Quan els investigadors dels anys que encara han de venir consultin les hemeroteques, trobaran que a gairebé totes les portades dels diaris del 17 d’abril de 2007 apareix la mateixa notícia: la matança de més de 30 persones en una universitat de Virgínia. Si són persones intel·ligents, també s’adonaran del terrible error que cometen la majoria de periodistes en tractar notícies com aquesta, veuran quines fal·làcies escriuen i en quins llocs comuns del pseudoprogressisme acaben caient. Tots els diaris, especialment els europeus, centraran la seva atenció en la proliferació d’armes de foc als Estats Units, com si aquest fos el problema.
D’entrada, tots els diaris són mentiders perquè només es recorden de les armes americanes quan hi ha una matança. És que no hi ha 200 milions d’armes als EUA la resta de dies de l’any? Només hi eren el 16 d’abril? Per ser justos, els altres 364 dies de l’any els mitjans de comunicació haurien de remarcar que cap dels posseïdors d’armes nord-americans no ha provocat cap matança. D’altra banda, les armes no maten ningú, són les persones que maten persones. De res no serveix limitar la tinença d’armes de foc, ja que algú que vulgui matar 30 persones trobarà sempre la manera. És per això que la segona esmena de la Constitució nord-americana reconeix el dret de qualsevol ciutadà a tenir armes. Prohibir les armes de foc seria una intromissió intolerable en la llibertat del americans que no solucionaria res de res.
A més, matances com la de Virgínia, ens haurien de fer veure que les armes no són el problema, sinó que són precisament la solució: Si els més de 30 morts haguessin dut armes a sobre, s’haurien pogut defensar i la matança no s’hauria produït. Com afirmen els crítics amb el sistema actual, la segona esmena hauria de ser revisada; però, no pas per revocar el dret a dur armes, sinó per convertir aquest dret en una obligació. Aquesta norma obligatòria s’hauria d’estendre, a més, a la resta de països, perquè ja se sap que els Estats Units és l’indret on la democràcia està més avançada.
Tots hauríem de dur armes de foc carregades, sempre i a tota hora, per tal de poder-nos defensar dels múltiples perills i enemics que ens assetgen constantment. No fer-ho, seria propi de covards. Esdeveniments recents, com l’anomenat ‘cas Tous’, posen de manifest la utilitat de dotar les nostres llars de bons sistemes de seguretat i evidencien la imperiosa necessitat de tenir armes a casa. Els americans ja estan aprenent la lliçó i aviat haurem de fer-ho també els europeus. Qui ens defensarà a nosaltres i les nostres famílies? L’Estat? La policia? No siguem innocents: Ningú no està en condicions d’afirmar que l’augment dels efectius policials es tradueixi en un augment de la seguretat i, en canvi, és absolutament cert que quantes més armes tinguem, més segurs ens sentirem. Els europeus hem d’abandonar d’una vegada per totes aquesta mentalitat funcionarial que ens fa pensar que l’Estat vetllarà per la nostra seguretat: En una societat autènticament liberal cadascú ha de poder defensar els seus béns i drets. Liderem, doncs, una nova revolució i exigim dels nostres governs el dret a anar armats sempre i en tot moment. A les armes, ciutadans!
«Per fer execrable el fanatisme n’hi ha prou amb retratar-lo.» Voltaire.
4 comentaris:
Iago Heston.
Està tan ben escrit que gairebé m'has convençut.
La realidad supera al arte. Publicado hoy en El País, sección Internacional:
"Si las armas estuvieran permitidas en el campus, esto no habría ocurrido"
El armero que vendió las pistolas a Cho comprobó sus antecedentes
Y. MONGE - Blacksburg
EL PAÍS - Internacional - 19-04-2007
Se siente apenado, pero en absoluto responsable de lo ocurrido. De hecho, las 32 vidas cosidas a balazos en la Universidad Politécnica de Virginia el pasado lunes no hacen sino reforzar su creencia: que todo el mundo debería de estar armado. "Si las armas estuvieran permitidas en el campus, esto no habría ocurrido. Quizá hubieran muerto una o dos personas, pero antes de que cayera la tercera, el asesino habría sido abatido por alguien con un arma".
Despejada la incógnita sobre la identidad del mayor asesino en masa en un tiroteo en la historia académica de Estados Unidos, los interrogantes se pusieron sobre quién había vendido las mortíferas armas. Siguiendo este razonamiento, puede que John Markell fuera ayer el hombre más buscado de la zona. Y no tuvo ningún problema en ser encontrado. Todo lo contrario. Ufano, Markell posó para las cámaras. A las puertas de su negocio -impidió cualquier filmación dentro del establecimiento, entre otras cosas porque comparte local con un prestamista de dinero a quienes los clientes se le escapaban por minutos ante la incómoda y acusadora presencia de las cámaras-, Markell declaraba: "No matan las armas, sino las personas".
Cincuenta y ocho años y una irrefrenable pasión por las pistolas -lleva una al cinto- y la Segunda Enmienda de la Constitución estadounidense, que reconoce el derecho del pueblo a poseer y portar armas. El propietario de Roanoke Firearms, a unos 50 kilómetros del campus, supo el lunes que su negocio había vendido la Glock 19 a Cho Seung-hui. "Fue una venta corriente a un chaval corriente", dice Markell.
Cho presentó su carné de conducir, una chequera que verificaba su identidad y su dirección y su tarjeta de residencia en EE UU. Una llamada al ordenador de la policía estatal es el último paso para asegurarse de que el futuro comprador no posee un expediente criminal ni psicológico. Cho no los tenía, ambos estaban limpios. En febrero, compró la Walther P22, y el 13 de marzo, un mes después, el lapso de tiempo exigido por el Estado de Virginia, pagó 571 dólares por la Glock y 50 balas de munición 9 milímetros (conocidas como full metal jacket, porque no se expanden al entrar en contacto con el cuerpo y son las ideales para disparar sobre un objetivo concreto), impuestos y cargo por llamar a la policía incluidos. "Éste es un país de armas", explica el dependiente que puede que le vendiera el arma a Cho. Dentro del establecimiento, nadie quiere identificarse. Pero todos están orgullosos del trabajo que realizan: "Armar al pueblo", según su definición y ajustándose a la ambigua Segunda Enmienda. "Mire, señora", explica con paciencia el dependiente, un tipo enorme, perilla perfectamente afeitada, sentado con las piernas bien abiertas, "si no fuera por mi derecho a armarme, yo hoy hablaría con acento británico y usted en alemán".
La referencia a varias guerras en distintos siglos es banal comparada con la siguiente tesis. "Los europeos son incapaces de entender qué pasa en este país. Es como si yo le intentara explicar a usted cómo se tiene un hijo". "¿No puedo, verdad?", pregunta. "Pues dejen de intentar averiguar cómo pensamos aquí".
Vaja, vaja... pel que diu El País, sembla que el meu irònic retrat no podia ser més encertat.
Mr Blair! Queen Elizabeth! Revoqueu l'Acta d'Independència! Les colònies no es saben governar soles!
Publica un comentari