Tornant a l'escenari del crim

Si hi ha uns principis científics que rarament fallen aquests són els de la novel·la policíaca. És ben cert que el criminal sempre torna al lloc dels fets i de vegades ho fa de forma reiterada. És per això que el passat cap de setmana M i Jàcob van ser vistos un altre cop al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta vegada el motiu no era la pintura de Waterhouse, ni de Gimeno, ni tampoc una visita a la col·lecció permanent, no. Es tractava de quelcom molt més gran: Els mestres de la pintura europea del Metropolitan de New York. L’imperi ens visita, poca broma.

O molta, perquè no deixa de tenir gràcia que els americans ens vinguin a ensenyar el nostre propi art. Suposo que molta gent li devia trobar la gràcia a l’exposició, o si més no l’atractiu, perquè la cua per entrar era ben llarga. Com es deia temps enrere de la Royal Academy de Londres, “hi havia tanta gent que no es podien veure els quadres”. Això sí, no podem invertir la frase i dir allò que també es deia de l’Acadèmia: “hi havia tants quadres que no es podia veure la gent”; perquè de quadres més aviat n’hi havia pocs. Aquesta va ser la primera decepció del matí: ‘Només 42 obres?’, va exclamar M en entrar a l’exposició. I és que, per bons que fossin, 42 quadres són poca cosa per a algú que té per costum esmorzar una mostra de Malèvitx, dinar Anglada Camarasa i Fragonard, berenar unes escultures de Gargallo i sopar tres quartes parts dels museus vaticans. Ara bé, tant M com Jàcob saben perfectament que no és bo prejutjar i que la quantitat no té perquè ser directament proporcional amb la qualitat.

No té perquè ser-ho, però de vegades ho és. Té molt de mèrit, atribuïble als responsables del Metropolitan, haver aconseguit que una exposició tan breu fos alhora tan incoherent i desendreçada. La incoherència és un pecat venial en una mostra de 200 obres, però és mortal en una de 42. Algú va decidir exposar una obra de cada gran pintor des del Greco fins a Cézanne i el resultat és que hom surt amb la impressió d’haver estat al Colmado Quílez en lloc del Museu Nacional. Si les obres fossin bones això només seria un petit defecte, però són tan dolentes que més que el Colmado Quílez l’exposició del Metropolitan sembla el Lidl.

L’aperitiu és un quadre del Greco amb una llum extraordinària, però a partir d’aquí comença un reguitzell de quadres pintats per grans pintors quan encara n’estaven aprenent: Hi ha un Claudio de Lorena amb més defectes de proporció del que és habitual en ell, un Tieppolo molt inferior als que es poden veure a la col·lecció permanent del MNAC, un succedani de Canaletto, un Latour sense comentaris i un Van Dick discret. I el despropòsit es consuma quan arribem al segle XIX: Hi ha un Manet tan terrible que sembla una d’aquestes propostes postmodernes partidàries de construir l’Art sobre la lletjor en lloc de fer-ho sobre la Bellesa, un Goya digne d’oblidar i un quadre que va pintar Cézanne un dia que no es trobava gaire bé. Els únics que es salven són dos quadres de Van Gogh i Monet, però quin mèrit té trobar un bon Van Gogh i un bon Monet? No, el valor de l’exposició és més aviat pedagògic: és el valor de mostrar, per exemple, que també hi ha obres dolentes dins la corrent prerrafaelita i que la paleta de Gaugin no va ser sempre tan magníficament lluminosa.

La gran exposició del Metropolitan no és sinó un conjunt irregular d’obres nefastes acompanyades de tres o quatre que posseeixen veritable valor. Potser l’objectiu era fer que aquestes perles lluïssin més col·locades al mig d’un abocador, però aleshores haurien d’haver canviat el títol de l’exposició i haver-la anomenat Lliri entre cards o alguna altra cosa per l’estil. El més interessant de tot plegat és imaginar-se com es devia anar formant la col·lecció del Metropolitan durant els segles XIX i XX. És fàcil pensar en americans carregats de dòlars venint a Europa a comprar els quadres a granel.

-Posi’m dos Manets, un Gaugin, un Rubens, i tres o quatre quadres de l’escola veneciana per a que acabin de fer el pes. –diria el nostre multimilionari ianqui, tot posant un feix de bitllets damunt la taula.

L’europeu, per la seva banda, més savi per vell que no pas per europeu, aprofita per encolomar-li el més horrible de cada pintor, perquè ja se sap que els nous rics en tenen prou amb amuntegar quantes més obres millor de quants més pintors millor, sense parar atenció al que hi ha pintat damunt la tela. Al capdavall, el que compta és tenir un Manet per no quedar-se enrere. El problema és que després aquella amalgama inconnexa de quadres envolta els americans i esdevé el seu referent estètic més elevat. Els habitants de les colònies pensen que la Bellesa és “allò” i després, és clar, voten a qui voten. Un poble que no té nocions estètiques no pot governar-se per sí mateix, perquè tampoc tindrà nocions ètiques ni polítiques. Veient les “grans obres” del més gran dels seus museus no és estrany que després vagin organitzant guerres per arreu.

Un cop vista l’exposició qui no es consola és perquè no vol i per això M i Jàcob, estetes consumats i, per tant, persones amb profunds principis ètics, surten del museu contents que, una vegada més, l’Ètica i l’Estètica caminin plegades i que els dolents visquin envoltats per la lletjor.