El mal anglès

Tot el que sé ho dec al Cola-Cao. Des de ben petit, la meva principal font de cultura han estat els innombrables llibres que hi ha a casa, i sóc incapaç de fullejar-los sense una gran tassa de Cola-Cao entre les mans. No es tracta de llegir llibres: Jo llegeixo llibres al sofà, al llit, al cotxe, a l'avió, a la platja... on sigui. Fullejar és una cosa ben diferent: és anar passant les planes sense ordre ni objectiu, deixant que el seu contingut vagi entrant a poc a poc, al ritme del Cola-Cao. Els llibres que més m'agraden per a aquests moments són els que tenen fotografies o gràfics, de to divulgatiu i lleugerament enciclopèdic. Llibres com l'Atlas Histórico Universal, l'Aeroguía del litoral de Galicia, las Receptes de Vedella i Bou de l'Àvia, l'Oxford Companion to Music, Tot Catalunya, el Formulario del Pastelero...

Un dels "llibres Cola-Cao" que ha estat objecte del meu estudi més vegades és el dels 1000 personatges del segle XX, que El País donava per fascicles els diumenges a principis dels 90. Fullejant-lo vaig anar familiaritzant-me amb les cares més famoses del segle passat, algunes de les quals continuen essent actuals avui dia. Recordo una fotografia de Jane Goodall, la zoòloga britànica que amb menys de 30 anys va demostrar que l'home no és l'únic animal que fabrica eines, que adapta el medi a ell en lloc d'adaptar-se al medi. Era una foto feta a finals dels 80, quan tenia poc més de 50 anys.

Fa un parell de dies que Jane Goodall va passar per Barcelona i, per tal que en quedés constància, va deixar-se veure a La Nit al Dia, perquè ja se sap que Catalunya no se'n va a dormir abans que la senyora Terribas li doni el vist-i-plau. La imatge de Jane Goodall gairebé no ha canviat en els darrers 20 anys, continua tenint aspecte de dama anglesa que sembla completament incapaç de conviure amb goril·les a la intempèrie durant anys. Veient-la, hom diria que no s'ha mogut mai de Mayfair i que el més salvatge que han vist els seus ulls és la campanya de Dorset. I, no obstant això, viu a l'Àfrica, parla amb entusiasme de la Natura en estat pur i ara va pel món conscienciant tothom de l'enorme necessitat de salvar el planeta i redimir la pobresa, tot en una mateixa acció.

No és que Jane Goodall nasqués en el lloc equivocat, tot el contrari: és anglesa de cap a peus. El que passa és que els anglesos, com molt bé diu Virginia Woolf, estan afectats d'un mal terrible i incurable: l'amor per la Natura. Aquells que caminant de nit per Londres s'hagin creuat amb una guineu (cosa força habitual), sabran de què parlo. Jane Goodall és descendent d'aquesta estirp d'homes i dones enamorats de les coses que creixen.

Una estirp que es remunta a l'època en la que, mentre Molière feia teatre de saló i Calderón obres amb regust a cera, Anglaterra sucumbia a l'explosió passional i carnal del teatre de Shakespeare. Després vindrien Locke, Newton i Hume a parlar d'una filosofia empirista i vital, contraposada a les especualacions metafísiques de Descartes, Leibniz i altres pensadors coninentals. Va ser també durant aquell temps que Anglaterra es divertia amb Purcell i Handel, mentre Alemanya s'avorria amb Bach i França desafinava amb Rameau. Al segle XIX Constable i Turner van omplir de Natura les seves tel·les i els prerrafaelites van renunciar a 300 anys de pintura, perquè l'Art s'havia allunyat de la Natura.

Aquesta pandèmia congènita s'estén per la majoria de ciutadans britànics i és el que fa afirmar a Jane Goodall que cal posar remei urgent a la situació del planeta, però que tampoc no cal patir, perquè la Natura és molt forta i és capaç de resistir molt més del que podríem arribar a imaginar. Els anglesos adoren la deessa Natura, l'original, la primigènia, perquè saben com n'és de poderosa. Pel que fa a la qüestió ecològica, el problema no el té la Natura, sinó els humans. La Natura seguirà existint, si fos necessari, sense nosaltres.

The Jane Goodall Institute

Instituto Jane Goodall