Si en alguna cosa coincideixen els liberals autèntics i aquells que simplement es fan dir liberals és en l’afirmació que el liberalisme ha guanyat la batalla ideològica i que, com a sistema, no hi ha alternativa. Malgrat compartir aquesta afirmació, cal posar de manifest que només és veritat a mitges, ja que si fos certa hi hauria governs liberals a arreu i, com ja vaig dir al meu article de la setmana passada, els governs i els polítics practiquen, en el millor dels casos, un utilitarisme més o menys emmascarat. Ara bé, és cert que el liberalisme s’ha imposat en el terreny ideològic i, per constatar-ho, n’hi ha prou d’analitzar l’evolució de la filosofia política de les darreres dècades (i també els discursos dels polítics). Tots els intents de desmuntar el sistema liberal han fracassat, de manera que el debat segueix obert entre les dues versions del liberalisme: l’opció socialdemòcrata de Rawls i l’opció conservadora de Nozick.
Tot i que el liberalisme ha acabat guanyant la batalla, hi ha hagut una altra ideologia que li ha posat les coses molt difícils i que, de tant en tant, sembla prou forta per desbancar el sistema liberal. Aquesta ideologia no és cap altra que la que popularment es coneix amb el nom de nacionalisme i que els teòrics anomenen comunitarisme. Igual que el liberalisme, el nacionalisme també parteix d’una esfera de drets com a dogma irrenunciable, el que passa és que, mentre que el liberalisme basa tot el seu sistema deontològic en l’individu, el nacionalisme té la comunitat com a subjecte dels drets. Des de la perspectiva nacionalista, les persones tenen drets ja que pertanyen a una comunitat, a una nació, i és en funció d’aquesta nació que els seus drets són uns o són uns altres. El nacionalisme exclou qualsevol universalització dels drets i pressuposa que les fronteres dels estats han de coincidir amb els límits de les nacions, sense que la voluntat dels individus tingui cap paper en tot això. Per tant, el nacionalisme, en el sentit estricte de la paraula, també està radicalment oposat al liberalisme.
Els nacionalistes sempre han reprotxat als liberals que no tinguin en compte els drets propis de la identitat de les persones, una crítica que Kant va rebre fa ja molt anys i que Rawls ha rebut també en diverses ocasions. El problema dels nacionalistes és que, o bé no s’han llegit el que critiquen, o bé ho han fet i no n’han entès ni una sola paraula. Res no impedeix als liberals tenir en compte els drets culturals, lingüístics i identitaris dels individus; el que passa és que per a un liberal el subjecte d’aquests drets és la persona i no la comunitat. Discernir qui té raó, si els liberals o els comunitaristes, és impossible perquè la fonamentació última dels drets individuals dels uns i els drets col.lectius dels altres és una fonamentació metafísica.
El que sí que podem decidir és què és més convenient: ¿basar els drets en les persones o en les nacions? I aquí és on el liberalisme supera el nacionalisme, perquè basant els drets en les persones evitem que les persones puguin ser devorades per la comunitat i perquè, en el fons, l’existència de les nacions és quelcom més difús que l’existència dels individus.
El liberalisme no tan sols té capacitat per assumir els drets identitaris, sinó que, a més, podem dir que el dret a la lliure determinació és, en essència, un dret liberal i oposat als postulats del nacionalisme. Les disputes dels nacionalistes cauen en un pou sense fons perquè les nacions tenen el peculiar vici de superposar-se. ¿Com conjugar l’exigència d’unitat de la nació espanyola amb l’exigència de secessió de la nació catalana? La resposta liberal és clara: els individus que habiten els territoris decidiran lliurement si volen o no pertànyer a un estat. Des de la perspectiva liberal, l’únic requisit per accedir a la independència és la voluntat dels individus i aquest dret el tenen tant els ciutadans de Catalunya com els de Castella i fins i tot el tenen, per exemple, els ciutadans de la Seu d’Urgell respecte de la resta de Catalunya o els ciutadans del Pas de la Casa respecte de la resta d’Andorra.
El que passa és que els polítics, que de paraula aposten tots per la democràcia liberal, són en molts casos, no tan sols utilitaristes, sinó també nacionalistes. És tan nacionalista aquell que fonamenta una constitució en la indissoluble unitat de la nació o l’estat com el que fa passar la independència d’un territori per damunt de totes les coses. Des d’un punt de vista liberal i democràtic la unitat i la independència haurien de ser instruments per garantir millor els drets de les persones, i res més. L’única finalitat del liberalisme és que res, ni tan sols els estats i les nacions armats amb totes les seves potències, no pugui penetrar ni un mil·límetre en l’esfera de drets d’una sola persona.
0 comentaris:
Publica un comentari