Durant les darreres dècades, Espanya ha substituït França com a soci comercial preferent d’Andorra. El Principat, en tant que país petit, està condemnat a importar molt més del que exporta i la majoria d’importacions provenen de l’Estat veí del sud. Ara bé, sovint s’esdevé que un petit Estat també pot exportar algunes mercaderies que poden ser útils per als estats més grans. Fins i tot algun d’aquests productes exportables pot pertànyer a això que el pseudoprogressisme ateu imperant anomena matèria grisa i que no és altra cosa que el reialme de l’esperit. Un bon exemple d’aquests béns espirituals que Andorra pot exportar per a consum dels espanyols és el debat sobre la capitalitat d’Andorra la Vella.
L’afer de la capitalitat conté una càrrega simbòlica important, però, sense voluntat de menystenir aquesta càrrega, crec que l’exportació s’hauria de centrar en l’aspecte econòmic. L’actual Comú de la capital, sorgit de les urnes el 2 de desembre de l’any passat, està disposat a fer de la reivindicació del plus de capitalitat un dels eixos del mandat. En això, com en tantes altres coses, conflueixen les voluntats de la majoria socialdemòcrata que lidera Rosa Ferrer i de l’oposició liberal i centrista encapçalada per Pere Cervós. Tot i que d’una forma incipient, el debat ha començat a formular-se durant els darrers mesos. La reclamació d’Andorra la Vella és clara: com que bona part dels habitants del país van a treballar a la parròquia, el Comú es veu obligat a prestar més serveis de tot tipus, des d’aparcaments fins a llars d’infants. Això genera un desequilibri respecte a les altres sis parròquies que Andorra la Vella espera poder compensar amb una transferència addicional.
Fins aquí, la reclamació no va més enllà dels límits del previsible i no presenta cap element prou atractiu que la faci exportable. Ara bé, la part interessant apareix quan es parla de la manera de calcular aquest plus de capitalitat. En una entrevista concedida fa unes setmanes a EL PERIÒDIC, la cònsol Ferrer explicava que calia calcular el cost que la capitalitat significava per al Comú d’Andorra la Vella, tenint també en compte els beneficis que la corporació obtenia d’aquesta capitalitat: si bé d’una banda el Comú es veu obligat a prestar més serveis, d’una altra també és cert que la concentració d’empreses i administracions públiques a la parròquia li proporcionen ingressos per la via dels tributs sobre les activitats econòmiques. Així doncs, Ferrer està disposada a tenir-ho tot en compte: el que li costa a Andorra la Vella ser la capital, d’un costat, i el que hi guanya, de l’altre. «Si vull que se’m concedeixi el que demano, he de ser justa en la reclamació», afirmava la cònsol.
Del riu Runer enllà, Espanya té damunt la taula el debat sobre el finançament autonòmic que, en certa manera, es podria equiparar amb el del plus de capitalitat. Tot i que la discussió oficial encara està per obrir, ja fa mesos que els diferents protagonistes han començat a fer moviments. Un dels més significatius es va produir a final del 2007 quan el BBVA va fer públiques les seves balances fiscals, segons les quals Catalunya tenia un dèficit amb l’Estat, però el dèficit de Madrid era encara més gran. I és aquí on s’evidencia que Espanya necessita importar amb urgència el debat andorrà. El BBVA va fer servir per al seu estudi el sistema de càlcul de càrrega benefici, la qual cosa equival a fer la trampa següent: d’una banda, es té en compte la solidaritat de Madrid cap a altres comunitats autònomes, solidaritat que, sobre el paper, és més gran que la de Catalunya. Però, d’altra banda, no es té en compte tot allò que Madrid rep pel fet de ser la capital en nom de l’interès general i per la concentració d’activitats econòmiques i polítiques. Per tornar a l’exemple andorrà, que és més simple i menys enrevessat que l’espanyol, és com si el Comú d’Andorra la Vella reclamés el cost que li suposa prestar serveis públics a treballadors residents a altres parròquies sense tenir en compte els ingressos que obté per la concentració empresarial i administrativa.
El debat andorrà sobre el plus de capitalitat té la virtut d’estar enfocat, no des del punt de vista de càrrega benefici, sinó des del que es coneix com a flux monetari, un sistema que permet territorialitzar les inversions i les despeses, és a dir, saber el que cadascú hi guanya realment. Mentre que Andorra la Vella té en compte el resultat final, els fets tangibles, Madrid s’escuda darrere els números de paper. Fer rer i Cervós poden jugar en el terreny de la realitat perquè saben que, fins i tot així, hi sortiran guanyant. Els polítics de Madrid, en canvi, han de jugar en el terreny de la ficció perquè, si no, tenen les de perdre o, el que és el mateix, les de guanyar menys del que hi guanya Catalunya.
No voldria acabar sense fer, jo mateix, un exercici de realisme: no vull que ningú es faci il·lusions i comenci a fer càlculs sobre els beneficis d’exportar el debat sobre la capitalitat a Espanya, malgrat que els espanyols haurien d’estar molt interessats en comprar-lo, perquè d’ell en depèn, en bona mesura, la supervivència de l’Estat. Però un producte com ara aquest els polítics espanyols no el compraran mai perquè, si d’ells en depengués, aquestes i altres coses, ni tan sols es debatrien.
0 comentaris:
Publica un comentari