La força civilitzadora de la hipocresia

Aquest any he triat el Senyor Parellada per celebrar l’equinocci de primavera i precisament avui tenia pensat trucar al restaurant per reservar taula, però feia tan bon dia que he decidit fer la reserva en persona. Així és que aquest matí, tan bon punt he acabat l’examen de fotografia, he agafat la bicicleta i he anat pedalant a ritme de marquès fins al Born: He travessat el carrer Escudellers i la plaça George Orwell, amb aquell encant tercermundista que només tenen indrets que no són dels tercer món; he saludat les estàtues d’Atenea i Hermes que presideixen la placeta de la Verònica i he enfilat el carrer Cervantes fins la plaça de Sant Miquel, des d’on s’endevina la plaça de Sant Jaume i la Generalitat, que sembla una copia a escala reduïda el palazzo Farnese. He baixat veloç per Jaume I, he creuat la Via Laietana i, ja anava a deixar-me anar carrer Argenteria avall, quan m’ha semblat veure algú conegut en una vorera del carrer de la Princesa. Era en Càndid que sortia d’una botiga de màscares i, si jutgem per la quantitat de bosses i capses que traginava, havia acabat amb les existències de l’establiment. Anava tan carregat que no m’ha vist fins que no m’ha tingut davant dels nassos.

‘Tu tens menys de 25 anys, oi?’, m’ha preguntat sense ni tan sols tornar-me la salutació. He contestat que sí, que en tinc 23. ‘Doncs té, un regal’, ha dit en Càndid, i m’ha donat un dels paquets que duia. Evidentment, era una màscara. Una màscara veneciana preciosa, per cert. ‘Però, si el Carnaval ja ha passat!’, he dit jo, ‘per què em fas aquest regal?’ ‘Els regals s’accepten o es refusen’, m’ha contestat en Càndid, ‘però mai no es pregunta el perquè. No obstant, i sense que serveixi de precedent, si m’acompanyes a esmorzar t’ho explicaré.’ I així en Càndid m’ha fet retrocedir fins a aquell cafè del carrer Dagueria on fan un pastís tatin extraordinari.

‘He decidit que regalaré una màscara a tots els meus amics que tinguin entre 15 i 24 anys’, m’ha explicat en Càndid quan ja estava ben aposentat en un dels sofàs del cafè, ‘em temo que la sinceritat és el més pervers dels vicis que afecten la vostra generació. Ahir vaig llegir un estudi recent on es deia que els joves espanyols d’avui es consideren consumistes, materialistes, egoistes, acomodaticis i poc o gens disposats a fer res per millorar el món en que els ha tocat viure.’ ‘I per què ens regales màscares’, he preguntat jo, ‘perquè no ens espantem en mirar-nos al mirall?’

‘No!’, ha exclamat ell, ‘per no espantar-me jo en veure-us la cara! Perquè, pel que diu l’estudi, està vist que vosaltres no us espanteu gens ni mica. No us costa gens reconèixer tots aquests defectes, els admeteu amb total sinceritat. I a mi em sembla que aquesta sinceritat no és altra cosa que l’avantcambra de la complaença i de l’orgull’, ha pontificat en Cànid amb la retòrica setcentista que el caracteritza. Jo li he dit que no n’hi havia per tant, que de gent consumista i egoista n’hi ha hagut sempre. ‘Si, però abans se n’amagaven i ara no’, ha respost en Càndid, ‘ara és socialment habitual, aviat serà socialment acceptable per acabar essent socialment elogiable. La sinceritat és per norma general una virtut, però reconèixer els propis vicis no els excusa. Cada cop és més comú escoltar algú que et diu: “X només mira per a ell, és egoista, materialista... però no se’n amaga.” I t’ho diuen com una virtut! Si en realitat és un defecte!

Aquesta sinceritat s’encomana i ben aviat estarà ben vist ser un consumista gens interessat en millorar les coses. La hipocresia és un antídot contra l’expansió d’aquest mal. La hipocresia és una pràctica molt saludable, perquè si tots fóssim igual de sincers jo hauria d’acabar dient que sí que vull millorar el món i que potser el primer pas a fer seria tallar el cap a uns quants d’aquests que només miren pel seu propi interès. Però com que no voldria arribar a aquests extrems us regalo unes màscares i us demano de tot cor que confieu en la força civilitzadora de la hipocresia.’ I després de dir això, ha canviat hàbilment de conversa i m’ha explicat coses tan interessants que no es poden escriure en aquest blog.

Dir el que un pensa no vol dir pensar bé.