No sé quin economista va dir que un estat és com una gran empresa, però he de reconèixer que, per una vegada, un economista tenia raó. Com en qualsevol empresa, en un estat els uns obtenen més beneficis que els altres, el que passa és que els rols de patrons i obrers són més difosos i més difícils d’assignar que en les empreses convencionals. Tot i així, n’hi ha prou de fer una anàlisi acurada per determinar aquell, o aquells, que hi surten guanyant. Fins i tot hi ha estats que adopten una curiosa forma empresarial: la d’ONG amb ànim de lucre. És una paradoxa, sens dubte, però, com totes les paradoxes, porta una indiscutible veritat a les entranyes. Espanya és un clar exemple d’aquesta modalitat, ja que la solidaritat territorial i el reequilibri de la renda serveix perquè alguns facin negoci.
La solidaritat territorial implica que les comunitats autònomes més riques paguen més impostos que les comunitats més pobres, que, a la vegada, reben més inversions. Fins aquí res no surt del que és normal en molts altres països. Ara bé, s’esdevé que hi ha dues comunitats, Euskadi i Navarra, que no entren en el joc gràcies al seu concert econòmic i una tercera, Madrid, que rep inversions que teòricament repercuteixen en el conjunt de l’Estat però que, en la pràctica, només beneficien la capital. Totes tres són comunitats riques: dues no participen en la redistribució i l’altra recupera per la prima de capitalitat el que perd per la via de la solidaritat. Aquesta anomalia del sistema fa que les altres comunitats riques, com ara Catalunya, facin un esforç fiscal més gran del que els pertocaria.
El que passa és que els catalans no sempre hem sabut identificar el problema. No són els pobres d’Extremadura i d’Andalusia els causants del tracte injust que rep Catalunya, sinó els rics de Madrid, Pamplona i Vitòria. Ha arribat el moment de posar en qüestió l’admiració que sentim per Euskadi, perquè potser té un component d’autoodi important.
Tot i no haver sabut identificar el problema, el catalanisme polític sempre ha estat molt creatiu a l’hora de trobar solucions. La primera, la més impulsiva, és reclamar per a Catalunya el mateix règim fiscal que tenen Euskadi i Navarra. ¿Per què es nega als uns el que es concedeix als altres? La resposta és que si el concert¡ econòmic es generalitzés, l’Estat faria fallida. És cert, el concert econòmic és la negació de l’Estat, però no tan sols d’Espanya sinó també d’Europa. ¿O és que potser algú s’imagina la Unió Europea si Alemanya hagués optat per quedar-se al marge de la solidaritat? Si Euskadi fos un Estat independent en el si de la Unió Europea, el seu concert econòmic duraria quatre dies.
La segona solució no passa per imitar els bascos sinó per copiar els madrilenys. Això és exactament el que ha fet l’actual Govern de la Generalitat: assegurar per a Catalunya un determinat volum d’inversions. Però si l’altra solució era impulsiva i irreflexiva, aquesta, a més, és conjuntural.
La tercera solució possible és buscar un sistema que sigui just i assumible per a tot l’Estat. Aquesta era la proposta del conseller Antoni Castells: un sistema de finançament en què les autonomies paguen segons la renda i reben en funció de la població. ¿Es pot pensar en un sistema més equitatiu, més purament redistributiu, que aquest? Però aquest sistema també seria un fracàs si Madrid no renunciés a la prima de capitalitat, i Euskadi i Navarra, al concert econòmic. I aquí és on arribem al cap del carrer, perquè ni els uns ni els altres renunciaran al negoci que tants beneficis els ha donat des de fa tants anys.
El que es fa evident, una vegada més, és que el catalanisme polític té molta més visió d’Estat que els espanyolistes del PP i els jacobins del PSOE. Però és en va: és difícil pertànyer a un Estat que no vol ser-ho, que en té prou de ser una empresa, no sempre ben gestionada.
0 comentaris:
Publica un comentari