Setmana de Passió

Després de molts anys d’absència, aquest any he tornat a veure la processó del Divendres Sant a Montblanc que, tot i no ser tan impressionant com les processons andaluses, no deixa de ser un espectacle corprenedor en un marc medieval incomparable. Recolzat a la barana del balcó vaig veure desfilar altra vegada pel carrer Major les vestes, els armats, la Verònica, el Calvari, la Dolorosa, el Sepulcre... Vaig recordar el terror que em va produir aquella processó l’últim cop que l’havia vista, feia disset anys: Feia poc que havia mort l’avi i l’àvia ens va fer sortir a tots al balcó mentre ella es quedava sola a la sala, tènuement il·luminada d’ocre i amb els porticons tancats per intentar sufocar el repicar dels timbals de mort que desfilaven carrer avall. Em va semblar macabra la manera en la que el poble es recreava en el dolor i d’aleshores ençà vaig procurar passar la Setmana Santa a Galícia, on la mort és quelcom molt més quotidià que al Mediterrani, però també molt menys dramàtic.

El meu terror de fa disset anys era perplexitat en veure com la mort (la mort del fill de Déu!) es celebrava amb un entusiasme que s’hauria de reservar per celebrar la vida. Ara que he après alguna cosa, malgrat els intents dels meus professors universitaris per impedir-ho, ja sé que aquestes celebracions de la mort poden resultar paradoxals, però no ens han de sorprendre. Al cap i a la fi, els grecs, que passen per ser el més vital i hedonista dels pobles, es delien per anar al teatre a veure tragèdies on els mortals, els herois i fins i tot els déus eren inevitablement massacrats per la força implacable del destí. Quin plaer trobaven els grecs en la mort, en la tragèdia?

Més enllà de la Bellesa plàstica del drama hi havia també la Bellesa conceptual de la tragèdia: quan l’heroi sucumbeix al destí dóna sentit a la seva existència a través de la seva mort. Veure que les coses tenen sentit produeix plaer: Els grecs eren molt conscients que Grècia, com tot allò que és, estava condemnada a desaparèixer. Però si les coses seguien un ordre, Grècia renaixeria després de la seva desaparició. La tragèdia grega és mort i esperança de resurrecció, i jo diria que això és profundament cristià si no fos perquè sé que el cristianisme és profundament grec. Igual que Antígona, si Jesucrist no hagués assumit lliurement el seu destí de mort la seva existència no tindria sentit. Per això Divendres Sant és la clau de volta del calendari catòlic: Perquè sense mort no hi ha resurrecció; però és que, a més, sense Passió no hi ha Nadal, ni Advent ni res de res. La Verge Maria no seria verge si Jesucrist no es fes mortal. Heus ací una conseqüència que s’esdevé abans que la seva causa.

El millor del cas és que els grecs no van equivocar-se. El cicle continua: Grècia ha renascut reencarnada en Europa, i ha tornat a colonitzar el món per després sucumbir a les guerres del Peloponès de 1914 i 1945 i acabar convertida en una colònia de luxe dels romans de Washington. Els europeus, com els grecs, estem condemnats a desaparèixer i per això ens recreem en tragèdies com la de Setmana Santa, perquè en elles trobem la certesa de saber que res no es perd, que Europa reviurà com ho ha fet Grècia. Que tots nosaltres reviurem, com ho fa en aquesta època la Natura que passa de la mort de l’hivern al renaixement de la primavera, perquè el plaer de veure un prat nevat al gener és saber que estarà ple de flors a l’abril. Els europeus som els grecs, hem de fer processons de mort i representar tragèdies. La nostra desaparició donarà sentit a l'existència del món sencer. Mirem amb pietat aquells que, a l’altra banda de l’Atlàntic, només serveixen per fer comèdies; aquells que, no tenint consciència de mort, no tenen certesa de vida eterna.