Divines paraules

Els estudiants de dret espanyols descobreixen, durant el primer o segon curs de la carrera, que les paraules, no només són susceptibles d’interpretacions allunyades de la realitat, sinó que, de vegades, volen dir tot el contrari del seu significat literal. Un exemple clar, gairebé paradigmàtic, és el de l’article 1137 del Codi Civil. L’esmentat precepte estableix que les obligacions en què hi hagi diversos deutors o diversos creditors no es presumiran mai solidàries. Aquesta literalitat no obstant, el Tribunal Suprem del país veí fa anys que va decidir que el que l’article volia dir era, precisament, tot el contrari: que les obligacions en què hi hagués diversos deutors són solidàries, excepte quan s’especifiqui el contrari. És a dir, que el compliment de la totalitat de l’obligació és exigible a qualsevol dels deutors indiferentment, tot el contrari del que es desprèn de la lectura del Codi.

Admeto que aquesta no és una forma excessivament atractiva de començar una tribuna i he de dir, en defensa pròpia, que no és el tipus de conversa que acostumo a tenir a les sobretaules. Però és que el record de l’article 1137 del Codi Civil m’ha estat perseguint aquests últims dies des que vaig llegir l’aute del Tribunal Constitucional que responia a la qüestió prèvia de constitucionalitat del Concordat plantejada pels consellers del Grup Socialdemòcrata. Segons els socialdemòcrates l’article XI 3 a) de l’acord amb la Santa Seu presentava dubtes de constitucionalitat, ja que obliga a tots els centres docents del Principat a oferir l’assignatura de religió catòlica a tots els alumnes els pares dels quals així ho sol·liciten. L’argument era clar, el precepte afecta a la llibertat religiosa i ideològica i a la llibertat de crear centres docents.

El Tribunal Constitucional va respondre que l’esmentada obligació només és aplicable al centres del sistema andorrà i que res impedia als centres dels sistemes espanyol i francès, fossin públics o privats, no oferir cap tipus de formació religiosa. L’explicació de l’alt tribunal va ser que quan el Concordat diu “tots els centres” “no es refereix a tots els centres”.

Admeto que les expressions són susceptibles d’interpretacions diverses, però tots els centres vol dir tots els centres. Ja sé que això que acabo d’escriure és una tautologia, però és una tautologia necessària per compensar un oxímoron. A més, no hem d’oblidar que el Concordat és un conveni entre dos estats i que, encara que el Tribunal Constitucional interpreti que l’expressió “tots els centres” es refereix només als centres del sistema andorrà, no sabem que interpretarà l’altra part. Perquè si la Santa Seu s’acollís a la literalitat de les paraules estaria en tot el seu dret d’entendre que tots els centres vol dir tots els centres. De fet, ja hi va haver algunes persones que van entreveure aquesta interpretació gens metafísica en les paraules del bisbe i copríncep durant l’homilia de Meritxell.

Més enllà dels hipotètics problemes que la interpretació del Concordat pugui ocasionar en un futur, forçar el significat de les expressions fins aquests límits suposa un risc força notable, com a mínim pel que fa a la seguretat jurídica. Un risc que, fins a cert punt, és comprensible assumir quan es tracta d’una llei, com el Codi Civil espanyol, redactada el 1889 i que cal adaptar a una nova realitat econòmica i social. Però en el cas d’un tractat internacional que s’acaba de signar i que encara no ha entrat en vigor no estic segur que aquesta justificació sigui vàlida. En qualsevol cas, també es podria demanar al legislador espanyol que hagués canviat el Codi Civil abans que el Suprem ho fes amb la seva jurisprudència i, de la mateixa manera, es podria demanar a aquells que han participat en la redacció del Concordat perquè van utilitzar l’expressió “tots els centres” quan no es referien a tots els centres. ¿Costava tant fer les coses bé des del principi? Alguns podrien entendre que l'ambigüitat és intencionada.