Liberalisme I: La doble vida de les paraules

Les persones hem creat el llenguatge a imatge i semblança nostra. És per això que les paraules, tot i aspirar a la univocitat i la monosèmia, no poden evitar caure en tots els vicis i totes les virtuts humanes. La majoria dels mots, de fet, porta una doble vida, tot i que n’hi ha alguns que són més promiscus que els altres. Si examinem la qüestió amb detall, ens adonarem que una de les paraules més prostituïdes del nostre vocabulari és liberal.

Avui en dia, quan algú es penja l’etiqueta de liberal ho fa, en molts casos, perquè creu en l’economia de lliure mercat per damunt de totes les coses. Alguns dels nostres liberals, a més de ser partidaris de la desregulació i el laissez faire, també propugnen el realisme polític i la supeditació dels valors als principis econòmics. ¿És aquest el veritable significat de la paraula?

El liberalisme, cal recordar-ho, va néixer com a garant de drets davant l’absolutisme i aquesta és, i no l’economia de mercat, la seva essència. Ser liberal significa creure fermament que cada persona té una esfera de drets inviolables i que, per tant, no poden quedar a l’arbitri del mercat, la realitat geopolítica o el joc de majories parlamentàries. És cert que gairebé tots els autors liberals han apostat per l’economia de mercat, però només perquè aquest és el sistema menys lesiu per als drets de les persones. L’economia de mercat és un mer instrument, un mitjà, perquè l’única finalitat del liberalisme és l’individu i els seus drets inalienables, idea que queda reflectida en la famosa màxima de Kant, inclosa a la Fonamentació de la metafísica dels costums: «Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com una finalitat, mai com un mitjà».

Aquells que neguen serveis socials a les persones en nom de l’eficiència econòmica no són liberals, aquells que practiquen una política basada en els xecs i no en els drets no són liberals, aquells que primen sempre el creixement econòmic a costa de qualsevol desigualtat no són liberals. Res no està tan allunyat del liberalisme com el capitalisme salvatge i actualment no hi ha cap ideologia tan radicalment antiliberal com la que prediquen els neoliberals, un concepte per al qual els americans han trobat un terme molt més adequat: neocon.

En dos articles apareguts recentment a EL PERIÒDIC s’ha escrit que el liberalisme no és dogmàtic. L’única reacció possible és la discrepància, perquè una de les grans virtuts del liberalisme és, precisament, que és dogmàtic i no relativista o escèptic. Fins i tot el menys intervencionista de tots els autors liberals, Robert Nozick, comença la seva obra Anarquia, Estat i Utopia amb les paraules següents: «Els individus tenen drets i hi ha coses que ningú no pot fer sense violar aquests drets». La persona i la seva esfera de drets, la dignitat humana, aquest és el dogma del liberalisme. Un liberal autèntic ha de defensar aquest dogma, si fos necessari, per damunt del capitalisme i per damunt de l’economia de mercat. Aquell que, fent-se dir liberal, no defensi la dignitat humana per damunt de totes les coses ha de saber que si algun dia Locke, Rousseau, Kant i Rawls s’alcen de les seves tombes l’expulsaran a fuetades del temple del liberalisme.

És cert que el liberalisme està diametralment oposat al marxisme, com també és cert que està diametralment oposat al fonamentalisme de mercat. És cert també que hi ha autors liberals igualitaristes i liberals conservadors. Però si repassem l’evolució del liberalisme contemporani ens adonarem que és una ideologia essencialment d’esquerres. Els principals autors liberals contemporanis, com ara Rawls, Dworkin, Amartya Sen o Stiglitz es poden incloure dins aquesta tendència, mentre que el liberal de dretes més destacat, Nozick, va renegar de la seva teoria després de veure els resultats pràctics dels governs de Reagan i Thatcher.

De tota aquesta aproximació terminològica se’n desprèn que «liberalisme» i «socialdemocràcia» signifiquen pràcticament el mateix, «soy socialista a fuer de liberal», tal com deia Indalecio Prieto, encara que a Andorra això pugui sonar paradoxal. El que passa sovint és que els polítics andorrans, com els d’arreu, per molt que es facin dir «liberals» o «socialdemòcrates», són, en el millor dels casos, simples utilitaristes.