La síndrome de Sèmele

Entre les múltiples malalties que assetgen la salut dels homes i les dones del nostre temps, n'hi ha una d'especialment estesa que, en no haver estat objecte d'estudi per part de persones intel·ligents, encara no té nom i que jo he decidit batejar com a síndrome de Sèmele. Ho he fet en memòria d'aquella princesa tebana, filla de Cadmus, de nom Sèmele, que durant un temps va ser una de les donzelles predilectes de Zeus. Hera, consumida per la gelosia, va anar a trobar Sèmele i la va convèncer que aquell que la visitava cada nit no era Zeus, sinó un impostor, un simple humà que es feia passar per déu per aprofitar-se dels seus encants.

Sèmele va començar a sospitar de Zeus i el déu, per calmar-la, li va prometre que li concediria qualsevol desig. La princesa tebana, desconfiada, va demanar a Zeus que es mostrés en tota la seva plenitud i el déu va intentar convèncer la noia que allò que demanava era una bogeria, però va ser en va. Lligat per la promesa, Zeus va aparèixer amb tot el seu esplendor de déu i els llamps que desprenia van fulminar Sèmele.

Crec que serà millor que no ens perdem pels viaranys mitològics i ens centrem en la malaltia en qüestió. Els afectats per la síndrome de Sèmele poden presentar una simptomatologia d'allò més diversa, però hi ha un denominador comú a tots els casos: es tracta de persones a les quals els entusiasma descobrir defectes i màcules en la vida i l'obra de les grans persones. La tipologia de defectes que es poden arribar a trobar o inventar és molt variada i va des d'una cosa tan innocent com una malaltia fins a vicis ocults i inconfessables. Podríem dir que els que pateixen la síndrome de Sèmele estan afectats d'una estranya tafaneria centrada gairebé exclusivament en els detalls més sòrdids.

Si algú dubta de l'existència d'aquesta síndrome, només ha de passar una estona mirant els prestatges d'una llibreria per canviar d'opinió. Són nombrosos els llibres d'anècdotes que ridiculitzen els grans personatges de la història, els que parlen de les malalties dels músics, dels vicis dels poetes o dels interessos ocults dels estadistes. Hi ha qui es complau descobrint (o creient descobrir) que Handel era bipolar, que Napoleó era un frustrat sexual, que Voltaire havia fet diners amb la venda d'esclaus, que Strauss simpatitzava amb els nazis, que Churchill era alcohòlic o que Lord Byron era addicte a l'opi.

Com que ho diu un llibre, ningú no ho posa en dubte i a tothom li sembla el més normal del món que una persona bipolar escrivís 44 òperes, 32 oratoris i un nombre immens de cantates, concerts i suites. Ningú no dubta que el més lògic és que fos precisament un frustrat sexual qui expandís per Europa els ideals de la Revolució, ni que fos un comerciant d'esclaus l'autor del Tractat de la Tolerància o que el més gran compositor del segle XX, que tenia per col·laborador un escriptor jueu com era Stefan Zweig, fos a la vegada un admirador incondicional de Hitler.

Com que qui ho signa és un historiador o un metge, o, barreja perillosíssima, un metge que s'ha posat a fer d'historiador, ningú no posa en dubte que un alcohòlic fos l'encarregat de portar Anglaterra a la victòria sobre el totalitarisme o que la mà que va escriure per primer cop "like the remembered tone of a mute lyre" sostenia una cigarreta profusament opiada. Això, pel que fa als homes, perquè quan es tracta de dones, els defectes i els vicis es multipliquen d'una forma encara més sorprenent perquè, ja se sap, una dona que pensa o crea té molts números de tenir una tara o, en el millor dels casos, un problema d'androgínia. I aquell que s'atreveixi a admirar algú de forma incondicional o sincera és perquè no té criteri.

Mai no deixarà de sorprendre'm aquesta facilitat que tenen alguns per fer diagnòstics de persones que porten anys i panys mortes i enterrades. Als vius els donem voltes i voltes abans no sabem què els passa, i amb els morts en tenim prou amb un grapat de cartes, un retrat, una signatura i un parell d'anècdotes de veracitat dubtosa per fer un diagnòstic d'allò més complet. Sens dubte, l'única ciència empírica infal·lible és aquella que no es contrasta mai amb la realitat.

Però jo, que no tinc la saviesa dels científics, no puc limitar-me a parlar sobre els símptomes d'aquesta curiosa síndrome que acabo de descobrir, sinó que m'he de conformar amb esbrinar-ne les causes. Com que no tinc la saviesa dels científics, no puc fer sinó repetir el que altres ja han dit. Diderot, a qui, per cert, de moment encara no han trobat cap tara, però segur que el dia que se'l mirin bé li trobaran de tot, va escriure en boca d'un dels personatges de El nebot de Rameau allò de "mai no he pogut suportar que s'elogiés un gran home sense enrabiar-me secretament i quan m'assabento d'algun detall de la seva vida privada que el rebaixa, l'escolto amb plaer, perquè ens fa semblants".

Aquest és, i no cap altre, el motiu pel qual alguns s'apunten a la desmitificació constant. Els desmitificadors no suporten la presència del diví i s'entesten a rebaixar-lo, a arrencar-lo del paradís, a fer-lo un igual a ells, perquè només així poden suportar la seva condició, perquè, si el diví es mostrés tal com és, caurien fulminats com ho va fer Sèmele, filla de Cadmus i Harmonia, princesa de Tebes.