Auge i supervivència d'un mestre

Malgrat l’espectacular desplegament de mitjans que va viure Andorra durant el lliurament del premi Ramon Llull la setmana passada, un detall va passar desapercebut a l’atenta mirada dels periodistes. Els professionals de la premsa tendim a enfocar la realitat d’una forma massa directa i, sense voler, creiem que amb un cop d’ull podem copsar tot el que passa. De vegades, però, els personatges secundaris amaguen històries més interessants que les dels mateixos protagonistes. I és que l’edició d’aquest any del Llull presentava, com a mínim, una petita diferència si la comparem amb la de l’any passat. A diferència del 2007, entre els membres del jurat del premi, ja no hi era el crític literari barceloní Antoni Vilanova.

Ni la premsa andorrana ni la catalana n’han fet ressò, però la nit del lliurament del premi Ramon Llull, el professor Vilanova la va passar, tal com era habitual en aquests últims mesos, connectat a una bombona d’oxigen al seu pis del barri de Sant Gervasi, a Barcelona. Pocs dies després, la matinada de dimarts passat, va morir acompanyat dels seus deixebles més fidels. Evidentment, tot plegat és massa llunyà perquè arribi a les valls d’Andorra, però sorprèn que la premsa catalana no hagi dit pràcticament res de la mort de qui ha estat el crític literari més destacat des de la Guerra Civil.

Des del Polifemo de Góngora, el Lazarillo de Tormes, Erasme i Cervantes fins a autors de la literatura catalana contemporània com Carles Riba o Josep Pla, passant inevitablement per La Regenta. Així de variades eren les afinitats electives que van ser objecte de l’estudi d’Antoni Vilanova, ja fos des de les aules de la Universitat de Barcelona, des de l’editorial Lumen o des de la revista Destino. Potser ha estat la seva llibertat de criteri el que ha fet que la premsa no es fixés en la seva mort. En el fons, es tracta de la mateixa raó per la qual no va arribar a entrar a la Reial Acadèmica Espanyola o no va rebre la Creu de Sant Jordi. La societat espanyola, i en això hi podem incloure perfectament la catalana, pot perdonar-ho tot, excepte la no– adscripció a alguna de les seves capelletes.

Més enllà del seu àmbit estricte de treball, el de la literatura espanyola, Vilanova va dur a terme la gran tasca de dignificar la literatura catalana a través de la crítica durant els anys més durs de la dictadura franquista. Tasca que, afortunadament, ha quedat recollida en la recopilació que Destino va publicar fa un parell d’anys sota el títol Auge y supervivència de una cultura prohibida. Un recull formidable d’articles sobre literatura catalana publicats forçosament en castellà, ja que la censura del règim només permetia usar el català en obres literàries, però no a la premsa. Per tot plegat, resulta paradoxal que alguns el consideressin massa proper a la literatura catalana i altres, en canvi, massa vinculat a la literatura espanyola.

En el fons, aquesta societat, a voltes tan injusta, no li va perdonar mai la seva honestedat professional que feia d’ell un crític implacable.

Ben aviat aquells que l’han admirat i aquells que vulguin admirar-lo podran consultar la seva fabulosa biblioteca llegada a la Universitat de Barcelona. Per a molts, consultar-la serà submergir-se en l’ambient en què va viure el professor Vilanova: els quadres i el mobiliari dels seus avantpassats que van arribar a Barcelona a final del segle XVIII per muntar espectacles de teatre i òpera, els llibres heretats del seu besoncle, l’escriptor costumista Emili Vilanova, les anades a cavall per la Diagonal entre el Polo i el Cercle Eqüestre, l’exili intel.lectual als Estats Units, els vespres al Liceu, les classes a les vetustes aules de la Universitat Central, els congressos internacionals, els sopars del premi Nadal al Ritz les nits del 6 de gener...

Per a alguns, serà recordar el professor Vilanova aquests últims anys, anant i venint de l’estudi a la sala del seu pis del turó de Monterols, com un rei Lear, però no envoltat d’aduladors i de conspiradors, sinó de personatges més dolços, més propis d’una obra de Goldoni o de Wilde. Des que va morir la seva dona, i fins i tot uns anys abans, Antoni Vilanova va estar permanentment acompanyat de les becàries del Departament de Filologia Hispànica, encarregades de catalogar els milers de volums de la seva biblioteca i cridades a dur a terme una missió molt més noble: la de ser les últimes deixebles, les nétes espirituals, d’un dels més grans mestres de literatura.

Amb elles vaig poder veure com el vell professor no podia evitar emocionar- se en escoltar per enèsima vegada Che farò senza Euridice? de Gluck. Elles van saber portar la vida a aquell pis de Sant Gervasi i van revolucionar una mica la vellesa del professor Vilanova que les deixava fer mentre, de ben segur, li venien al cap els versos d’aquell romanç que Cervantes cita a El Quixot: «Nunca fuera caballero de damas tan bien servido». El millor homenatge al professor Vilanova no va ser el que podrien haver dit (i no van dir) els diaris o els col·legues més o menys envejosos, sinó els versos de Martí i Pol que la Diana, la Noemí, la Blanca i la Sofia van fer posar a la cinta d’una corona de roses grogues, símbol de l’amistat: «No et veurem mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre».