La mirada de la Mariscala

Avui us proposo fer un viatge en el temps i l’espai. Per una estona traslladem-nos a Viena, a mitjans del segle XVIII, quan la ciutat era la capital de l’Imperi Austro-hongarès i una de les Corts més refinades d’Europa. Però no, no és al Palau de Schönbrunn on vull anar, ni tampoc a l’Òpera, ni al Pràter, sinó a una fonda als afores de la ciutat. Tot just s’ha fet de nit i a la sala de la fonda només hi ha tres persones: un parell de joves de vint anys abraçats al centre de l’estança i al fons una dona propera als quaranta que contempla per darrera vegada els joves enamorats abans de sortir per la porta. Tots tres van estranyament ben vestits per trobar-se en una fonda i és que no pertanyen pas a les classes populars. Els joves són el comte Octavian Rofrano i Sophie von Faninal, filla d’un ric burgès de Viena. La dona que els contempla és Marie Theres, Mariscala del Camp, princesa de Werdenberg. Els ulls de la Mariscala brillen amb espurnes humides, diríeu que s’ha emocionat... potser el seu pensament, com el nostre, ha volat uns instants cap al passat.

Sí. La Mariscala pensa en un viatge que va fer a Londres anys enrere i recorda especialment una vetllada al Covent Garden, el vespre que Handel va estrenar Alcina, una de les seves darreres òperes. Alcina és la malvada i bellíssima bruixa que atreu els cavallers al seu reialme per convertir-los en animals fins que un dia comet l’error d’enamorar-se d’un dels herois, Ruggiero, que acaba destruint els enganys de la maga, deixant-la sola i abandonada. La Mariscala recorda l’estranya sensació que va envair-la aquell vespre: No podia evitar sentir compassió i simpatia per Alcina, malgrat que la maga era tramposa i assassina. Aquell sentiment va espantar-la i el culpable de tot plegat, Handel, era allà, al fossar de l’orquestra, dirigint l’espectacle des del clavecí, talment com un nigromant al mig dels seus encanteris.

Ara la sensació que envaeix la Mariscala és la mateixa, però ja no se li fa estranya, sinó que la comprèn perfectament. Ara entén que aquella nit a Londres, Handel també estava espantat davant d’Alcina perquè hi havia posat massa de part seva. Igual que el seu personatge, Handel sabia des del primer moment que el món de màgia que havia creat estava condemnat a desaparèixer quan caigués el teló. Alcina és l’única que té clar des del principi que Ruggiero acabarà abandonant-la, per això desperta compassió i simpatia.

De sobte algú interromp els pensaments de la Mariscala: és un dels seus patges que tiba lleugerament la màniga del seu vestit per indicar-li que el carruatge ja és a punt. La dona sospira i pensa que ja comença a tenir símptomes de vella estúpida: “Marie Theres, per què t’has posat a pensar en aquell vespre al Covent Garden? Ah, records... però no! És clar! La compassió per Alcina era profètica perquè des del primer moment jo també sabia que Octavian acabaria abandonant-me. Sabia que aquest moment arribaria, però tan d’hora... Ah! La vida és així, no ens la creiem fins que no ens passa per sobre. El temps, aquesta cosa estranya...”

“I pensar que fa uns dies aquest jove que ara abraça Sophie encara era el meu amant! Demà farà una setmana que el meu cosí, el baró Ochs von Lerchenau, va venir a dir-me que es casava i que l’escollida era Sophie, la filla de von Faninal, el ric comerciant que aspira a formar part de la noblesa. Ochs doblava la noia en edat, però li era igual... havia vingut a demanar-me que escollís qui havia de ser el Cavaller de la Rosa, el noi encarregat de dur la rosa de plata a Sophie com a símbol del compromís del baró Ochs. I jo vaig proposar Octavian... ah! Sabia que alguna cosa així passaria i aquella nit vaig despertar-me sobresaltada i vaig aturar tots els rellotges del palau. Només els va caldre una mirada i unes paraules per enamorar-se, els joves són així... i els ha faltat temps per capgirar-ho tot i acabar trencant el compromís amb Ochs. Jo he arribat a temps, a temps per impedir-ho, per recuperar Octavian... però no ho he fet, perquè l’estimo i això avui, o demà o qualsevol dia, havia de passar.”

I Marie Theres, Mariscala del Camp, princesa de Werdenberg, surt per la porta precedida dels seus patges que porten grans torxes i deixen l’estança en penombra. Octavian i Sophie, finalment sols, es fonen en un petó. Tots dos recordaran sempre la Mariscala amb gratitud. La noia, però, creu haver vist alguna cosa estranya en l’última mirada de la dona, alguna cosa així com un punt de supèrbia. Sigui com sigui, Octavian ara és seu... Sí! Però la Mariscala es queda amb una part d’Octavian que ella mai no tindrà, potser és d’aquí que prové l’orgull de la seva mirada.

En la mirada de la Mariscala hi ha la tristesa per tot allò que perd i la satisfacció per tot allò que ha tingut. Com el d’Alcina, el seu és un món que s’esfondra, que fa aigües per tot arreu. Ella aviat serà una vella aristòcrata en un món regit per burgesos, no és casual que Octavian l’hagi abandonada per la filla d’un comerciant. Està bé que les coses siguin així, perquè el vell món havia perdut el seu sentit i calia deixar pas al nou. S’esdevé, però, que en tots els canvis, en totes les revolucions, per bones que siguin, sempre es perd alguna cosa, de vegades molt valuosa. Tornem ara al segle XXI: ¿No teniu la impressió que vivim de la reverberació de la Bellesa morta talment com si rebéssim la llum d’un estel desaparegut fa temps? És una impressió decadent i equivocada, però alguna cosa hi ha en la mirada de la Mariscala que nosaltres no tindrem mai.

Imatges, a més de paraules:

Alcina

Der Rosenkavalier

Per saber-ne més:

HANDEL, GEORGE FRIDERIC, Alcina, Renée Fleming, Susan Graham, Natalie Dessay i altres. Les Arts Florissants. William Christie. Erato.

STRAUSS, RICHARD, Der Rosenkavalier, Elisabeth Schwarzkopf, Christa Ludwig, Teresa Stich-Randall i altres. Philharmonia Chorus & Orchestra. Herbert von Karajan.