Les distàncies curtes

A mitjan agost, les ments més preclares del país es van trobar a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, per parlar sobre el capital social d’Andorra. Cal reconèixer que l’elecció del tema era d’allò més encertada, perquè el capital social és una noció prou ambigua com per a que tothom hi pugui dir la seva. La indefinició, però, també té riscos i la diada andorrana podia haver acabat convertida en un debat de metafísica recreativa. Afortunadament, no va ser així i tots els ponents van fer un esforç de concreció: Es va parlar del voluntariat, de la llengua catalana, dels serveis socials... fins i tot algun dels conferenciants va reivindicar el sometent com a component essencial del capital social andorrà. Es va arribar a afirmar que l’obligació de tenir a casa una escopeta de dos trets per defensar el país en cas de necessitat era un símbol de liberalisme i democràcia. Una idea brillant, sinó fos perquè tots els autors liberals, des de Locke fins a Rawls, han reservat sempre per a l’Estat el monopoli de l’exercici de la força.

En qualsevol cas, de totes les intervencions es desprenia que el capital social era quelcom exclusiu que s’estava perdent. Elements diferenciadors d’Andorra que corrin el risc de desaparèixer n’hi ha molts (alguns convindria que desapareguessin); però, quan del capital social es tracta, cal trobar aquells trets distintius que són un actiu per a la societat, que contribueixen a cohesionar-la, a fer-la més forta. El primer que sobta a l’estranger que s’estableix a Andorra és que sigui un país tan petit. Evidentment, es tracta d’una característica que s’endevina molt abans, però que no es coneix amb totes les seves conseqüències fins que no es trepitja el territori. Sorprèn positivament, per exemple, que qui ostenta les més altes responsabilitats pugui ocupar-se dels problemes fins al més petit detall. Recordo que, en una entrevista concedida a començaments de l’estiu, la ministra d’Educació, Roser Bastida, explicava la seva satisfacció per haver pogut seguir, un a un, tots els casos d’absentisme escolar que s’havien produït. Aquesta proximitat amb les qüestions del carrer, que hauria de ser l’aspiració de qualsevol polític, és a Andorra més factible que en molts altres països. No cal combregar amb totes les idees del federalisme per reconèixer que la descentralització del poder i la proximitat entre els responsables polítics i els ciutadans són elements que contribueixen a reforçar el teixit social.

Ara bé, que la proximitat sigui més factible a Andorra, no vol dir que sempre es materialitzi. L’Estat té recursos per acostar-se als ciutadans, però també per allunyar-se’n. És més, sovint els mateixos instruments que serveixen a una finalitat poden servir també a l’altra. Quan la descentralització del poder només serveix per multiplicar el nombre de funcionaris i de tràmits, la proximitat, és a dir, el capital social, està en perill. Quan la burocràcia no facilita l’accés dels ciutadans als serveis públics, sinó que funciona com a entrebanc, el capital social està en perill. Quan els gabinets de premsa no fan de canal entre els periodistes i el poder, sinó que actuen com una barrera de contenció de l’opinió pública, el capital social està en perill. Tots són instruments útils, tot i que de vegades es poden usar amb una finalitat perversa. Els humans som éssers racionals, però la mateixa raó que és reveladora de llum també pot ser justificadora de tenebres.

Recordo un anunci televisiu, a mitjans dels 90, d’una colònia masculina que duia el nom d’un famós dandi del segle XIX. El lema de la fragància en qüestió era: “Allà on un home se la juga és a les distàncies curtes”. Doncs bé, allà on Andorra se la juga és, precisament, a les distàncies curtes. La proximitat és, sens dubte, un element essencial del capital social andorrà perquè contribueix a que el ciutadà es senti part integrant i activa de la comunitat i a que el polític vegi legitimat el seu poder. Els uns i els altres, ciutadans i polítics, hauríem de tenir ben present un consell que dóna Voltaire a les seves Memòries: "No hi ha res tan agradable com viure en un Estat als governants del qual hom pot dir: veniu demà a sopar a casa meva".