La lengua de todos

Ho diré sense embuts: Estic absolutament d’acord amb el decret del Ministeri d’Educació que preveu fer una hora més de classe de castellà a la setmana. És més, espero que aquest decret s’apliqui de forma immediata a Catalunya i voldria que la seva aplicació fos retroactiva, és a dir: que ens obliguin a tots a tornar una hora a la setmana a l’escola a aprendre castellà. Dient això, sé que molts em titllaran d’espanyolista, de botifler, d’anticatalà i de tot el que calgui, però m’és ben igual perquè he arribat a la convicció que entre Catalunya i Castella hi ha un problema comunicatiu greu.

Comprovar el que dic és senzill: n’hi ha prou amb escoltar els debats del Congrés. En fer-ho veurem com els diputats catalans tenen serioses dificultats per parlar en castellà, la llengua de tots. Parlen engolats, s’entrebanquen i, de tant en tant, se’ls escapa alguna paraula catalanitzada. Això no obstant, no voldria promoure l’auto-odi i més quan altres pobles d’Espanya tampoc no són gaire hàbils a l’hora de parlar en castellà. Els gallecs tenen problemes amb els temps verbals, fan servir el lèxic amb poca cura i tendeixen a col·locar els pronoms a la manera barroca; els canaris cauen en un horror vacui verbal que costa de lligar amb l’aridesa castellana i fins i tot els andalusos, tantes vegades considerats el paradigma de la hispanitat, no s’acaben de familiaritzar amb la retòrica de la villa y corte. Per tant, aquest decret és necessari per a la majoria dels ciutadans de l’Estat.

Tot i així, no voldria semblar dogmàtic, ja que penso que hi ha excepcions: Els bascos són l’altra cara de la moneda d’això que acabo de dir. Heu escoltat mai com s’expressen a la tribuna d’oradors? Parlen amb una elegància, una sobrietat i una adustesa admirables. En la manera de parlar, castellans i bascos són, sens dubte, pobles germans. Potser és per això que, en el fons i malgrat les diferències aparents, s’entenen tan bé. Els catalans no sabem parlar correctament el castellà, és per això que Catalunya no té el concert econòmic del que gaudeix el País Basc. Si Catalunya demana el concert econòmic se li contesta que no pot ser, que generalitzar el règim de concert és acabar amb l’Estat; però aleshores, com és que es concedeix a Euskadi allò que no es concedeix als demés? Està clar que no ens entenem. Crec sincerament que és una simple qüestió lingüística.

No faltaran, és clar, aquells que em diguin que no, que el País Basc gaudeix d’un sistema de finançament especial perquè així ho preveu la Constitució i que la Constitució així ho preveu per raons històriques. Però, quines són aquestes raons històriques? Doncs que quan Catalunya tirava del carro de l’Espanya liberal, el País Basc va optar per recolzar les guerres carlines. O sigui que la raó històrica és haver estat absolutista en ple segle XIX, és haver estat més carca, retrògrad i carpetovetònic que ningú.

D’altres, més sincers, diran que no cal tirar tan enrere, que n’hi ha prou amb mirar el present: Amb una banda terrorista matant a tort i a dret durant 40 anys, qui s’atreveix a tocar el concert econòmic d’Àlaba i Navarra? Qui gosa dir que no a l’extensió d’aquest concert a Biscaia i Guipúscoa? Qui és el valent que construeix una central nuclear al País Basc? I després s’omplen la boca dient que no hi haurà negociació política! Fa dècades que l’Estat espanyol cedeix constantment davant el terrorisme concedint les peticions fetes amb la pistola damunt la taula i negant aquelles que són fruit del diàleg, l’entesa i la paraula. Només cal veure les enquestes del CIS: El govern Zapatero ha sofert més desgast amb la negociació de l’Estatut que amb la ruptura de la treva per part d’ETA. L’opinió pública espanyola digereix millor una bomba a Barajas que la negociació d’una llei orgànica. La conclusió és la mateixa que si fem l’anàlisi històrica: A Espanya és el més bèstia qui se surt amb la seva.

La qüestió, ja sigui actual o històrica, contínua essent una qüestió lingüística. N’hi ha prou amb analitzar el llenguatge per adonar-nos que els bascos són profundament castellans, que formen part d’una única comunitat lingüística perfectament estructurada. No em refereixo només a la llengua castellana, no... en la majoria dels casos a castellans i bascos no els cal ni parlar per entendre’s, en tenen prou amb el llenguatge ‘no verbal’.

Tot això, però, són només suposicions malèvoles, ja que jo continuo pensant que la base del problema està en el nostre coneixement deficient del castellà i, per tant, reitero el meu suport a la proposta del Ministeri. Friso per dominar el castellà a la perfecció i veure com aleshores se’ns concedirà tot el que s’ha concedit a qui ja el domina. A la vegada, ho confesso, tinc por: i si quan sapiguem parlar en castellà continuen sense fer-nos cas? Haurem d’utilitzar el llenguatge no verbal dels castellans i els bascos? Això sí que no podrà ser... perquè els catalans no podem deixar de ser-ho. Per molt que ens hi esforcem mai no dominarem l’idioma del garrot, la veritable lengua de todos. Abans de ser com ells, deixarem de ser.