El luxe de perdre la memòria

Molts asseguraven que estava acabat, que la seva trajectòria política era cosa del passat, que estava condemnat a l’ostracisme. Però, una vegada més, tots es van equivocar, van errar en els seus càlculs perquè el consideraven igual que ells, oblidant que els grans homes creixen davant l’adversitat perquè són capaços de convertir la debilitat en fortalesa. Pasqual Maragall va reaparèixer dissabte per sacsejar altra vegada les postres consciències i per convidar-nos a seguir-lo en un altre dels seus somnis, tal vegada el més gran, el de plantar cara a l’alzheimer. L’alcalde, el president, es va mostrar davant l’opinió pública com sempre ho ha fet, sense amagar les seves debilitats humanes. Maragall va declarar la guerra a aquest mal modern que mina la memòria de tantes persones, inclusa la seva.

Molts han dit d’ell que era alcohòlic, drogoaddicte, que patia delirium tremens o qualsevol altra malaltia mental. Són incomptables les armes a què pot recórrer aquell que es queda sense arguments. Doncs bé, tot i que cap d’ells va encertar el diagnòstic, ara ja tenen alguna cosa a què agafar-se. Ja ho poden dir: Maragall pateix alzheimer. De fet, ja n’hi ha que ho utilitzen com a munició dialèctica o que, fins i tot, en fan burla.

Ara bé, tots aquells que, en tots aquests anys, han pujat al carro de la difamació han de pensar que perdre la memòria és un luxe reservat a uns quants. Potser arribarà un dia en què Pasqual Maragall no recordi que va ser l’alcalde que va pilotar amb èxit els Jocs Olímpics, que va dur a terme la renovació més gran que ha experimentat mai Barcelona, que va aconseguir generar una complicitat fins aleshores mai vista amb tots els seus conciutadans. Potser arribarà un dia en què Maragall no recordi que va ser un president de la Generalitat que va saber anteposar l’interès del país a les exigències del seu partit i, el que és encara més difícil, a la seva ambició personal. Però quan aquest dia arribi els barcelonins no s’hauran oblidat del seu alcalde, ni els catalans del seu president. Els records de Maragall són també records del poble i el poble no pot perdre la memòria.

En canvi, aquells que tant injustament l’han criticat, aquells que tant han conspirat per foragitar-lo del panorama polític són els que haurien de ser molt gelosos amb la seva memòria perquè ¿si algun dia perden la identitat, hi haurà algú capaç de recorda-los què van ser? No. Aquells que només busquen la rendibilitat a curt termini, aquells que viuen en la petitesa i en l’estretor de mires, aquells que prescindeixen dels valors i dels principis en nom del realisme polític, aquells que estan còmodes amb la Catalunya en miniatura que s’han construït per jugar-hi els diumenges a la tarda... tots ells són inexistents des de la perspectiva de la Història.
Ara, Maragall, mostrant la seva debilitat i vulnerabilitat, ha esdevingut més polític que mai, en el sentit més noble de la paraula. Si emprèn la lluita contra l’alzheimer amb el mateix coratge amb què va actuar quan era alcalde o president, la victòria està assegurada. No la victòria com l’entenem avui dia, no la victòria contra la seva particular malaltia, sinó una victòria molt més gran: la de la comunitat. Aquesta és l’única victòria política possible.

Nota: Si algú s’enutja en llegir aquest article, heus ací un remei que he trobat entre les pàgines d’El nebot de Rameau de Diderot: «Ell: mai no he pogut suportar que s’elogiés un gran home sense enrabiar-me secretament. Els envejo. Quan m’assabento d’algun detall de la seva vida privada que els rebaixa l’escolto amb plaer, perquè ens fa semblants. Només així puc suportar la meva mediocritat». Cal ser molt circumspectes amb el nostre menyspreu perquè podria recaure sobre algú que val més que nosaltres mateixos.