Dansat sobre les ruïnes d'Atenes

Setembre de 1810

Un carruatge recorre els polsosos camins de Catalunya en direcció als Pirineus. És un dia de finals d'estiu, assolellat i xafogós, un d'aquells dies en què moure un sol dit sembla un esforç propi de titans. Malgrat la calor, el cotxer fueteja rabiosament els cavalls, talment com si volgués rebentar-los. L'ocasió mereix sacrificar un cavall, tota la diligència si fos necessari, no tots els dies hom té l'oportunitat d'estar al servei d'un geni. El cotxer no en sap gran cosa de genis, i menys si són estrangers, però el seu patró a Sevillo li ho va dir ben clar: 'És el client més il·lustre que haguem tingut mai i vol arribar a Viena el més aviat possible. Les despeses no han de ser un contratemps.'

El client il·lustre, que no és altre que Ludwig van Beethoven, té molta pressa per tornar a la capital austríaca. A mitjan primavera havia emprès un viatge cap al sud amb la intenció d'inspirar-se per a la seva nova obra: la música incidental per a Les ruïnes d'Atenes d'August von Kotzebue. Beethoven no havia estat mai partidari del naturalisme perquè sempre havia trobat la seva font d'inspiració en l'univers de la música, pur i incorruptible; però aquest cop havia necessitat anar un xic més enllà. Des de Viena es podia escriure sobre totes les passions humanes, es podien copsar totes les ànsies de la vida moderna, però no hi havia res que fos autènticament grec. No es podien plasmar les ruïnes d'Atenes des la riba del Danubi, així és que va decidir fer un viatge al Mediterrani.

Els seus amics li ho van desaconsellar, recordant-li la gran decepció que experimentaven tots els alemanys que viatjaven al sud d'Europa per recuperar l'Esperit de Grècia. Però ell, tossut com sempre, no se'ls va voler escoltar i ve emprendre el viatge. Com que Grècia estava en mans dels turcs, es va haver de conformar amb el Mediterrani occidental. Va travessar els Alps disposat a recórrer tota Itàlia buscant alguna imatge que el transportés a l'època antiga. Va veure moltes ruïnes, però va descobrir que les pedres no tenen ànima i va arribar a la conclusió que qualsevol vestigi grec havia estat destruït per les interminables lluites entre els prínceps italians. A la Provença, a Castella, a Andalusia va experimentar el mateix descoratjament. Els seus amics tenien raó, el viatge no valia la pena. No hi havia un sol racó al Mediterrani on quedés cap rastre dels grecs i ara Beethoven tornava capficat cap a Viena, convençut que Grècia no era més que una invenció dels poetes.

Una sotregada va interrompre les seves reflexions. Va guaitar per la finestra i va veure que s'havien aturat a la plaça d'una petita ciutat. El cotxer va informar-lo que els cavalls necessitaven beure aigua i descansar i que estarien aturats un parell d'hores. El compositor va decidir sortir a estirar les cames i, vestit d'una manera que feia venir calor només de veure'l, va baixar del carruatge. Tot fent un vol per la ciutat va adonar-se que era un dia de festa, perquè la gent anava força engalanada i les campanes no deixaven de repicar alegrement. Com a moltes viles de Catalunya, l'aire feia una lleugera olor de mar, encara que la línia de la costa s'estenia uns quants kilòmetres més enllà.

Transcorregudes les dues hores, va tornar al carruatge. El cotxer anava a fuetejar els cavalls altra vegada quan el compositor va ordenar-li que s'aturés: Alguna cosa a la plaça havia cridat la seva atenció. Un grup d'homes i dones, tots vestits de blanc, havien format una rotllana i començaven a ballar una estranya dansa. Beethoven no havia vist mai un ball com aquell. Aquella anella oscil·lant i mesurada, gairebé mística, tenia un deix d'eternitat. Aquells homes i aquelles dones, tots de blanc, semblaven sacerdots d'un culte perdut.

Aleshores ho va veure clar: Allò era el que havia estat buscant en el seu viatge! No eren les columnes esquinçades dels temples, ni les estàtues mutilades, ni les làpides... Era una dansa! Aquelles dones i aquells homes, gent humil, treballadors de la terra, de sobte havien estat tocats per la mà d'Apol·lo. Els homes semblaven guerrers disciplinats, espartants, i les dones, muses. Els seus cossos havien esdevingut ingràvids, perquè tot el pes, tota la força, era només del cercle. ¿Aquella unió sotmesa a la finalitat suprema de la dansa no era com una polis grega?

El compositor va ordenar al cotxer que es posés en marxa i dies després, quan ja havien creuat els Pirineus, va preguntar quina era aquella dansa que havien vist a Catalunya. 'No ho sé, senyor', va respondre el guia. Però, al capdavall, el nom no tenia importància. Beethoven va somriure: Grècia no era una invenció dels poetes. El seu Esperit havia sobreviscut a l'anar i venir dels temps i es manifestava en aquella dansa serena i harmoniosa. El viatge no havia estat en va i dins el carruatge el geni va començar a composar l'obertura de Les ruïnes d'Atenes. De la seva ploma van sorgir compassos apassionats, plens d'heroisme, moviments lents i profunds com el mar, modulacions que eren com fragments d'alguna cosa trencada... I allà, al bell mig de tanta música, les notes de l'oboè i el fagot deixaven endevinar una sardana.