Liberalisme IV: El vel de la ignorància

En els tres articles precedents m’he dedicat a definir el liberalisme, a comparar-lo amb el nacionalisme i a intentar trobar una resposta liberal al fenomen de la multiculturalitat. Centrar-me tan ràpid en la qüestió identitària és, ho reconec, un imperdonable manierisme d’estil. Es tracta d’una deformació, no professional, sinó nacional: els catalans tendim a donar molta importància al fet identitari i, de vegades, ens oblidem d’altres qüestions que també cal tenir en compte. Una d’elles, potser l’única qüestió important que queda per tractar en aquesta sèrie d’articles, és la de la solidaritat i el bé comú.

Hi va haver un temps, segles enrere, en què la paraula liberal era emprada com a sinònim de generós. En l’actualitat, però, sembla que l’atzar ha emparentat el liberalisme amb l’egoisme. Són molts els que es fan dir liberals i defensen que una societat justa és aquella que neix de l’equilibri dels egoismes contraposats dels individus que la formen. Des d’aquest punt de vista, la solidaritat i el bé comú són conceptes sense rellevància. Ara bé, l’experiència ens demostra que la balança sorgida de la contraposició dels egoismes individuals sempre s’inclina cap al més fort. Això ens hauria de fer veure que el liberalisme, en el veritable sentit de la paraula, no té res a veure amb l’egoisme i, de fet, la majoria d’autors liberals, fins i tot els més conservadors, admeten que sense certa igualtat no es pot parlar de justícia.

Un liberal, per començar, mai no apel·laria a l’egoisme de les persones com a força equilibradora de la societat. Els liberals no parlen d’egoisme, sinó d’autointerès. La diferència entre tots dos conceptes és un matís i a la vegada un abisme. L’egoista és cec, no veu més enllà de si mateix i del moment actual, mentre que l’autointeressat és capaç de fer coincidir la seva voluntat individual amb la voluntat universal. Si una persona rica i poderosa dissenya una societat sense cap mecanisme de solidaritat està sent egoista i cega perquè no veu que potser algun dia li tocarà estar a l’altra banda de la societat, a la dels pobres i els dèbils, i aleshores patirà les conseqüències del seu egoisme desenfrenat. El mateix es pot dir del que és pobre i dèbil i, guiat per l’egoisme, dissenya una societat excessivament protectora, en què el mèrit i l’esforç no compten per a res.

Per explicar gràficament què significa l’autointerès, el liberal d’esquerres més destacat, John Rawls va construir el concepte del «vel de la ignorància». A l’hora de decidir quin model de societat és el just, Rawls proposa que ens situem mentalment en un moment anterior a la societat i que ens imaginem que som els encarregats de dissenyar-la. Com a demiürgs d’aquest nou món ho podrem saber absolutament tot, podrem decidir fins al més petit detall, però no sabrem quin lloc ens tocarà ocupar. Rawls ens converteix en totpoderosos per decidir com ha de ser la societat, però ens col·loca un vel de la ignorància davant els ulls que no ens permet veure si formarem part dels poderosos, enriquits per l’esforç personal o per la sort, o dels dèbils, empobrits per desídia o la desgràcia. El vel de la ignorància anul·la l’egoisme i el converteix en autointerès: Com que sabem que formarem part d’aquella societat, tot i ignorar el lloc que ocuparem, estarem molt interessats en el fet que la societat tingui els mecanismes de solidaritat suficients per garantir la igualtat d’oportunitats i, a la vegada, que no sigui tan igualitària i homogeneïtzadora com per impedir que el mèrit i l’esforç destaquin sobre la resta.

De tot el que he exposat fins ara, podem concloure que el liberalisme és perfectament apte per incloure en el seu si nocions com ara la solidaritat o el bé comú. L’existència de mecanismes de solidaritat no només es deriva de la teoria liberal d’esquerres, sinó que també és assumible des d’un punt de vista liberal conservador. El representant més destacat d’aquesta tendència, Robert Nozick, no contempla la solidaritat com un principi vertebrador de la societat: Per a un liberal de dretes cadascú pot fer amb la seva propietat el que vulgui i ningú no ha de limitar el dret a la propietat. Ara bé, aquest dogma parteix de la base que la distribució de la propietat és justa i la distribució de la propietat només és justa si és fruit de transaccions lliures entre els individus. És per això que Nozick, per coherència, afegeix a la seva teoria el «principi de clausura», segons el qual si la cadena de transaccions lliures s’ha trencat en algun moment no podem considerar que la distribució de la riquesa sigui justa i cal posar en marxa mecanismes de redistribució. I no cal pensar gaire per adonar-se que la distribució actual de la riquesa al món és fruit, en molts casos, de l’explotació, el colonialisme, el robatori, la conquesta... és a dir, qualsevol cosa menys una transacció lliure i, per tant, justa.

La missió del liberalisme, en tant que gelós garant de l’esfera de drets de les persones, és reequilibrar totes aquestes injustícies per evitar que el capitalisme salvatge i l’egoisme sense fre trenquin la igualtat d’oportunitats i que el comunisme i el proteccionisme excessiu amenacin el dret a esforçar-se i prosperar o el dret, que és igualment respectable, a romandre de per vida en un dolce far niente.

Liberalisme III: El panorama multicultural

En els dos articles precedents he intentat explicar dos conceptes fonamentals que no es poden perdre de vista quan parlem del liberalisme: el primer és que es tracta d’una ideologia la finalitat de la qual és garantir al màxim el respecte a l’esfera de drets de les persones. El segon és que el liberalisme és el sistema més eficient a l’hora de resoldre les qüestions que el nacionalisme planteja i que res no impedeix a l’esfera de drets liberal incloure tots els drets referits a la identitat, sempre que tinguem en compte que són drets de les persones i mai dels pobles o les nacions. Tot això ens condueix a afirmar que, si som liberals autèntics, cal promoure referèndums d’autodeterminació a tort i a dret per configurar i reconfigurar l’obsolet mapa d’estats nació que divideix el món. És cert que aquest dret no està plenament reconegut, ja que fins i tot les resolucions de l’ONU pràcticament limiten el seu exercici a les antigues colònies europees. Però bé, això l’únic que significa és que la Declaració Universal dels Drets Humans no és plenament liberal.

Ara bé, és cert que l’exercici del dret a la lliure determinació sense més fre que la voluntat dels individus presenta, com a mínim, dos problemes: el primer és que la voluntat de secessió dels habitants d’un territori pot amagar simplement motius econòmics, buscar la preservació de les diferències entre pobres i rics i posar en risc la igualtat d’oportunitats i, per tant, l’esfera de drets d’algunes persones. El segon és que el món podria acabar dividit en una multitud d’estats que el farien ingovernable.

Que els referèndums d’autodeterminació o de secessió són una màscara de l’egoisme és quelcom que estem acostumats a escoltar. És el que se’ls diu als independentistes del nord d’Itàlia, de Flandes, de Catalunya... És curiós veure com aquells que posen el crit al cel perquè els «insolidaris» flamencs, catalans o italians del nord volen traçar una frontera entre Flandes i Valònia, entre Catalunya i la resta d’Espanya o entre el nord i el sud d’Itàlia, són els mateixos que no s’immuten per l’existència de les fronteres que separen Europa de l’Àfrica i que generen tantes desigualtats. I no s’immuten perquè, en el fons, no són liberals, sinó nacionalistes que no s’adonen que les esferes de drets de les persones, visquin a Europa o a l’Àfrica, són totes igualment respectables.

Ara bé, ¿com solucionar el problema de les desigualtats que les secessions poden crear i que la simple existència dels estats nació genera cada dia? La resposta la trobem en el contracte social que fonamenta qualsevol teoria liberal: cal una organització supraestatal, una mena d’estat a escala mundial, que s’encarregui de vetllar pel respecte dels drets de totes les persones, per evitar que perdin la seva llibertat o que se les tracti de manera desigual. En certa manera, aquesta és teòricament la funció de l’ONU, però està privada de poder real perquè no pot sotmetre a tots els membres que la formen a la seva voluntat. Podríem dir que, a escala internacional, la Revolució Francesa encara està per fer. Abans de la Revolució, la noblesa no pagava impostos ni es sotmetia a les lleis, tal com fan ara les grans potències quan prescindeixen, segons la seva conveniència, del dret internacional.

La grandesa d’aquesta sortida és que, no solament soluciona el problema de les grans desigualtats entre territoris, sinó que també allunya el risc d’un món dividit en milers d’estats. Aquells que han tingut la paciència suficient per comptar-les asseguren que al món hi ha unes 6.000 ètnies diferents. No podem pretendre dividir el món en 6.000 estats, però cadascuna d’aquestes ètnies és igualment important, és una finalitat en si mateixa, perquè forma part de l’esfera de drets d’alguna persona. S’esdevé, a més, que en l’actual panorama multicultural aquestes ètnies estan cada cop més barrejades.

La situació demana superar els estats nació, que estan diametralment oposats al liberalisme, i caminar cap a una única organització, un únic Estat universal que garanteixi el respecte a l’esfera de drets de tots i cadascun dels individus. Cal una doble força, centrífuga i centrípeda, que aniquili els estats nació. Això no anul·la les identitats col·lectives, sinó tot el contrari, ja que la identitat forma part de l’esfera inviolable de drets que només aquesta organització supraestatal pot garantir. Respectar l’esfera de drets dels individus significa també fer tot el possible per preservar la nació, el poble, l’ètnia, que cada persona porta gravada a foc a les entranyes.

Liberalisme II: d'estats i de nacions

Si en alguna cosa coincideixen els liberals autèntics i aquells que simplement es fan dir liberals és en l’afirmació que el liberalisme ha guanyat la batalla ideològica i que, com a sistema, no hi ha alternativa. Malgrat compartir aquesta afirmació, cal posar de manifest que només és veritat a mitges, ja que si fos certa hi hauria governs liberals a arreu i, com ja vaig dir al meu article de la setmana passada, els governs i els polítics practiquen, en el millor dels casos, un utilitarisme més o menys emmascarat. Ara bé, és cert que el liberalisme s’ha imposat en el terreny ideològic i, per constatar-ho, n’hi ha prou d’analitzar l’evolució de la filosofia política de les darreres dècades (i també els discursos dels polítics). Tots els intents de desmuntar el sistema liberal han fracassat, de manera que el debat segueix obert entre les dues versions del liberalisme: l’opció socialdemòcrata de Rawls i l’opció conservadora de Nozick.

Tot i que el liberalisme ha acabat guanyant la batalla, hi ha hagut una altra ideologia que li ha posat les coses molt difícils i que, de tant en tant, sembla prou forta per desbancar el sistema liberal. Aquesta ideologia no és cap altra que la que popularment es coneix amb el nom de nacionalisme i que els teòrics anomenen comunitarisme. Igual que el liberalisme, el nacionalisme també parteix d’una esfera de drets com a dogma irrenunciable, el que passa és que, mentre que el liberalisme basa tot el seu sistema deontològic en l’individu, el nacionalisme té la comunitat com a subjecte dels drets. Des de la perspectiva nacionalista, les persones tenen drets ja que pertanyen a una comunitat, a una nació, i és en funció d’aquesta nació que els seus drets són uns o són uns altres. El nacionalisme exclou qualsevol universalització dels drets i pressuposa que les fronteres dels estats han de coincidir amb els límits de les nacions, sense que la voluntat dels individus tingui cap paper en tot això. Per tant, el nacionalisme, en el sentit estricte de la paraula, també està radicalment oposat al liberalisme.

Els nacionalistes sempre han reprotxat als liberals que no tinguin en compte els drets propis de la identitat de les persones, una crítica que Kant va rebre fa ja molt anys i que Rawls ha rebut també en diverses ocasions. El problema dels nacionalistes és que, o bé no s’han llegit el que critiquen, o bé ho han fet i no n’han entès ni una sola paraula. Res no impedeix als liberals tenir en compte els drets culturals, lingüístics i identitaris dels individus; el que passa és que per a un liberal el subjecte d’aquests drets és la persona i no la comunitat. Discernir qui té raó, si els liberals o els comunitaristes, és impossible perquè la fonamentació última dels drets individuals dels uns i els drets col.lectius dels altres és una fonamentació metafísica.

El que sí que podem decidir és què és més convenient: ¿basar els drets en les persones o en les nacions? I aquí és on el liberalisme supera el nacionalisme, perquè basant els drets en les persones evitem que les persones puguin ser devorades per la comunitat i perquè, en el fons, l’existència de les nacions és quelcom més difús que l’existència dels individus.

El liberalisme no tan sols té capacitat per assumir els drets identitaris, sinó que, a més, podem dir que el dret a la lliure determinació és, en essència, un dret liberal i oposat als postulats del nacionalisme. Les disputes dels nacionalistes cauen en un pou sense fons perquè les nacions tenen el peculiar vici de superposar-se. ¿Com conjugar l’exigència d’unitat de la nació espanyola amb l’exigència de secessió de la nació catalana? La resposta liberal és clara: els individus que habiten els territoris decidiran lliurement si volen o no pertànyer a un estat. Des de la perspectiva liberal, l’únic requisit per accedir a la independència és la voluntat dels individus i aquest dret el tenen tant els ciutadans de Catalunya com els de Castella i fins i tot el tenen, per exemple, els ciutadans de la Seu d’Urgell respecte de la resta de Catalunya o els ciutadans del Pas de la Casa respecte de la resta d’Andorra.

El que passa és que els polítics, que de paraula aposten tots per la democràcia liberal, són en molts casos, no tan sols utilitaristes, sinó també nacionalistes. És tan nacionalista aquell que fonamenta una constitució en la indissoluble unitat de la nació o l’estat com el que fa passar la independència d’un territori per damunt de totes les coses. Des d’un punt de vista liberal i democràtic la unitat i la independència haurien de ser instruments per garantir millor els drets de les persones, i res més. L’única finalitat del liberalisme és que res, ni tan sols els estats i les nacions armats amb totes les seves potències, no pugui penetrar ni un mil·límetre en l’esfera de drets d’una sola persona.

Liberalisme I: La doble vida de les paraules

Les persones hem creat el llenguatge a imatge i semblança nostra. És per això que les paraules, tot i aspirar a la univocitat i la monosèmia, no poden evitar caure en tots els vicis i totes les virtuts humanes. La majoria dels mots, de fet, porta una doble vida, tot i que n’hi ha alguns que són més promiscus que els altres. Si examinem la qüestió amb detall, ens adonarem que una de les paraules més prostituïdes del nostre vocabulari és liberal.

Avui en dia, quan algú es penja l’etiqueta de liberal ho fa, en molts casos, perquè creu en l’economia de lliure mercat per damunt de totes les coses. Alguns dels nostres liberals, a més de ser partidaris de la desregulació i el laissez faire, també propugnen el realisme polític i la supeditació dels valors als principis econòmics. ¿És aquest el veritable significat de la paraula?

El liberalisme, cal recordar-ho, va néixer com a garant de drets davant l’absolutisme i aquesta és, i no l’economia de mercat, la seva essència. Ser liberal significa creure fermament que cada persona té una esfera de drets inviolables i que, per tant, no poden quedar a l’arbitri del mercat, la realitat geopolítica o el joc de majories parlamentàries. És cert que gairebé tots els autors liberals han apostat per l’economia de mercat, però només perquè aquest és el sistema menys lesiu per als drets de les persones. L’economia de mercat és un mer instrument, un mitjà, perquè l’única finalitat del liberalisme és l’individu i els seus drets inalienables, idea que queda reflectida en la famosa màxima de Kant, inclosa a la Fonamentació de la metafísica dels costums: «Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com una finalitat, mai com un mitjà».

Aquells que neguen serveis socials a les persones en nom de l’eficiència econòmica no són liberals, aquells que practiquen una política basada en els xecs i no en els drets no són liberals, aquells que primen sempre el creixement econòmic a costa de qualsevol desigualtat no són liberals. Res no està tan allunyat del liberalisme com el capitalisme salvatge i actualment no hi ha cap ideologia tan radicalment antiliberal com la que prediquen els neoliberals, un concepte per al qual els americans han trobat un terme molt més adequat: neocon.

En dos articles apareguts recentment a EL PERIÒDIC s’ha escrit que el liberalisme no és dogmàtic. L’única reacció possible és la discrepància, perquè una de les grans virtuts del liberalisme és, precisament, que és dogmàtic i no relativista o escèptic. Fins i tot el menys intervencionista de tots els autors liberals, Robert Nozick, comença la seva obra Anarquia, Estat i Utopia amb les paraules següents: «Els individus tenen drets i hi ha coses que ningú no pot fer sense violar aquests drets». La persona i la seva esfera de drets, la dignitat humana, aquest és el dogma del liberalisme. Un liberal autèntic ha de defensar aquest dogma, si fos necessari, per damunt del capitalisme i per damunt de l’economia de mercat. Aquell que, fent-se dir liberal, no defensi la dignitat humana per damunt de totes les coses ha de saber que si algun dia Locke, Rousseau, Kant i Rawls s’alcen de les seves tombes l’expulsaran a fuetades del temple del liberalisme.

És cert que el liberalisme està diametralment oposat al marxisme, com també és cert que està diametralment oposat al fonamentalisme de mercat. És cert també que hi ha autors liberals igualitaristes i liberals conservadors. Però si repassem l’evolució del liberalisme contemporani ens adonarem que és una ideologia essencialment d’esquerres. Els principals autors liberals contemporanis, com ara Rawls, Dworkin, Amartya Sen o Stiglitz es poden incloure dins aquesta tendència, mentre que el liberal de dretes més destacat, Nozick, va renegar de la seva teoria després de veure els resultats pràctics dels governs de Reagan i Thatcher.

De tota aquesta aproximació terminològica se’n desprèn que «liberalisme» i «socialdemocràcia» signifiquen pràcticament el mateix, «soy socialista a fuer de liberal», tal com deia Indalecio Prieto, encara que a Andorra això pugui sonar paradoxal. El que passa sovint és que els polítics andorrans, com els d’arreu, per molt que es facin dir «liberals» o «socialdemòcrates», són, en el millor dels casos, simples utilitaristes.

Dansat sobre les ruïnes d'Atenes

Setembre de 1810

Un carruatge recorre els polsosos camins de Catalunya en direcció als Pirineus. És un dia de finals d'estiu, assolellat i xafogós, un d'aquells dies en què moure un sol dit sembla un esforç propi de titans. Malgrat la calor, el cotxer fueteja rabiosament els cavalls, talment com si volgués rebentar-los. L'ocasió mereix sacrificar un cavall, tota la diligència si fos necessari, no tots els dies hom té l'oportunitat d'estar al servei d'un geni. El cotxer no en sap gran cosa de genis, i menys si són estrangers, però el seu patró a Sevillo li ho va dir ben clar: 'És el client més il·lustre que haguem tingut mai i vol arribar a Viena el més aviat possible. Les despeses no han de ser un contratemps.'

El client il·lustre, que no és altre que Ludwig van Beethoven, té molta pressa per tornar a la capital austríaca. A mitjan primavera havia emprès un viatge cap al sud amb la intenció d'inspirar-se per a la seva nova obra: la música incidental per a Les ruïnes d'Atenes d'August von Kotzebue. Beethoven no havia estat mai partidari del naturalisme perquè sempre havia trobat la seva font d'inspiració en l'univers de la música, pur i incorruptible; però aquest cop havia necessitat anar un xic més enllà. Des de Viena es podia escriure sobre totes les passions humanes, es podien copsar totes les ànsies de la vida moderna, però no hi havia res que fos autènticament grec. No es podien plasmar les ruïnes d'Atenes des la riba del Danubi, així és que va decidir fer un viatge al Mediterrani.

Els seus amics li ho van desaconsellar, recordant-li la gran decepció que experimentaven tots els alemanys que viatjaven al sud d'Europa per recuperar l'Esperit de Grècia. Però ell, tossut com sempre, no se'ls va voler escoltar i ve emprendre el viatge. Com que Grècia estava en mans dels turcs, es va haver de conformar amb el Mediterrani occidental. Va travessar els Alps disposat a recórrer tota Itàlia buscant alguna imatge que el transportés a l'època antiga. Va veure moltes ruïnes, però va descobrir que les pedres no tenen ànima i va arribar a la conclusió que qualsevol vestigi grec havia estat destruït per les interminables lluites entre els prínceps italians. A la Provença, a Castella, a Andalusia va experimentar el mateix descoratjament. Els seus amics tenien raó, el viatge no valia la pena. No hi havia un sol racó al Mediterrani on quedés cap rastre dels grecs i ara Beethoven tornava capficat cap a Viena, convençut que Grècia no era més que una invenció dels poetes.

Una sotregada va interrompre les seves reflexions. Va guaitar per la finestra i va veure que s'havien aturat a la plaça d'una petita ciutat. El cotxer va informar-lo que els cavalls necessitaven beure aigua i descansar i que estarien aturats un parell d'hores. El compositor va decidir sortir a estirar les cames i, vestit d'una manera que feia venir calor només de veure'l, va baixar del carruatge. Tot fent un vol per la ciutat va adonar-se que era un dia de festa, perquè la gent anava força engalanada i les campanes no deixaven de repicar alegrement. Com a moltes viles de Catalunya, l'aire feia una lleugera olor de mar, encara que la línia de la costa s'estenia uns quants kilòmetres més enllà.

Transcorregudes les dues hores, va tornar al carruatge. El cotxer anava a fuetejar els cavalls altra vegada quan el compositor va ordenar-li que s'aturés: Alguna cosa a la plaça havia cridat la seva atenció. Un grup d'homes i dones, tots vestits de blanc, havien format una rotllana i començaven a ballar una estranya dansa. Beethoven no havia vist mai un ball com aquell. Aquella anella oscil·lant i mesurada, gairebé mística, tenia un deix d'eternitat. Aquells homes i aquelles dones, tots de blanc, semblaven sacerdots d'un culte perdut.

Aleshores ho va veure clar: Allò era el que havia estat buscant en el seu viatge! No eren les columnes esquinçades dels temples, ni les estàtues mutilades, ni les làpides... Era una dansa! Aquelles dones i aquells homes, gent humil, treballadors de la terra, de sobte havien estat tocats per la mà d'Apol·lo. Els homes semblaven guerrers disciplinats, espartants, i les dones, muses. Els seus cossos havien esdevingut ingràvids, perquè tot el pes, tota la força, era només del cercle. ¿Aquella unió sotmesa a la finalitat suprema de la dansa no era com una polis grega?

El compositor va ordenar al cotxer que es posés en marxa i dies després, quan ja havien creuat els Pirineus, va preguntar quina era aquella dansa que havien vist a Catalunya. 'No ho sé, senyor', va respondre el guia. Però, al capdavall, el nom no tenia importància. Beethoven va somriure: Grècia no era una invenció dels poetes. El seu Esperit havia sobreviscut a l'anar i venir dels temps i es manifestava en aquella dansa serena i harmoniosa. El viatge no havia estat en va i dins el carruatge el geni va començar a composar l'obertura de Les ruïnes d'Atenes. De la seva ploma van sorgir compassos apassionats, plens d'heroisme, moviments lents i profunds com el mar, modulacions que eren com fragments d'alguna cosa trencada... I allà, al bell mig de tanta música, les notes de l'oboè i el fagot deixaven endevinar una sardana.