Els primers dies a Venècia van ser meravellosos: el Sol lluïa amb força perquè bufava vent del nord, un aire glacial que purificava els porus de la pell i escombrava els núvols que es formaven sobre el cel de la Llacuna. Domenico i jo vam aprofitar per conèixer a fons la ciutat abans no arribessin les allaus de prínceps i artistes estrangers que venien a passar el Carnaval. Vam visitar un taller de pintura on ens van sorprendre els quadres d’un aprenent de pintor: Antonio Canal, es deia, però com que era el més jove del taller, tots l’anomenaven Canaletto. També vam ser a l’Ospedale della Pietà, on mossèn Vivaldi havia muntat una orquestra extraordinària amb les noies orfes de la ciutat. Tot i que la sensació musical d’aquell mes de febrer a Venècia va ser l’òpera que un jove músic alemany, Handel, havia estrenat al teatre de la Fenice.
Poc temps després, però, Venècia es va omplir de gom a gom: les gòndoles xocaven les unes amb les altres, els canals estaven bruts, els robatoris i els duels es multiplicaven i era impossible fer un pas sense ensopegar amb algun borratxo o algun busca brega: Havia arribat el Carnaval. Com que les zones més cèntriques de la ciutat eren intransitables aquells dies, Scarlatti i jo vam buscar refugi a l’altra banda del pont de Rialto. Va ser en una taverna d’un d’aquells barris oblidats on vam conèixer un curiós personatge: un home de quaranta anys que n’aparentava seixanta i que va accedir a explicar-nos la seva història a canvi d’uns quants gots de chianti.
El seu nom era Bartolomeo Cristofori i de jove havia estat un reputat cantant, la millor veu de tenor de tota la República Sereníssima, de tot Itàlia, si voleu refiar-vos de les seves paraules. Temps enrere, no hi havia festa a la ciutat a la qual Bartolomeo no fos convidat a canvi d’exhibir les seves habilitats líriques. Quan ell cantava els ocells emmudien, els rius s’aturaven, el vent deixava de bufar i les onades es distreien i no eren capaces de trobar el camí fins a la platja. Tan extraordinària era la seva veu que tots els teatres volien contractar-lo i ben aviat es va convertir en un dels homes més rics d’Europa i es va fer construir una preciosa vil·la als afores de la ciutat.
Un dia, però, poc abans d’una actuació, Bartolomeo va adonar-se horroritzat que s’havia quedat sense veu. Podia parlar, sí, però quan intentava cantar la veu se li esquerdava i semblava desfer-se en mil bocins. De primer, va pensar que seria un mal passatger i que en pocs dies tornaria a tenir la mateixa veu. Però els dies passaven, i els mesos, i la veu no tornava. ‘Creieu-me quan us dic que vaig fer tot el possible per recuperar-la’, ens deia el bon Cristofori aferrat al seu got de vi, ‘Vaig dilapidar la meva fortuna oferint diners a tot aquell que pogués donar-me una solució. Vaig vendre la vil·la, els mobles, els tapissos, els quadres, les joies... però ni totes les riqueses del món són suficients per comprar la plenitud de la veu humana.’
'Després de comprovar que cap dels remeis miraculosos que m’oferien era capaç de guarir-me, vaig arribar a la conclusió que algú m’havia robat la veu. Algú altre tenia la meva veu, havia de ser en algun lloc, perquè una cosa tan bella no pot desaparèixer sense deixar ni rastre. Així és que, arruïnat com estava, vaig començar a viatjar com un captaire enfollit buscant la meva veu pel món: Dormia molt poc, gairebé no menjava, en tenia prou d'escoltar atentament els sons que es creuaven al meu camí, la meva voluntat em sustentava. Només duia amb mi una gran caixa de fusta per ficar-hi la meva veu un cop l’hagués trobada.’
'Recordo el cop que vaig tornar a sentir-la, passejant per Roma: provenia d’una petita església situada al fons d’un carreró. Vaig anar cap al temple exaltat, però en acostar-m’hi vaig adonar-me que el so que jo havia cregut ser la meva veu provenia en realitat del campanar. Al principi em vaig desanimar, però aquell so era tan meravellós que vaig decidir guardar-lo dins la meva caixa de fusta. Fins llavors només havia tingut oïdes per a la meva veu i mai no m’havia aturat a escoltar el cant de les campanes. Vaig pensar que el mateix m’havia passat amb tots els altres instruments, així és que vaig anar guardant tots els seus sons dins la caixa: les notes del violoncel, els acords de l’orgue, les escales del clavecí, els trinats de les flautes i els oboès, el redoblar dels timbals, les fanfàrries de les trompetes i els corns de caça, el pizzicato dels violins, el dringar dels picarols i els arpegis de les arpes.’
Anys més tard, quan ja havia reunit el so de tots els instruments, em va semblar tornar a sentir la meva veu, mentre caminava de nit sota els pins del golf de Nàpols. Però el so no era sinó el cant d’un ocell, un rossinyol, bressolat pel baix continu de les onades. Aquest nou desencís va entristir-me, però el cant del rossinyol acompanyat pel mar era tan meravellós que vaig decidir guardar-lo dins la meva caixa de fusta. Havia buscat la meva veu entre els instruments fets pels homes i m’havia oblidat dels sons de la Natura, que és l’instrument dels déus. Així és que vaig anar guardant tots els sons de la Natura dins la caixa: el cant nocturn del rossinyol i el cu-cut, la veu matinera de l’alosa que posa fi a les nits de passió, el braol de les onades, l’udol del vent, el repic de la pluja, el batre de la calamarsa... Però, quin d’entre aquests sons era comparable a la meva veu perduda? Cap.’
'Vaig pensar que havia buscat en els instruments, en els animals i en les forces de la Natura i què és tot això si ho comparem amb les passions que agiten l’ànima humana? Així doncs, vaig prosseguir la meva recerca entre els homes i les dones i vaig adonar-me que també hi havia molta bellesa en la seva manera de parlar, de cridar, de sanglotar, de plorar, de riure, de sospirar, de xiuxiuejar, fins i tot en la seva manera de callar. Tot això també vaig posar-ho dins la meva caixa. Havien passat molts anys des que havia començat els meus viatges quan, finalment, amagada entre les converses dels homes i les dones, vaig trobar la meva veu perduda. Vaig perseguir-la, vaig atrapar-la, la tenia fortament agafada i l’anava a ficar dins la caixa de fusta però hi havia posat tantes coses que no hi quedava lloc per a ella. Aleshores, la meva veu va dir-me: “Deixa’m marxar. Quan em tenies només t’escoltaves a tu mateix i estaves sord per a la música dels altres. Només ara t’adones de tot el que et perdies. Jo no puc tornar amb tu, vaig fugir per sempre. Ara et toca cantar amb els dits.”
En sentir això, Domenico i jo ens vam mirar estranyats l’un a l’altre, dient-nos amb els ulls que el bon Bartolomeo ja havia begut massa i desvariejat encara més i que potser ja era l’hora de dur-lo a dormir. ‘No, no m’he tornat ximple’, va dir-nos l’home, ‘seguiu-me’ i, fent un gest amb la mà, es va alçar de la cadira i va sortir de la taverna. El vam seguir fins a una casa esgavellada del fons del carreró. Va obrir la porta amb mà tremolosa i va pujar a grans passes les escales fins a les golfes. ‘Mireu, la meva caixa de sons, aquí la teniu’, va dir.
Efectivament allà hi havia una gran caixa de fusta amb potes també de fusta. ‘Aquells que no tenim veu’, va continuar Bartolomeo, ‘hem de cantar amb les mans’ i, atansant-se encara més a la caixa, va començar a tocar-la amb les puntes dels dits. Scarlatti i jo vam escoltar com de la caixa sortia el so dels violins, del clavecí, de la flauta, del cu-cut, de les onades, dels timbals, del vent, del riure, del plor... i tot allò que Bartolomeo Cristofori hi havia anat ficant durant anys. Sense saber-ho, acabàvem d’assistir al naixement del piano.
0 comentaris:
Publica un comentari