El risc del provincianisme

Ara que la Constitució andorrana acaba de complir els seus 15 primers anys de vida és sens dubte un bon moment per avaluar l’evolució del país en els últims temps i analitzar els reptes del futur. No parlaré d’economia; en primer lloc, perquè tothom ho fa i, en segon lloc, perquè mai m’han acabat d’interessar les especulacions metafísiques. Vull parlar, molt altrament, de política i, com que sóc pràcticament un nouvingut, em limitaré tan sols a parlar de política exterior.

L’aprovació de la Constitució el 1993 (s’ha dit ja tantes vegades que sap greu repetir-ho) va servir per posicionar Andorra al món. D’aleshores ençà, els successius governs han practicat una política exterior d’alta volada aprofitant la nova posició de què gaudia el Principat, amb un seient a l’ONU i parlant de tu a tu amb els grans estats de la vella Europa. En aquests 15 anys, Andorra ha posat en funcionament una diplomàcia expansiva per compensar set segles d’aïllament internacional. No dubto que l’esforç per posicionar el Principat a l’escena internacional fos necessari i més tenint en compte la importància que això té per a un país fonamentalment turístic, però tal vegada hagi arribat l’hora de la realpolitik.

La majoria de membres de la classe política andorrana tenen un gran interès a aparèixer com a interlocutors dels governs de Madrid i París, però la tossuda realitat fa que les solucions als problemes del país tinguin la seva seu a Barcelona i Tolosa. Sovint les iniciatives transfrontereres topen amb arguments com ara que el Principat no pot integrar-se a una fundació estrangera o que un Comú andorrà no es pot mancomunar amb un municipi espanyol o francès. Són arguments jurídicament vàlids, ja sabem que Andorra és un Estat sobirà en peu d’igualtat amb França i Espanya, ja sabem que és molt més rellevant que una Comunitat Autònoma i que un Comú és molt més que un municipi. D’acord, però qualsevol argumentació jurídica ha d’estar presidida pel principi que afirma que, en dret, les coses són el que són i no el que es diu que són.

Andorra ha d’anar amb compte amb tractar de tu a tu una regió com ara Migdia-Pirineus o una autonomia com és Catalunya perquè no pertoca a un Estat intervenir en els assumptes interns d’un altre Estat. Però no és menys cert que Andorra hauria de ser la primera interessada que la Generalitat de Catalunya guanyi cada vegada més autonomia. El que ha remodelat la C-14 i la C-16 ha estat, al capdavall, el Govern de Barcelona, no el de Madrid; el que coopera en matèria cultural i lingüística és el Govern de Barcelona, no el de Madrid; el que reinventarà l’aeroport de la Seu d'Urgell serà el Govern de Barcelona, no el de Madrid; i si algun dia el ferrocarril arriba fins a la frontera de la Farga de Moles, no ho dubteu, serà gràcies al Govern de Barcelona, no al de Madrid.

Ara bé, per a que tot això s’esdevingui i s’esdevingui amb la rapidesa necessària cal que els dirigents andorrans facin una aposta decidida per la proximitat. Evidentment, ja es fan esforços en aquest sentit, però la temptació de jugar als ambaixadors amb París i Madrid o amb governs de l’altra punta del món és encara molt gran, encara hi ha el risc de caure en el provincianisme.

Seria injust, d’altra banda, fer recaure tot el pes d’aquest risc només en la classe política. És sorprenent el grau de desconeixement que hi ha entre Andorra i la Cerdanya, per exemple. ¿Com pot ser que les comunitats pirinenques visquin encara amb aquest aïllament les unes amb les altres? ¿Com pot ser que calgui esperar fins al 2040 per veure el túnel de la Menera, que ha d’unir Andorra amb la Baixa Cerdanya, convertit en realitat? Andorra, la Cerdanya, l’Alt Urgell, els Pallars, la Ribagorça, la Vall d’Aran, l’Arieja, els Pirineus Orientals, els Alts Pirineus, l’Alta Garona, l’Aude, el Gers... haurien de funcionar com un únic ens que tindria el seu cap i casal al Principat. Com a exemple n’hi ha prou de pensar que aquesta publicació hauria de ser EL PERIÒDIC delsPirineus i no simplement d’Andorra.

¿Volem fer una política exterior d’alta volada? Doncs, endavant, fem cas als consells de Maragall i dotem de contingut l’Euroregió, a la qual Andorra pot aportar la personalitat jurídica internacional. Ressuscitem, ni que sigui per la via dels fets, la Corona d’Aragó, aquella comunitat d’interessos formada per territoris amb una diversitat cultural i política important, però que mai van intentar imposar-se l’un a l’altre. ¿Què s’oposa a aquesta voluntat? ¿Les fronteres? En ple segle XXI, fer valer l’existència de les fronteres com a argument polític és com recórrer a una posta de sol com a ideal estètic; totes dues coses pertanyen a l’època en què Turner era l’últim crit en pintura, fa 200 anys, i els Pirineus no es poden permetre el luxe de perdre ni un minut més.