Benvinguts a la casa del pare

Deien que François Mitterrand sentia una secreta i fervent admiració per Charles de Gaulle i que, malgrat la rivalitat que els unia, el va imitar en el seu estil de grandeur. A mi, que penso que de Gaulle era un covard vividor que no arribava a la sola de la sabata de Churchill i que Mitterrand amb la seva grandeur només va endarrerir una mica la decadència de França, em passa quelcom de similar amb Jordi Pujol. Jo, socialdemòcrata impenitent, que he estat federalista fins que m'he adonat que a Espanya els únics federalistes som catalans i que, per tant, més val que l'estat federal en els muntem nosaltres mateixos, sento una profunda admiració per aquesta mena de Moisès a la catalana que encara no està clar si ens volia portar a la terra promesa o tenir-nos durant dècades fent voltes i voltes al voltant del Sinaí.

Per això, i per la rellevància periodística que té l'entrevista en qüestió, no puc evitar estar lleugerament nerviós quan creuo la plaça del poble, camí del Centre de Congressos d'Andorra la Vella on he d'entrevistar el president Pujol. El Principat s'ha posat les millors gal·les per rebre els il·lustres visitants del The Future of Europe Summit, una plèiade de representants de la dreta europea al bell mig dels quals Pujol és pràcticament un marxista: el vent, fred, sec i tallant, anuncia la neu que arribarà l'endemà i les campanes de Sant Esteve toquen dos quarts de tres de la tarda. Sempre tranquil·litza veure que hi ha coses que mai no canvien.

El president ens rep, a l'Ona (fotòrgrafa del Periòdic) i a mi, en una sala habilitada per fer entrevistes: dos butaques de pell blanques ens esperen, però Pujol prefereix una taula contígua, una taula gran, com de sala de juntes, que només ocupem ell i jo. Així pot remenar papers tota l'estona i prendre notes, gairebé més notes de les que prenia jo.

De fet, en diversos moments durant l'entrevista vaig tenir la sensació que el periodista era ell. Només entrar, després de les presentacions, em pregunta: 'D'on ets?', 'de Barcelona' i a l'Ona: 'i tu?' 'Jo sóc l'Ona', respon. 'Ona?', pregunta Pujol, 'i això què és, una ràdio?', i la fotògrafa contesta: 'no, no, sóc la fotògrafa'. 'Ah! està bé, i, d'on ets?'. 'De Sant Cugat'. 'Vaja, tothom és de fora aquí...' i, somriu amb malícia abans d'afegir: 'menys els que manen'.

Després de preguntar-nos si som parella i, davant la negativa, voler saber d'on són (quina obsessió!) els nostres respectius, comença l'entrevista (la que faig jo vull dir). Li pregunto sobre la seva conferència al Summit, parlarà sobre l'envelliment: 'De què dius que parlaré?', em pregunta mentre la seva cap de premsa fa cara de circumstàncies i li atansa el programa del dia. 'Ah de l'envelliment... sempre parlem del mateix! Bé, després, si tinc 10 minuts, em preparo la conferència' i tira el programa unes quantes cadires més enllà. Finalment no vaig deixar-li temps de preparar-se res i dono fe que va parlar, durant una bona estona, sobre l'envelliment de les societats i els problemes que això comporta.

Després d'unes quantes preguntes, continua el seu interrogatori particular: 'Has entrevistat al Pat Cox? Aquest és bo, tu parles anglès, oi?' Responc afirmativament a totes dues preguntes. 'I el parles, millor que jo', intento dir-li que no sé com el parla ell, però m'interromp: 'sí, sí, sí, el parles millor que jo i tens l'obligació de parlar-lo millor que jo' 'vostè parla millor l'alemany, president' 'sí, l'alemany sí, i l'italià també' 'jo, l'italià, el parlo força bé' 'ah! doncs no, aleshores el parlem igual'. I no pot evitar girar-se cap a l'Ona i dir-li: 'i tu, parles anglès?' 'No, només una mica..' 'Però, a veure, què parles, més de català i castellà?' 'Res...', contesta la fotògrafa que ja preveu l'esbroncada que el president li clavarà segons més tard.

Quan acaba l'entrevista em confessa que no sap gaires coses d'Andorra, 'però potser encara en sé alguna més que tu', em repta. Molt bé, accepto el repte. 'Qui era en Boris?', pregunta, 'un noble centreeuropeu que es va coronar rei d'Andorra el 1934 i va regnar al Principat durant uns dies fins que la Guàrdia Civil el va fer fora', contesto. 'Molt bé, molt bé', contesta el president mentre ja desfila davant meu cap a la porta i continua preguntant, amb el dit aixecat i els ulls permanentment tancats: 'I els pariatges, què són?', 'un pacte entre el bisbe d'Urgell i el comte de Foix per repartir-se la sobirania sobre Andorra' 'any?', pregunta alçant la veu, '1278', 'el primer sí, i el segon?' 'el 1288'. 'Molt bé, molt bé, qui va crear FHASA?' i aquí em va enganxar: 'sé que va ser als anys vint, president, però no sé qui'. 'Miquel Mateu', va contestar Pujol, satisfet d'haver-me vençut. Ser vençut per segons qui és un honor, però les normes del combat eren desiguals: Ja veuríem qui hauria caigut abans si jo també hagués fet preguntes...

L'entrevista a l'Independent

Fotos: Ona Morante