En els tres articles precedents m’he dedicat a definir el liberalisme, a comparar-lo amb el nacionalisme i a intentar trobar una resposta liberal al fenomen de la multiculturalitat. Centrar-me tan ràpid en la qüestió identitària és, ho reconec, un imperdonable manierisme d’estil. Es tracta d’una deformació, no professional, sinó nacional: els catalans tendim a donar molta importància al fet identitari i, de vegades, ens oblidem d’altres qüestions que també cal tenir en compte. Una d’elles, potser l’única qüestió important que queda per tractar en aquesta sèrie d’articles, és la de la solidaritat i el bé comú.
Hi va haver un temps, segles enrere, en què la paraula liberal era emprada com a sinònim de generós. En l’actualitat, però, sembla que l’atzar ha emparentat el liberalisme amb l’egoisme. Són molts els que es fan dir liberals i defensen que una societat justa és aquella que neix de l’equilibri dels egoismes contraposats dels individus que la formen. Des d’aquest punt de vista, la solidaritat i el bé comú són conceptes sense rellevància. Ara bé, l’experiència ens demostra que la balança sorgida de la contraposició dels egoismes individuals sempre s’inclina cap al més fort. Això ens hauria de fer veure que el liberalisme, en el veritable sentit de la paraula, no té res a veure amb l’egoisme i, de fet, la majoria d’autors liberals, fins i tot els més conservadors, admeten que sense certa igualtat no es pot parlar de justícia.
Un liberal, per començar, mai no apel·laria a l’egoisme de les persones com a força equilibradora de la societat. Els liberals no parlen d’egoisme, sinó d’autointerès. La diferència entre tots dos conceptes és un matís i a la vegada un abisme. L’egoista és cec, no veu més enllà de si mateix i del moment actual, mentre que l’autointeressat és capaç de fer coincidir la seva voluntat individual amb la voluntat universal. Si una persona rica i poderosa dissenya una societat sense cap mecanisme de solidaritat està sent egoista i cega perquè no veu que potser algun dia li tocarà estar a l’altra banda de la societat, a la dels pobres i els dèbils, i aleshores patirà les conseqüències del seu egoisme desenfrenat. El mateix es pot dir del que és pobre i dèbil i, guiat per l’egoisme, dissenya una societat excessivament protectora, en què el mèrit i l’esforç no compten per a res.
Per explicar gràficament què significa l’autointerès, el liberal d’esquerres més destacat, John Rawls va construir el concepte del «vel de la ignorància». A l’hora de decidir quin model de societat és el just, Rawls proposa que ens situem mentalment en un moment anterior a la societat i que ens imaginem que som els encarregats de dissenyar-la. Com a demiürgs d’aquest nou món ho podrem saber absolutament tot, podrem decidir fins al més petit detall, però no sabrem quin lloc ens tocarà ocupar. Rawls ens converteix en totpoderosos per decidir com ha de ser la societat, però ens col·loca un vel de la ignorància davant els ulls que no ens permet veure si formarem part dels poderosos, enriquits per l’esforç personal o per la sort, o dels dèbils, empobrits per desídia o la desgràcia. El vel de la ignorància anul·la l’egoisme i el converteix en autointerès: Com que sabem que formarem part d’aquella societat, tot i ignorar el lloc que ocuparem, estarem molt interessats en el fet que la societat tingui els mecanismes de solidaritat suficients per garantir la igualtat d’oportunitats i, a la vegada, que no sigui tan igualitària i homogeneïtzadora com per impedir que el mèrit i l’esforç destaquin sobre la resta.
De tot el que he exposat fins ara, podem concloure que el liberalisme és perfectament apte per incloure en el seu si nocions com ara la solidaritat o el bé comú. L’existència de mecanismes de solidaritat no només es deriva de la teoria liberal d’esquerres, sinó que també és assumible des d’un punt de vista liberal conservador. El representant més destacat d’aquesta tendència, Robert Nozick, no contempla la solidaritat com un principi vertebrador de la societat: Per a un liberal de dretes cadascú pot fer amb la seva propietat el que vulgui i ningú no ha de limitar el dret a la propietat. Ara bé, aquest dogma parteix de la base que la distribució de la propietat és justa i la distribució de la propietat només és justa si és fruit de transaccions lliures entre els individus. És per això que Nozick, per coherència, afegeix a la seva teoria el «principi de clausura», segons el qual si la cadena de transaccions lliures s’ha trencat en algun moment no podem considerar que la distribució de la riquesa sigui justa i cal posar en marxa mecanismes de redistribució. I no cal pensar gaire per adonar-se que la distribució actual de la riquesa al món és fruit, en molts casos, de l’explotació, el colonialisme, el robatori, la conquesta... és a dir, qualsevol cosa menys una transacció lliure i, per tant, justa.
La missió del liberalisme, en tant que gelós garant de l’esfera de drets de les persones, és reequilibrar totes aquestes injustícies per evitar que el capitalisme salvatge i l’egoisme sense fre trenquin la igualtat d’oportunitats i que el comunisme i el proteccionisme excessiu amenacin el dret a esforçar-se i prosperar o el dret, que és igualment respectable, a romandre de per vida en un dolce far niente.
0 comentaris:
Publica un comentari