Desxifrant els oracles

Cada vegada que un polític retirat obre la boca acostuma a fer feliç tothom excepte aquells que són del seu partit. Això és el que ha passat ara amb el President Maragall, tot i que en aquest cas el disgust se l’ha endut l’aparell del PSC i no pas els seus votants. Maragall diu que, veient el resultat, l’esforç de l’Estatut no valia la pena i que a Catalunya li falta ambició. Aquestes declaracions van directes contra la línia de flotació del seu partit, defensor a ultrança de l’Estatut aprovat i soci principal del govern de Catalunya. Ara bé, justifica això l’alegria mostrada pels altres partits? Es veuen reforçades les posicions de CiU, ERC, PP i Ciutadans per les revelacions de l’expresident?

A aquests quatre partits els ha faltat temps per córrer a fer claca d’aquesta nova maragallada, però si s’ho haguessin pensat dues vegades s’haurien quedat amb la boca tancada. PP i Ciutadans han cregut veure reforçat el seu paper de profetes i recorden que ells ja van dir que no s’havia de tocar l’Estatut. Però quan Maragall diu que la reforma no valia la pena no està renegant del catalanisme, sinó tot el contrari. L’expresident es queixa d’un Estatut massa retallat, massa allunyat de la voluntat del Parlament. El problema de Maragall no és Catalunya, el seu problema (i el de la majoria dels catalans) és Espanya.

Quan Maragall diu sentir-se “traït” per Zapatero està expressant la seva incapacitat per resoldre el problema d’Espanya, un problema que en el cas dels Maragall s’hereta de generació en generació. L’error de Maragall ha estat el de qui predica en el desert, el d’intentar solucionar un problema, Espanya, que no té solució; o que té una solució molt complicada. És per això que són encertades les paraules d’Artur Mas quan recrimina a Maragall que hagi intentat reformar Espanya. El que ja no és tan encertat és el personatge que les pronuncia, perquè si l’Estatut és poca cosa i si a Catalunya li falta ambició és, entre d’altres motius, perquè CiU es va vendre (a la baixa) la voluntat del Parlament a canvi de la presidència de la Generalitat i del Ministeri d’Exteriors. Evidentment, els nacionalistes conservadors mai no rebran la seva recompensa perquè també han estat traïts. Però aquesta altra traïció m’agrada, perquè té un no sé què de tragèdia grega: L’heroi Artur Mas que traeix la voluntat del seu poble per afavorir la família és, a la vegada, traït i condemnat a vagar eternament pel desert de l’oposició.

Un cop interpretat el veritable sentit de les paraules de Maragall sembla que el partit que més s’hi acosta és ERC. Ara bé, tenint en compte la facilitat dels republicans per provocar turbulències de tota mena, no és estrany que l’expresident reclami la creació d’un Partit Demòcrata. De moment, ha d’aprendre que cal ser molt circumspectes amb el que diem perquè algú podria utilitzar les nostres paraules per dir tot el contrari. Ja se sap que tot gran home té els seus deixebles, però sempre és Judes qui escriu la seva biografia.