La lliçó d'anatomia

Com és ben sabut per aquells que em coneixen, diversos membres de la meva família imparteixen classes de literatura. A primera vista, aquesta circumstància implicaria que haguéssim tingut l’oportunitat de freqüentar assagistes i poetes, però com que els meus familiars sempre han sentit una irresistible inclinació cap al naturalisme, hem tingut més relació amb els professionals de la medicina, de la biologia, de la prostitució i d’altres ciències empíriques que no pas amb els de l’escriptura. Entre totes aquestes amistats, tan diverses com edificants, destaca un curiós personatge: la doctora Melissa T, metgessa forense de l’Hospital Clínic de Barcelona. Si fins ara no us havia parlat mai d’ella era simplement perquè feia temps que no en sabíem res de res. L’altre dia, però, va sonar el telèfon i en despenjar-lo vaig escoltar la seva veu de timbre lleugerament metàl·lic: ‘Has de venir al Clínic ara mateix! Tinc una cosa que no et pots perdre.’ No m’ho vaig pensar dues vegades: vaig sortir de casa i vaig pedalejar frenèticament cap a l’hospital.

En arribar-hi, em van informar que la metgessa T m’esperava al soterrani, al dipòsit de cadàvers. El darrer cop que m’havia citat en aquell lloc era per ensenyar-me un mort que tenia convulsions; un fenomen molt curiós que ella havia denominat ‘espasmes cadavèrics’ i al qual havia dedicat la seva tesi doctoral, una obra que s’allunyava dels camins del naturalisme per endinsar-se en els confusos viaranys de la novel·la gòtica.

Aquest cop, però, el motiu de la visita semblava molt més prosaic: Sobre una taula d’acer hi havia el cos d’un home de mitjana edat que presentava diverses contusions. ‘Mentre creuava el carrer Mandri un cotxe l’ha atropellat, sembla que intencionadament’, va dir Melissa tot agafant unes pinces metàl·liques amb una mà i obrint la boca del cadàver amb l’altra. Mentre furgava dins la cavitat bucal del mort em va fer un gest amb al cap per dir-me que m’hi atansés. Amb les pinces, que semblaven talment una extensió dels seus dits llargs i ossuts, va aixecar la llengua del cadàver i em va mostrar una mena de protuberància grogosa. ‘Ho veus?’, va dir, ‘no et sembla sorprenent?’. Com que va veure que els meus coneixements d’anatomia eren força limitats, em va explicar: ‘Aquí és on hi hauria d’haver les glàndules salivals sublinguals, però aquest home hi té la vesícula biliar! L’hauria de tenir a tocar del fetge i no sota la llengua!’

Vaig preguntar a Melissa si creia que aquell manierisme d’estil que presentava el cos l’ajudaria a esbrinar el perquè de l’atropellament. ‘Aparentment no’, va respondre, ‘però mai no se sap... res no és perquè sí. De moment sabem que duia una vida normal, que no tenia enemics, ni deutes, ni amistats perilloses... Ideològicament es definia d’esquerres, tot i que era amant dels acudits que només agraden a la dreta i també de la majoria de propostes d’aquesta. Tots els seus coneguts coincideixen en parlar bé d’ell, però esmenten un defecte insuportable: no tolerava la bondat. Quan escoltava algú que parlava de bona voluntat i feia propostes constructives, sentia la imperiosa necessitat de rebatre tots els seus arguments. Era capaç de criticar durament tots els escriptors, malgrat que mai no havia escrit ni una línia, així com també tots els pintors, tot i no haver tingut mai un pinzell a les mans. Fa només dos dies havia discutit amb la seva dona pel resultat de la primera volta de les eleccions franceses: Resulta que ell preferia Sarkozy perquè no podia suportar que Royal defensés uns valors més nobles. És clar que tot això és comprensible, inclús perdonable, si tenim en compte que les seves glàndules sublinguals no segregaven saliva, sinó bilis [...]’

Si no us he parlat mai de Melissa T és perquè, en el fons, m’avorreix. Quan parla dels seus casos sempre acabo desconnectant i posant-me a observar els detalls del decorat: és el triomf de l’esteticisme sobre el naturalisme. I resulta que en aquests detalls decoratius hi ha sovint veritats més profundes que les de les explicacions científiques de la doctora T. L’altre dia, per exemple, mentre m’explicava tot això d’aquest mort tan curiós, vaig adonar-me que hi havia una petita tarja a terra. Vaig recollir-la i va resultar ser un carnet de militant de Ciutadans, Partido de la Ciudadanía. ‘No sabia que militessis en un partit polític’, vaig dir a Melissa mentre li mostrava el carnet. ‘Ah! No, no és meu’, va contestar la doctora T, ‘és d’ell’, i va assenyalar el cadàver.