona, sobre l'envelliment de les societats i els problemes que això comporta.
Després d'unes quantes preguntes, continua el seu interrogatori particular: 'Has entrevistat al Pat Cox? Aquest és bo, tu parles anglès, oi?' Responc afirmativament a totes dues preguntes. 'I el parles, millor que jo', intento dir-li que no sé com el parla ell, però m'interromp: 'sí, sí, sí, el parles millor que jo i tens l'obligació de parlar-lo millor que jo' 'vostè parla millor l'alemany, president' 'sí, l'alemany sí, i l'italià també' 'jo, l'italià, el parlo força bé' 'ah! doncs no, aleshores el parlem igual'. I no pot evitar girar-se cap a l'Ona i dir-li: 'i tu, parles anglès?' 'No, només una mica..' 'Però, a veure, què parles, més de català i castellà?' 'Res...', contesta la fotògrafa que ja preveu l'esbroncada que el president li clavarà segons més tard.
Quan acaba l'entrevista em confessa que no sap gaires coses d'Andorra, 'però potser encara en sé alguna més que tu', em repta. Molt bé, accepto el repte. 'Qui era en Boris?', pregunta, 'un noble centreeuropeu que es va coronar rei d'Andorra el 1934 i va regnar al Principat durant uns dies fins que la Guàrdia Civil el va fer fora', contesto. 'Molt bé, molt bé', contesta el president mentre ja desfila davant meu cap a la porta i continua preguntant, amb el dit aixecat i els ulls permanentment tancats: 'I els pariatges, què són?', 'un pacte entre el bisbe d'Urgell i el comte de Foix per repartir-se la sobirania sobre Andorra' 'any?', pregunta alçant la veu, '1278', 'el primer sí, i el segon?' 'el 1288'. 'Molt bé, molt bé, qui va crear FHASA?' i aquí em va enganxar: 'sé que va ser als anys vint, president, però no sé qui'. 'Miquel Mateu', va contestar Pujol, satisfet d'haver-me vençut. Ser vençut per segons qui és un honor, però les normes del combat eren desiguals: Ja veuríem qui hauria caigut abans si jo també hagués fet preguntes...