Marriage à la mode

L'últim cop que vaig baixar a Barcelona vaig aprofitar per anar al Caixafòrum a veure l'exposició de Hogarth. Vaig anar-hi amb ganes, però també amb aquell aire del que espera poques sorpreses, com quan es mira per enèssima vegada una pel·lícula predilecta. S'esdevé, però, que gairebé tot es pot predir, però quasi res no es pot preveure i hi va haver, com a mínim, un detall que em va sobtar. El més significatiu de la pintura de Hogarth és la seva modernitat radical, això ja m'ho esperava, però no sabia fins a quin extrem l'Anglaterra georgiana tenia tants punts en comú amb nosaltres: En un dels quadres de la sèrie Marriage à la mode, que escenifiquen la vida dissipada d'una parella de la classe alta londinenca, s'hi veuen dues figuretes de Buda. En l'escena, el marit acaba d'arribar a mig matí a casa, després d'una llarga nit de festa i la seva dona tot just acaba d'acomiadar un dels seus amants. Tots dos seuen davant la llar de foc i sobre l'escalfapanxes de marbre hi ha un munt d'objectes de decoració desendreçats, entre ells, dos budes grassos i somrients.El quadre de Hogarth demostra que el budisme ja s'estava infiltrant a la societat europea del segle XVIII, però la grandesa del pintor anglès no és la de l'historiador, no radica en el realisme, sinó en el simbolisme: no hi ha res de casual a les seves teles; tots els detalls, per petits que siguin, compleixen una funció. Hogarth no es conforma amb ser un notari sinó que, com tots els simbolistes, aspira a ser un moralista. Les estatuetes del Buda són un símbol més de la degeneració dels protagonistes i, com que és impossible ser artista sense ser una mica profeta, també són un avís per a nosaltres.

Hi ha alguna cosa paradoxal en la presència de Buda en el quadre de Hogarth: Els dos protagonistes són un exemple d'egoisme i de manca d'espiritualitat i, no obstant això, senten simpatia pel budisme. La presència de Buda s'explica perquè les paradoxes només són contradictòries en la superfície, però no en el fons. En el fons, els personatges del quadre podrien reflectir molts dels budistes actuals. El budisme triomfa perquè és còmode o, més ben dit, perquè "el fan" còmode. Davant els sistemes morals occidentals, hereus del cristianisme i la Il·lustració, que tenen una vocació universal, el budisme es centra en la salvació individual. No hi ha sistema, no es parla de Justícia, ni de Veritat, no hi ha bé ni mal, només hi ha coses que ens convenen i coses que no. Aquesta és la grandesa del budisme: que ens permet tenir vida interior sense necessitat d'amoïnar-nos si al nostre voltant la gent es mor de gana.

Per a totes les desgràcies del món el budisme té l'explicació perfecta: errors d'una vida passada. La metempsicosi o transmutació de les ànimes pot tenir conseqüències positives, ja que condueix a despendre's de l'ànima inidivudal en veure que només és part d'un gran Esperit indivisible; però els budistes d'avui dia s'ho agafen per allà on més els convé i utilitzen la reencarnació per justificar la seva despreocupació pel dolor dels altres.

Com la parella del quadre de Hogarth i com els patricis romans convertits al cristianisme en els darrers dies de l'Imperi, els budistes d'ara també busquen una salvació individual davant un món que s'esfondra. Però vull creure que el budisme és molt més i que, com va passar també amb el cristianisme, acabarà aflorant la seva vocació universal i algun dia elevarà els homes més amunt del que han arribat mai per després, com passa sempre, precipitar-los altre cop a l'abisme.