Amb aquest article, el cinquè, tanco la sèrie dedicada a analitzar el liberalisme, en què he volgut demostrar dues coses. El primer que he volgut provar és que l’essència de liberalisme és la defensa dels drets de les persones i que, per tant, qualsevol ideologia que no tingui com a fonament els drets dels individus és una ideologia antiliberal. El catàleg d’aquestes ideologies és molt ampli: va del comunisme al capitalisme salvatge, passant pel nacionalisme i tots els fonamentalismes, religiosos o econòmics, i fins i tot abraça les idees que prediquen els anomenats neoliberals. El segon que he volgut demostrar és que al món hi ha molt pocs liberals, malgrat que molts s’ho fan dir.
El liberalisme, així com la democràcia, és un accident de la Història. Per arreu tenim declaracions de drets, és cert, però sovint les modulem segons la nostra conveniència i en tergiversem el veritable significat. Omplim els nostres discursos d’apel·lacions a la democràcia, però rebutgem la voluntat popular quan aquesta s’aparta un sol mil·límetre del camí marcat pels poderosos. Acusem de nacionalistes furibunds aquells que demanen la independència d’una regió mentre defensem la unitat de l’estat com a principi irrenunciable. Hem enterrat el comunisme, però creiem amb una fe cega en el primer i més repugnant dogma del marxisme: aquell que diu que l’economia està per damunt de tot. I no tan sols ho creiem, sinó que, a més, l’utilitzem per justificar les atrocitats comeses per l’egoisme desenfrenat. “Cal ser realistes”, diem en aquests casos, quan, de fet, el que volem dir és que “cal prescindir dels principis ètics”.
Després d’escriure tot això se’m pot acusar d’idealista, però serà en va: en primer lloc, perquè m’ho prendria com un elogi i, en segon lloc, perquè ja ho dic jo mateix: sóc un idealista. De fet, qualsevol liberal autèntic és un idealista. Tal com he intentat deixar clar en els quatre articles precedents, l’ideal del liberalisme és un ordre universal que garanteixi tots i cadascun dels drets de les persones, incloent els drets identitaris i la igualtat d’oportunitats.
Aquest ideal, en la seva realització perfecta, és molt difícil d’assolir, pràcticament impossible. Ara bé, podem utilitzar-lo com un referent cap al qual tendir. Si prenem l’ideal liberal com a referència, és cert que estem millor que durant l’època dels faraons, però no és menys cert que estem pitjor que fa una dècada. N’hi ha prou de pensar, per exemple, en l’autocensura que ens imposem cada vegada que cal parlar de l’islam. Totes les llibertats que hem conquerit durant segles de lluita contra l’Església i la Inquisició ara les perdrem només perquè hi ha un grapat de fanàtics disposats a posar una bomba a qualsevol racó del món.
Però el pitjor no són els fanàtics, perquè, de gent disposada a posar una bomba a qualsevol racó del món, n’hi haurà sempre. El que pot canviar, i el que ha canviat a pitjor, és la manera en què els estats suposadament liberals reaccionen davant d’aquesta amenaça. Tot comença amb l’autocensura i segueix per admetre que un funcionari pagat amb els nostres impostos ens escorcolli com si fóssim delinqüents cada cop que volem agafar un avió. D’aquí a tolerar que el govern de torn punxi els nostres telèfons o obri la nostra correspondència en nom de la seguretat col·lectiva només hi ha un pas. Un cop en aquest punt, només ens caldrà avançar una mica més per defensar la guerra preventiva i l’empresonament de persones sense cap tipus de garanties judicials en una illa del Carib. Potser arribarem a un extrem en què la retallada de drets serà irreversible.
Els totalitarismes sempre operen d’aquesta manera: amb l’excusa d’un enemic exterior, van teixint una teranyina, pacientment, fil a fil, de manera gairebé imperceptible. Però aquests fils que ens semblen insignificants, que de vegades ni tan sols no veiem, un bon dia ens atrapen i deslliurar-nos-en esdevé pràcticament impossible. És aleshores quan l’estratègia de l’aranya obté els resultats desitjats. L’aranya, el Leviatan, no en té mai prou, sempre vol més i més poder. Podem matar-la mil vegades, però renaixerà sempre amb renovades forces i sota mil aparences diverses.
L’aranya, com de costum, ha trobat un nou enemic exterior, el terrorisme islamista, i en nom de la defensa contra aquest enemic ha començat a teixir la seva teranyina: es retallen els drets dels individus, les fronteres es tanquen al flux de les idees, la cultura, les persones i s’obren només a la lliure circulació del capital, el dret internacional s’ha convertit en paper mullat i aquells que el trepitgen són aplaudits en nom del realisme polític, el sentit de les paraules es tergiversa fins al punt que alliberar un país significa sotmetre’l amb la força de les armes. Qualsevol dia ens alliberaran a tots. Potser tot plegat va començar quan els fanàtics, els intolerants, els egoistes, els assedegats de poder, van descobrir que semblaven més amables si es feien dir liberals. El veritable perill no és mai un perill exterior, ja ho deia Robert Louis Stevenson: “El nostre pitjor enemic viu dins de nosaltres mateixos”.
0 comentaris:
Publica un comentari