Senyals de vida

El rumor era cert: encara és viu. El meu bon amic Biel, company d'aventures i desventures, ha decidit fer un parèntesi en el seu exili suís i visitar-nos aquests dies a Barcelona. Ho ha fet acompanyat d'una noia que respon al nom de Léonie i que, vista en la penombra d'un bar de copes, era anglesa per als uns i alemanya per als altres. Ella, fent gala d'una diplomàcia profundament europea, va ser capaç de trobar un punt mig i es va declarar holandesa per tal de tenir contents els uns i els altres. En Biel, que ja havia demostrat amb escreix ser un autèntic enamorat de l'escola romàntico-bohèmia, va voler que na Léonie veiés Barcelona durant la Diada de Sant Jordi; i quan el vam comprar semblava tonto...

Suposo que, com a bon aimador i patriota, li haurà explicat la llegenda amb tot luxe de detalls. Li deu haver dit allò del drac que atemoritzava una ciutat envoltada de muralles i de ben segur que li ha parlat del sorteig que es va fer per decidir qui d'entre els ciutadans seria sacrificat a la bèstia. Haurà pintat amb paraules una princesa lligada a un arbre que es lliberada in extremis per un cavaller grec de l'Àsia Menor de nom Georgeon, aquell que treballa la terra. Li haurà dit que el cavaller va matar el drac i que de la seva sang en va néixer un roser de roses roges, perquè el vermell és el color de la llibertat. Però li ha mentit.

Tots diem, sense saber-ho, una mentida en explicar el final de la llegenda de Sant Jordi, perquè el drac no és mort, és ben viu: encara dóna senyals de vida. El que passa és que els dracs postmoderns no tenen l'estil vehement dels dracs d'abans. No treuen foc pels queixals, però el seu alè és igualment fètid i les seves urpes igualment letals. Aquest cap de setmana ha mort el darrer exemple de drac fet a l'antiga (de dinosaure, per dir-ho en la terminologia científico-tècnica del nostre temps): Jean Marie Le Pen.

Sant Jordi ha alliberat París i l'ultradreta no passarà a la segona volta de les eleccions franceses. Però no, això seria una altra llegenda. La història, la narració verídica dels fets, ens diu que el dinosaure Le Pen ha fracassat, però l'ultradreta, present en el discurs de Sarkozy, encara dóna senyals de vida. El líder de la UMP és un drac neocon que no treu foc pels queixals però que ja ha fet servir l'aigua a pressió contra el poble. Le Pen ha fracassat, però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou amb matar el drac una vegada, cal matar-lo tots i cadascun dels dies de la nostra vida, perquè sempre reneix i es reencarna en mil formes diverses.

La llegenda és intemporal, no pas perquè es perdi en els orígens del temps, sinó perquè és present, és quelcom que es repeteix eternament. Cal explicar-la i repetir-la. Cal ara un nou Sant Jordi que mati altra vegada el drac i que ompli els Camps El·lisis de roses roges amb el nom de Ségolène.