En els dos articles precedents he intentat explicar dos conceptes fonamentals que no es poden perdre de vista quan parlem del liberalisme: el primer és que es tracta d’una ideologia la finalitat de la qual és garantir al màxim el respecte a l’esfera de drets de les persones. El segon és que el liberalisme és el sistema més eficient a l’hora de resoldre les qüestions que el nacionalisme planteja i que res no impedeix a l’esfera de drets liberal incloure tots els drets referits a la identitat, sempre que tinguem en compte que són drets de les persones i mai dels pobles o les nacions. Tot això ens condueix a afirmar que, si som liberals autèntics, cal promoure referèndums d’autodeterminació a tort i a dret per configurar i reconfigurar l’obsolet mapa d’estats nació que divideix el món. És cert que aquest dret no està plenament reconegut, ja que fins i tot les resolucions de l’ONU pràcticament limiten el seu exercici a les antigues colònies europees. Però bé, això l’únic que significa és que la Declaració Universal dels Drets Humans no és plenament liberal.
Ara bé, és cert que l’exercici del dret a la lliure determinació sense més fre que la voluntat dels individus presenta, com a mínim, dos problemes: el primer és que la voluntat de secessió dels habitants d’un territori pot amagar simplement motius econòmics, buscar la preservació de les diferències entre pobres i rics i posar en risc la igualtat d’oportunitats i, per tant, l’esfera de drets d’algunes persones. El segon és que el món podria acabar dividit en una multitud d’estats que el farien ingovernable.
Que els referèndums d’autodeterminació o de secessió són una màscara de l’egoisme és quelcom que estem acostumats a escoltar. És el que se’ls diu als independentistes del nord d’Itàlia, de Flandes, de Catalunya... És curiós veure com aquells que posen el crit al cel perquè els «insolidaris» flamencs, catalans o italians del nord volen traçar una frontera entre Flandes i Valònia, entre Catalunya i la resta d’Espanya o entre el nord i el sud d’Itàlia, són els mateixos que no s’immuten per l’existència de les fronteres que separen Europa de l’Àfrica i que generen tantes desigualtats. I no s’immuten perquè, en el fons, no són liberals, sinó nacionalistes que no s’adonen que les esferes de drets de les persones, visquin a Europa o a l’Àfrica, són totes igualment respectables.
Ara bé, ¿com solucionar el problema de les desigualtats que les secessions poden crear i que la simple existència dels estats nació genera cada dia? La resposta la trobem en el contracte social que fonamenta qualsevol teoria liberal: cal una organització supraestatal, una mena d’estat a escala mundial, que s’encarregui de vetllar pel respecte dels drets de totes les persones, per evitar que perdin la seva llibertat o que se les tracti de manera desigual. En certa manera, aquesta és teòricament la funció de l’ONU, però està privada de poder real perquè no pot sotmetre a tots els membres que la formen a la seva voluntat. Podríem dir que, a escala internacional, la Revolució Francesa encara està per fer. Abans de la Revolució, la noblesa no pagava impostos ni es sotmetia a les lleis, tal com fan ara les grans potències quan prescindeixen, segons la seva conveniència, del dret internacional.
La grandesa d’aquesta sortida és que, no solament soluciona el problema de les grans desigualtats entre territoris, sinó que també allunya el risc d’un món dividit en milers d’estats. Aquells que han tingut la paciència suficient per comptar-les asseguren que al món hi ha unes 6.000 ètnies diferents. No podem pretendre dividir el món en 6.000 estats, però cadascuna d’aquestes ètnies és igualment important, és una finalitat en si mateixa, perquè forma part de l’esfera de drets d’alguna persona. S’esdevé, a més, que en l’actual panorama multicultural aquestes ètnies estan cada cop més barrejades.
La situació demana superar els estats nació, que estan diametralment oposats al liberalisme, i caminar cap a una única organització, un únic Estat universal que garanteixi el respecte a l’esfera de drets de tots i cadascun dels individus. Cal una doble força, centrífuga i centrípeda, que aniquili els estats nació. Això no anul·la les identitats col·lectives, sinó tot el contrari, ja que la identitat forma part de l’esfera inviolable de drets que només aquesta organització supraestatal pot garantir. Respectar l’esfera de drets dels individus significa també fer tot el possible per preservar la nació, el poble, l’ètnia, que cada persona porta gravada a foc a les entranyes.
0 comentaris:
Publica un comentari