apassionadament corporal

Crec que era una tarda de gener ara deu fer sis anys. Jo anava a classe de piano i, estranyament, feia tard. No duia rellotge però no em calia per saber que passaven uns quants minuts de l’hora, perquè la meva professora havia tingut més temps per fumar i la boira de l’aula era més espessa de l’habitual. Incomptables puntes de cigarretes s’amuntegaven al cendrer damunt la taula, al costat d’una tassa de te a mig beure i d’un llibre folrat amb paper de diari per evitar que es fes malbé. Ella era asseguda al piano, vestida rigorosament de negre i amb la llarga cabellera a l’estil de Lluís XIV caient en rinxols foscos sobre les espatlles i movent-se compassadament al ritme de la música. Estava tocant el Caprici BWV 992 de Johann Sebastian Bach i, per tant, mai el seu pentinat barroc no havia estat tan escaient. Això és precisament el que li hauria dit si no m’hagués fes un lleuger gest amb el cap per a que m’assegués en alguna cadira i no obrís la boca fins que ella hagués acabat.

Mentre escoltava vaig recordar el dia que el primer llibre de Bach va caure a les meves mans, anys enrere, quan jo tot just començava a tocar el piano. Vaig sentir-me tant important aquell dia! Tocaria Bach, ni més ni menys que el pare de la Música! Tots els meus professors me n’havien parlat sempre tan bé i, malgrat tot, les seves opinions estaven tan per sota del que les peces de Bach eren en realitat. Durant temps la meva ment es va recrear amb el seu contrapunt impecable i amb aquella manera de desenvolupar els temes tan completa, en la que cada nota és anunciada per l’anterior. No vaig trigar en anar a les botigues de discos a comprar tocates, fugues, concerts, passions, cantates... res no em defraudava, tot tenia l’empremta del mestre. Mai la Música no tornarà a veure algú capaç d’aixecar un sistema tan sòlid, d’assolir un llenguatge tan elaborat, de desenvolupar un estil tan difícil de confondre... Dins el seu sistema, en les obres de Bach no hi falta res, ni tampoc res no hi sobra.

Al cap d’un minuts, la professora va deixar de tocar i em va explicar que Bach havia composat aquella peça per acomiadar-se d’un germà seu que marxava a viure lluny. Davant una explicació tan emotiva no vaig poder resistir-me a adoptar un posat d’enfant terrible:

-Si jo fos el germà de Bach –vaig dir de la forma més flemàtica possible- també hauria marxat després de sentir això, a poder ser a Londres, a escoltar alguna òpera de Handel.

I és que tots aquells pensaments que feia uns instants havien passat pel meu cap no eren sinó records, idees que aleshores ja em semblaven molt llunyanes. Feia un temps que havia descobert la Música de Handel i la vida havia entrat, avassalladora, dins la freda racionalitat de Bach. Les passions humanes es desplegaven davant meu en un ventall infinit de registres. A la Música de Handel hi ha l’alegria més desbordant, la tristesa més desconsolada, la religió profunda i panteista, l’ideal de la llibertat... i també les muntanyes, els rius, les ciutats populoses, els llargs viatges, els sopars pantagruèlics; perquè el veritable Art no s’ha de conformar amb salvar l’ànima, sinó que també ha d’intentar redimir el cos, ha d’aferrar-se apassionadament a la carn. M’havia adonat que el plaer d’escoltar Bach és purament mental i que la Música és molt més que això. La música de Bach s’instal·la al cap i no es mou d’allà, no passa mai de la gola en avall. Hi ha moments en els que és a punt de desfer-se en un torrent de passió desenfrenada, però sempre es reprimeix, sempre torna a l’especulació polifònica, a l’insuportable pietisme luterà. No sé qui és el pare de la Música, però Bach segur que no, ja que per a ser pare d’alguna cosa s’ha d’arribar, ni que sigui una vegada, a l’orgasme, i Bach sempre es queda en el coitus interruptus.

Haver estat educat en la música de Bach i, de sobte, descobrir Handel és com haver estat llegint Calderón i posar-se a llegir Shakespeare. Al costat de Handel, Bach és metafísica recreativa. Dóna, això sí, una idea molt aproximada del Cel, on tots canten, tant els que tenen bona veu com els que no. Handel retrona dins el nostre pit, separa les nostres vísceres, fins i tot les persuadeix, les embruixa; i un cop el cos s’ha rendit a la seva força, la Música subjuga la nostra ment que ja no ofereix gran resistència. Quan assistim a una representació de Handel, qui no ha tingut mai la impressió que les notes esdevindran matèria? Que els acords cauran com pedres davant els nostres ulls?.

Ara bé, a què és deguda aquesta enorme diferència entre dos compositors nascuts el mateix any, gairebé el mateix dia i gairebé al mateix lloc? La resposta no l’he trobada en cap dels dos, sinó en Vivaldi. En el concerts de Vivaldi interpretats per italians, per Il Giardino Armonico o Europa Galante i no per aquelles orquestres germàniques que il·lustren a la perfecció el comentari de Handel: “prefereixo escoltar com renilla un cavall italià que sentir com canta una dona alemanya”. Doncs bé, el tercer moviment del concert RV 187 de Vivaldi comença amb el mateix tema que el Concert de Brandemburg núm. 3 de Bach, però mentre Bach es passa 6 minuts donant-li voltes a la mateixa melodia, Vivaldi la despatxa en 10 segons i passa a un altre tema, i després a un altre i un altre... i les melodies es succeeixen amb una rapidesa esfereïdora. Això és així perquè Vivaldi, com Handel, Mozart, Schubert i Verdi té una enorme facilitat per trobar melodies i no s’atura a disseccionar-les. No pot aturar-se, perquè ja hi ha una altra música que truca a la porta, que vol entrar dins les seves partitures.

A l’altra banda, trobem Bach, Beethoven, Schumann i Schönberg, als quals els costa tant trobar una melodia que quan la tenen la desenvolupen fins a les darreres conseqüències i és per això que aixequen grans sistemes teòrics, que són tan rematadament barrocs. En certa manera, el seu art és molt admirable, perquè converteixen la necessitat en virtut, la debilitat en fortalesa. És un tipus de creativitat diferent. Amb les melodies que fa servir Handel en una sola de les seves òperes, Bach hauria tingut temes suficients per a tota la seva carrera.

És un tipus de creativitat diferent, però jo no em conformo amb una conclusió tan neutral i no puc evitar prendre partit i dir que no sóc capaç de suportar Bach més de 3 minuts seguits, que m’exaspera. No crec que sigui casual que li costi trobar melodies: La seva manca d’imaginació és deguda a que pretén posseir la Bellesa, en lloc de limitar-se a deixar que flueixi a través d’ell. Per això la seva música és mental i opressiva. Crec fermament en la inspiració i en el geni, en un art instintiu, intuïtiu i fisiològic. Les notes, les paraules, els colors i les formes ens han estat donades i és molt egoista voler exprimir-les fins al final, més val fruir-ne una estona i deixar-les passar. La creativitat és la desaparició del jo.