Veient el lamentable espectacle que van oferir els senadors italians el dia de la caiguda del govern de Romano Prodi ningú no diria que es tracta del mateix poble que va posar les bases de la política moderna. Els crits, les amenaces i els insults van ser la constant d’una sessió en la qual l’oposició conservadora va obrir ampolles de xampany a l’hemicicle i un senador de la democràcia cristiana va caure desmaiat, després d’escoltar les imprecacions dels seus correligionaris per haver donat suport a Prodi. Impassible, amb un posat lleugerament irònic, el primer ministre assistia a les honres fúnebres del seu gabinet de centreesquerra. Ningú no diria que aquestes imatges corresponen a la democràcia més avançada d’Europa.
El Govern que durant dos anys ha liderat Romano Prodi és una primera aproximació al que, en un futur no gaire llunyà, serà el Partit Demòcrata Europeu. Es tracta d’una gran corrent política que va des dels sectors moderats de la democràcia cristiana fins a l’esquerra. El centre hi és representat, entre d’altres, pels líders de l’UDF, François Bayrou, i la Margherita, Francesco Rutelli, així com per l’expresident del PNB, Josu Jon Imaz. Entre els dirigents de l’esquerra que s’han implicat en el projecte hi ha els alcaldes de Roma i París, Walter Veltroni i Bertrand Delanoë, i els excaps de Govern d’Alemanya i Catalunya, Gerhard Schröder i Pasqual Maragall. Els objectius del nou partit són clars: Aconseguir un equilibri entre el creixement econòmic i la preservació de l’estat del benestar, apostar pel multilateralisme en política internacional i avançar decididament en la construcció europea des d’una perspectiva federal.
Res de nou sota el Sol, diran alguns, i tindran raó. El Partit Demòcrata Europeu (PDE) s’assembla molt al pacte al qual la socialdemocràcia i la democràcia cristiana van arribar després de la Segona Guerra Mundial i que va permetre el desenvolupament del model social europeu. Si aleshores es van unir esforços per allunyar el feixisme i el comunisme, ara el PDE agrupa els democratacristians esparverats davant els estralls del capitalisme salvatge i els socialdemòcrates que reneguen d’alguns dels dogmes de l’esquerra. La diferència és que, mentre que el 1945 es va mantenir el sistema de partits existent, ara s’ha optat per crear un gran partit a escala europea, perquè la partitocràcia ha esdevingut un entrebanc per a la majoria de projectes de progrés. El PDE hauria d’acabar assemblant-se a un partit nord-americà, en tant que l’estructura orgànica seria dèbil i estaria al servei del candidat i no a l’inrevés. En contra d’aquest sistema es pot argumentar que fomenta el personalisme i la manca d’una ideologia forta. Però no és cert: Algú gosaria dir que l’administració Bush no té una ideologia forta? Tan forta com nefasta? D’altra banda, el personalisme seria un mal menor si el comparem amb la mediocritat promoguda per l’actual sistema de partits.
Doncs bé, tot això s’ha concretat per primera vegada en els dos anys de Govern de Romano Prodi. El moment culminant es va viure l’any passat quan els Demòcrates d’Esquerra i la Margherita es van fusionar per formar el Partit Democràtic, la filial italiana del PDE, i van escollir secretari general Walter Veltroni. Va ser en aquell clima d’optimisme que l’encara president del PNB, Josu Jon Imaz, va venir a Andorra a parlar del PDE. En pocs mesos han canviat molt les coses: La partitocràcia, que ja s’havia cruspit Imaz i Maragall, ha fet caure ara el gabinet Prodi, la que podríem anomenar “primera experiència democràtica europea”.
En la sessió del Senat italià del 24 de gener hi ha quelcom de lamentable, però també s’hi endevina una reverberació històrica: Prodi, amb la serenitat pròpia dels grans homes, contempla com els senadors, carn de partit, soldats de fila, es comporten pitjor que les bèsties. Quan penso en la mort política de Prodi no puc evitar associar-la amb una altra mort, la de Juli Cèsar, que també va tenir lloc a Roma, al Senat. Aquest cop, però, els senadors conjurats no han tingut la paciència necessària per esperar l’arribada dels idus de març. El 44 a.C. els conjurats, encapçalats per Càssius i Brutus, van assassinar Cèsar per preservar la República i evitar l’arribada de l’Imperi, però els seus esforços van ser en va, perquè la República havia esdevingut inoperant. L’Imperi hagués arribat encara que haguessin apunyalat també Marc Antoni, Lèpid, Octavi i tots els possibles successors de Cèsar.
La partitocràcia sucumbirà a un nou ordre europeu de partits. L’actual sistema de forces polítiques, com la República romana, va néixer virtuós i ha acabat convertit en un sepulcre emblanquinat, però podrit per dintre. Primer Maragall, després Imaz i ara Prodi han caigut víctimes del sistema de partits. Arribarà un dia en que aquests partits s’apunyalaran a sí mateixos i repetiran les paraules de Brutus en clavar-se l’espasa a la tragèdia de Shakespeare: “Cèsar reposa. Et vaig matar amb menys gust del que ara sento.”
0 comentaris:
Publica un comentari