Joie de vivre

Arran de la publicació del meu escrit sobre la força civilitzadora de la hipocresia, la Gemma va insistir que volia conèixer en Càndid, aquest amic meu tan interessant. Com que les seves ordres són desitjos per a mi, no vaig dubtar ni un moment en organitzar una vetllada a tres bandes: la Gemma, en Càndid i jo. Vaig reservar taula per a tres al Gran Cafè del carrer Avinyó, perquè sé que en Càndid es troba molt còmode en aquests ambients lleugerament decadents de mobles arrodonits de fosca fusta gastada, de sostres alts, de pesades cortines, de llum vacil·lant i esmorteïda. Si a això hi afegim que el fred d’aquests dies ens permetia dur els nostres ja famosos i llargs abrics negres, la soirée no podia presentar-se més perfecta. Quan vam arribar al restaurant en Càndid ja ens esperava a la porta i només veure’l vaig saber que aquella nit les coses no anirien del tot bé.

Per començar, aquell vespre l’enginy i la bellesa de la Gemma estaven molt per sobre els límits que aconsella la prudència i, per acabar, en Càndid es va mostrar més seductor del que en ell és habitual. No sé com s’ho va fer, però va aconseguir conduir tota l’estona la conversa per on més li convenia: música, pintura, literatura, filosofia... tot de temes inútils sobre els quals un llicenciat en dret com jo no pot dir ni una sola paraula. Ells dos reien, gesticulaven, bevien chardonnay com si fos aigua... i jo allà, com un estúpid, sentint que totes les mirades del restaurant es clavaven a la meva esquena.

Vaig aguantar així un plat, dos plats, però a les postres vaig dir prou i em vaig esforçar en cos i ànima a canviar el tema de la conversa per un que no es prestés tant a metàfores i dobles sentits. El meu objectiu era que en aquella taula es parlés de política. A més, jo sabia com n’estava de furiós en Càndid amb l’oposició que està fent el Partit Popular i vaig pensar que si parlàvem de política s’enervaria primer, mostrant una agressivitat gens seductora, i després s’obnubilaria, es refugiaria en els seus pensaments i s’oblidaria dels grans ulls blaus i dels tirabuixons ingràvids. No em va costar gens desviar el tema de la conversa, però les coses no van anar com jo havia planejat: En Càndid va enfocar l’assumpte de la crispació amb una bonhomia inusual i va dir:

-En la meva opinió, el que li passa a la dreta espanyola és que pateix d’un excés de seriositat. De fet, és una teoria que he estat elaborant d’uns anys ençà: ja en època d’Aznar vaig pensar que ens haguéssim estalviat força maldecaps si algú hagués curat a temps l’úlcera d’estómac del president. I el que està passant ara confirma les meves hipòtesis: estan enfadats, no somriuen, són uns autèntics pessimistes. De fet, el pessimisme és un dels possibles pares de la ideologia conservadora –i aquí va abaixar la veu i va fer aquell posat seu de nen que és a punt de fer una entremaliadura- quan un és de dretes, un té molt clar qui és la seva mare, però el pare sempre costa una mica més de trobar... Bromes a part, és cert i comprovable que qualsevol visió conservadora del món parteix de la idea que tots som uns mal parits i que tot és a punt de desfer-se en mil bocins. Si un, a més de conservador, és espanyol, sempre és Espanya la que és a punt de desfer-se en mil bocins, perquè ja se sap que “tot” i “Espanya” són sinònims, és una qüestió hegeliana que seria de mal gust tractar a les postres... Per tant, el millor antídot contra la dreta espanyola és l’alegria, la bohèmia, la joventut, la creativitat, l’enginy... Hem d’encomanar-los la nostra joie de vivre o, com a mínim, no deixar que ens la prenguin.

D’aquí en Càndid va enllaçar amb el modernisme, i amb Taine i després amb el romanticisme i... què sé jo! El que si sé és que la seva manera de flirtejar amb la Gemma era escandalosa, gairebé tan escandalosa com la manera en què la Gemma flirtejava amb ell. I, a sobre, el meu coulant de xocolata no feia allò per al que va ser inventat: couler. El món a l’inrevés: en Càndid em pren la nòvia i el meu coulant no coule. Em vaig aixecar i vaig anar fins al lavabo fermament decidit a tallar-me les venes. El que passa és que el suïcidi és una de les poques coses que un cop fetes no es poden explicar, si estan ben fetes és clar, i jo ni sé fer les coses mal fetes, ni sé fer les coses sense explicar-les després. Així és que em va semblar molt més assenyat tornar a la taula, acomiadar-me i marxar. Però quan vaig entrar altre cop a la sala vaig adonar-me que els que havien marxat eren ells, i sense pagar el compte! Sens dubte a en Càndid li sobra allò que a d’altres els falta: En podríem dir cara dura, però en honor seu en direm joie de vivre.