La festivitat de Sant Iago el Major és, sens dubte, un bon motiu per fer un viatge a una d’aquestes Espanyes de què l’apòstol és patró; una bona excusa per visitar una ciutat com és la Corunya. Si mai anessis, estimat lector, a aquell istme on diuen que ningú no és foraster, no et conformis amb enlluernar-te amb les imponents galeries del port i endinsa’t pels carrerons del barri antic. Si tens sort, arribaràs a la rúa Tabernas i allà, al número 11, veuràs alçar-se un vell casalot de façana lleugerament irregular, de línies simples i grans carreus de granit. Un edifici gens aeri, molt terrenal, que avui és la seu de la Real Academia Galega.
Aquest sembla el lloc indicat, si més no a priori, per saber alguna cosa més de qui fou la més insigne escriptora nascuda en aquelles platges: Emilia, comtessa de Pardo Bazán (1851-1921). Va excel·lir en el realisme sense tenir res a envejar a Galdós o Clarín, va introduir el naturalisme de Zola a la Península i, quan els seus col·legues encara s’estaven habituant al nou corrent literari, ella ja l’havia exprimit i foragitat i corria a abraçar el modernisme de Huysmans i Wilde per saltar després a la novel·la espiritual i psicològica. Res no va escapar a la seva atenta mirada, des del ressorgiment de la literatura catalana fins a l’auge de la novel·la a Rússia, des de la biologia de Darwin a la teosofia de madame Blavatsky, des de la cuina tradicional a les revolucionàries òperes de Strauss. Filla d’un noble més o menys liberal, autodidacta amb la sola ajuda de la biblioteca heretada d’un oncle volterià, es va casar amb un advocat carlista del qual va tenir tres fills abans de separar-se perquè el seu marit no podia suportar que ella es dediqués a propagar llibres de lectura prohibida per l’Església Catòlica. Emilia ja ho va avisar: “En 1868 me puse de largo, me casé y estalló la revolución”.
La vida de la comtessa corre aparellada al fluir de tinta de la seva ploma: Companya de sarau dels Zola, Goncourt i companyia, va obrir les portes de París al seu bon amic Narcís Oller, els estius a Galícia van donar-li temps per escriure el primer estudi seriós de l’obra de la seva cosina Rosalia de Castro, va assistir a les vetllades modernistes organitzades per Santiago Rusiñol a Sitges... Tot això, i molt més, estimat lector, és el que et podrien explicar de la comtessa a la seu d’aquesta Academia. Però ¡ai!, ningú no és profeta a la seva terra i la comtessa Emilia no és, malauradament, una excepció. Entre els membres de tan prestigiosa institució no són pocs els que la qualifiquen de traïdora o simplement l’anomenen “l’enemic”. ¿Què li ha fet valdre aquesta reputació? ¿Quin va ser el terrible pecat d’hybris que va condemnar-la a aquesta infamia post mortem? Ras i curt: escriure en castellà i no arrenglerar-se amb els representants del galleguisme polític.
Si la comtessa Emilia hagués estat educada en gallec, hagués viscut en una societat galaicoparlant, hagués tingut un idioma més o menys estructurat al seu abast i, malgrat tot això, s’hagués obstinat a renunciar a la seva llengua materna i a escriure en castellà per un plat de llenties, potser se li podria retreure alguna cosa. Però resulta que no és així i ella mateixa reconeixia la seva incapacitat per escriure en gallec i reiterava, provocadora, que el drama de Galícia era que “els que escriuen en gallec, no el parlen”.
El que sorprèn és l’obstinació d’alguns que es creuen més galleguistes que ningú a considerar la comtessa Emilia com una mena de ‘botiflera’ (si és que aquest terme tan genuïnament català és extrapolable a altres realitats) per considerar que el gallec de la seva època no era encara una llengua apta per a la prosa, però sí per a la poesia. Sorprèn perquè la mateixa Rosalia de Castro, considerada la mare de les lletres gallegues contemporànies, va escriure totes les seves novel·les en castellà i va reservar el gallec per a la poesia, la qual cosa no li impedia tenir molt clar allò de “Galícia, no et facis dir mai espanyola”. Sorprèn també perquè tots els teòrics del galleguisme contemporanis a la comtessa Emilia van escriure totes les seves obres en castellà. Però resulta que mentre a uns se’ls lloa a d’altres se’ls condemna.
Emilia Pardo Bazán, és cert, no es va fer dir mai galleguista en el sentit polític del terme, però, i això val també pels catalans, hauríem de ser capaços de mesurar les aportacions de cadascú a la pàtria més enllà de les etiquetes. Si mai anessis, estimat lector, a la seu de la Real Academia Galega, pregunta’t què va fer la comtessa Emilia, més enllà de les categories, per Galícia. Aleshores sabràs que aquells que des de l’Academia la critiquen ho fan entre unes parets que la van veure néixer, asseguts en unes càtedres sufragades per ella. Perquè aquell vell casalot del número 11 de la rúa Tabernas va ser la donació de la comtessa a l’Academia per a que aquesta institució disposés d’una seu digna de l’elevada missió que tenia encomanada, la de fer brillar amb totes les seves forces la llengua de l’antic regne de Galícia. Insultar algú al carrer és poc elegant, fer-ho a casa seva frega la temeritat.
0 comentaris:
Publica un comentari